“La Porteta” (II) – Mataró anys seixanta

Endinsar-se camí de “La Porteta”, quan arribava el bon temps, era sentir tota una sèrie d’olors als que ara els que vivim a ciutat jo no estem acostumats.

El caminet, on ara hi ha el carrer Colom, quedava a redós de la paret que tancava l’antiga fàbrica del gas pel canto nord. Quan arribava el bon temps i hi tocava el sol la vegetació al costat de la paret es feia exuberant i amb tendència a envair el camí. A la dreta del camí, fins a la paret que separava les dependències de la fàbrica tèxtil , hi havia els hortets que cuidaven alguns dels veïns de “la casa de can Marfà”.

L’aroma de les flors i les plantes ventureres junt amb el que desprenien els petits conreus, especialment intensa la de les tomaqueres i mongeteres, es barrejava amb els perfums que, amb l’escalfor del sol i des de l’altre canto de la paret , desprenien els estris emmagatzemats a l’antiga fàbrica del gas. Estris que des de “la casa de can Marfà” o des de la paret que perpendicular a mar tancava les velles instal•lacions pel cantó de llevant eren fàcils de veure, ja que ens podíem enfilar per a poder guaitar.

Al recinte de l’antiga fàbrica del gas, en aquells temps propietat d’alguna de les companyies elèctriques – la vella que era la Fecsa o la nova que era la Hecsa - o potser la del gas, hi havia guardats postes elèctrics, metàl•lics i de fusta, així com grans bobines del cablejat fetes a base de tires de fusta el que els donava el seu aspecte estriat. Els pals de la corrent, troncs de fusta enquitranats de la mateixa manera que les travesses, “felipes”, que llavors s’utilitzaven a la via del tren, desprenien amb el calor un característic flaire que ho omplia tot. Avui en dia aquells compostos usats en la conservació de la fusta estan prohibits per al perjudici que poden causar a la salut. Les “felipes” de les vies del tren també han passat a la historia. En alguns llocs han estat reutilitzades per a simular graons als camins en zones enjardinades.

A la part nord del caminet, doncs, hi havia els hortets, amb les feixes ben arrenglerades on als encanyissats, perfectament disposats , s’enfilaven les tomaqueres i les mongeteres. De petit em cridava l’atenció els encanyissats; allò que amb quatre canyes quelcom es pot aguantar. També hi havia plantats enciams i altres hortalisses que necessitaven abundant aigua per prosperar. L’aigua la facilitava un safareig que hi havia a mitja alçada del caminet que menava a “La Porteta”. Cap a la tarda sempre m’entretenia veure com amb el xapo anaven obrint i tancant els solcs de manera que l’aigua quedes ben repartida per tot l’hort.

Amb el temps i quan el veïnat va anar creixent i cada cop passava més gent pel caminet la porta gran i “La porteta” van acabar enrunant-se i desapareixent. Els hortets van anar quedant desguarnits en una zona que s’anava “urbanitzant” i van caure en desús. Finalment només era en Jaume un dels veïns de “La casa de can Marfà” quin anava tirant del tros, del seu tros! Cap a la segona meitat dels seixanta els de la fabrica tèxtil de Can Marfà varen decidir la construcció d’un edifici que havia de funcionar com a guarderia per els fills dels treballadors. Aquest edifici es va construir just al límit dels seus terrenys amb les cases que hi havia al carrer Josep Castellà. Es trobava just on ara hi ha el traçat del carrer de la confraria St. Elm a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Colom. A la part del darrera d’aquest edifici, que mai es va acabar utilitzant del tot, i seguint el traçat de l’actual carrer St. Elm fins arribar al darrera de les cases del Camí Ral va quedar un espai, que en Jaume va continuar utilitzant com a hort. Fins i tot quan ja “la casa de can Marfà” va quedar deshabitada i ell i la seva dona ja vivien en una nova edificació al camí Ral.

En Jaume de la Rosa, que li dèiem a casa, treballava de porter a can Marfà. Algun cop passant el veiem en una especia de petita estança “envidriada”, des d’on es controlava el pas a les instal•lacions des de la porta principal d’accés. Porta de grans dimensions encara avui visible amb la seva clàssica teuladeta. Porta per on quan sonava la sirena entraven o sortien una munió de treballadors i treballadores de manera que vist de lluny semblava un formiguer.


En Jaume tenia un aspecte robust, amb bigoti i jo ja el recordo amb els cabells blancs, des de casa el veia quan sortia per la part del darrera de “la guarderia” que mai va ser, a temporades es va utilitzar com a menjador pels treballadors, i s’endinsava a l’hort que al darrera resseguia enganxat les cases del carrer Josep Castellà. No recordo mai haver-lo vist alçar la vista, ell entrava al seu tros, totalment aliè a les mirades dels veïns que sabia que hi eren, però que ell ignorava totalment.

Els hortets del caminet havien anat llanguint amb els anys . El caminet cada cop era utilitzat per més gent, malgrat que a l’hivern quan plovia s’omplia de bassiots, que perduraven dies i dies, atès que l’ombra de la paret de la fàbrica del gas impedia que el sol els podés assecar Pel vespre la manca d’enllumenat feia difícil transitar, sobretot si no et volies enfangar.

Fins a “La Porteta” no era un tros gaire llarg. Com a molt un centenar de metres els que separaven la cantonada del carrer de casa amb “La Porteta”, quasi els mateixos que ens separaven de “La Havana” al Camí Ral. Es per això que des de casa tant aviat enfilàvem carrer amunt cap al Camí Ral com anàvem cap al carrer de les Rates pel caminet ...

6 de març de 2015

“La Porteta” (I) - Mataró anys seixanta –

Els records de la meva infància, del carrer on vivia, estan a cavall entre el barri de l’Havana i el Carrer de les Rates. Sempre amb l'omnipresent fàbrica de can Marfà i els terrenys que havia ocupat l’antiga fàbrica del gas, ja sense ús a aquella època.

Vivia al carrer Josep Castellà, quan aquest encara no havia estat completament urbanitzat. Érem a la primera casa del carrer, al número 3, al capdavall de tot, el número 1 mai ha existit. Estàvem quasi l’alçada del carrer Colom que llavors encara no estava obert. (1)

El carrer Josep Castellà deu els seu nom a un capità de la marina mercant nascut a Mataró al segle XIX de sobrenom “Capità Panna”. Aquest carrer es va obrir en els terrenys de cal “Paretern” sobrenom de la família Rovira, propietària des terrenys que per sota el Camí Ral, estaven situats entre la fàbrica de can Marfà i l’actual carrer Tolón.

Cal “Paretern” deu el seu nom, segons em varen explicar, a la semblança que algun membre de la família, no sé dir si el propietari de l’època que jo hi vivia o un anterior, tenia amb la figura del “Pare Etern” d’un grup escultòric de l’església de Santa Maria.

Quan ens vam traslladar a viure al carrer Josep Castellà a un habitatge que havia adquirit el meu avi, jo en prou feines tenia un any, era al 1959. El carrer tot just obert, no estava encara pavimentat – llavors es feia amb llambordes, “adoquins” – i molt menys estava urbanitzat, encarà hi havia molts espais oberts, erms.

Els primers records dels que en sóc conscient ja són una mica més cap aquí. Si que he vist alguna foto feta des del terrat de casa amb el fons dels pisos de l’Aliança, el pisos de la clínica en dèiem, tots just acabats de bastir. Recordo de manera fugissera la nevada del 62. El meu pare va haver de treure la neu de la teulada de l’escala d’accés al terrat, suficientment dèbil com per quedar compromesa pel pes de la neu. A Continuació recordo que es va afegir als veïns de “la casa de can Marfà”, que van començar a obrir una rasa enmig de la neu fins al capdamunt del carrer a tocar camí ral per a poder-nos desplaçar.

“La casa de can Marfa” estava al capdavall del carrer Josep Castellà, en la cruïlla del camí que comunicava amb el Carrer de les Rates. Era un bloc de sis habitatges, dos baixos i quatre pisos, amb una petita explanada de terra al davant . L’edifici, per la part de ponent estava repenjat a la paret que delimitava per llevant l’antiga fàbrica del gas. Més enllà de la petita esplanada de terra, al sud i a l’est hi havia els erms dels antics camps de conreu de cal Paretern.

De “la casa de can Marfa”, recordo a alguns dels veïns. Als baixos vivien en Jaume , la seva dona la Rosa i el seu fill Esteve que era mecànic. l’Encarnació vivia a l’altre baix. Al primer pis hi vivia la família Vallés; en aquella casa hi vivien 4 generacions, la besàvia, la Pepeta, la iaia la senyora “Francisca”, la mare l’Alba amb el seu marit i els seus dos fills grans, en Pere i l’Anna. La senyora “Francisca” estava casada amb un treballador de can Marfà, condició, “sine qua non” per gaudir d’algun d’aquells habitatges. No eren pas els únics habitatges per a treballadors de can Marfà, ja que al camí Ral n’hi havia uns quants més. Quan “la casa de can Marfa” va ser desallotjada, a la segona meitat del seixanta, a quatre dels veïns els van reallotjar a una de nova factura al camí Ral. Avui tots aquests habitatges ja no existeixen, tampoc la paret nord del tancat de can Marfà que hi havia a continuació on es podia llegir el següent lema “La Fe en Dios y una mano fuerte para el Trabajo – Francisco Franco”. “La casa de can Marfa”, la de davant de casa meva, va restar abandonada fins ben entrat els anys 70, convertint-se en refugi de sense sostre i passavolants.

Pel que fa al carrer Josep Castellà, a l’acera de casa al número 5 amb el temps s’hi va establir una “fabriqueta” el propietari de la qual es deia Bonany, mes amunt hi vivia la família Pla amb el seu fill, també una germana del pare que es deia Paquita. La Paquita Pla anava coixa a causa que havia perdut una cama durant la guerra civil en un bombardeig sobre Mataró. Al local dels baixos de casa dels Pla durant un temps hi varen ser els transportistes germans Soriano. Una mica més amunt i a l’acera del davant hi havia l’edifici dels “Elsa”, bé, aquest era el nom comercial, es deien Elies. Era un edifici que abastava fins al carrer Floridablanca, als dos pisos que donaven al carrer de casa hi vivien, el germà gran i el petit, el mitjà i els pares de tots tres vivien als pisos que donaven a Floridablanca. El germà gran, en Pere, i la seva dona la Josefina regentaven una agència de transports que ocupava els baixos, l’altre meitat dels baixos que donaven a l’altre carrer era un taller mecànic que portava el germà mitjà.

A la mateixa acera de casa hi havia el magatzem dels pinsos Balcells, d’en “Carlos” Balaguer. Entre can Balaguer i Can Pla, amb el temps, els Magrassó, que regentaven el restaurant “La Marina” hi van construir uns apartaments, que a l’estiu eren llogats a turistes. Una mica més amunt a l'acera de “ca l’Elsa”, més endavant, s’hi va construir un bloc on hi va anar a viure en Teòfilo Gonzàlez, de "Les Olivetes" de la plaça Xica. Més amunt de can Balaguer encara eren propietats del “Paretern” on hi havia el paller i coberts pels estris del camp i també hi varen tenir vaques. Al capdamunt de tot del carrer estava flanquejat a Ponent per un edifici de tres pisos de cal Paretern i a l’altre costat l’espardenyeria. Aquestes dues construccions ja donaven a l’Havana pròpiament dita i s’hi entrava des del Cami Ral.

Per davant de “la casa de can Marfa” , al costat d’una alta paret que tancava l’antiga fàbrica del gas, passava un camí de terra premuda de color grisós, quelcom hi devia haver tingut a veure l’antiga fàbrica del gas. Era un camí d’uns tres metres d’amplada . Aquest camí anava directe a una porta de fusta de grans dimensions, ja en desús, al costat hi havia l’arc d’una porteta sense porta que franquejava una antiga paret ja mig derruïda. “La porteta” donava accés a un cos sense urbanitzar, en el que al sud hi havia l’entrada a la fàbrica del gas amb una gran porta metàl•lica de color gris de dos fulls amb barrots al capdamunt i un fanal elèctric que era junt amb un altre a l’alçada de la porteta la única il•luminació nocturna. Hi havia una casa al costat, suposo que era la dels guardes o conserges de les instal•lacions. Al capdavant un accés a can Marfà avui encara existent . Mé enllà ja s’arribava al Carrer de les Rates...

4 de març de 2015

(1) Era una casa de dos habitatges, al baix aproximadament des del 1963 hi va venir a viure la familia Torres. Que amb el temps van ocupar la totalitat de 'edifici -baix i pis- .  Actualment la Teresa Albert i el seu fill en Josep Torres probablement siguin els  veïns que porten més anys visquen al carrer Josep Castellà.

Una sèrie danesa i el rei d’Espanya

Països petits i amb un important llegat històric, però que posseeixen estat propi, són capaços de grans realitzacions, fins I tot pel que fa als temes televisius. Això ens demostra el que en una Catalunya independent amb recursos i uns mitjans àgils, que en alguns aspecte ja ho són, es podria arribar a aconseguir.

Dinamarca és un país amb una població que no arriba als 6 milions d’habitants però que té un notable passat històric a l’hora que actua dins del concert de les nacions amb estat propi de manera notòria. Dinamarca va començar a bastir un imperi, a l’inici del passat mil•lenni, al Mar del Nord i a l’Atlàntic Nord, a redós de les expedicions dels víkings. Als voltants de l’any 1000 els rei danès Knud – aquí l’anomenàvem Canut - va arribar a estendre, temporalment, els seus dominis a Noruega i Anglaterra.

Del passat històric d’aquest petit país, que es va desenvolupar amb prou traça pels mars del nord, conserva encara la sobirania sobre Groenlàndia i les illes Feroe. Ambdós territoris , però, amb amplis estatus de sobirania compartida que permeten, en els cas de Groenlàndia, que aquesta hagi escollit no pertànyer a la Unió Europea i que les illes Feroe tinguin la seva pròpia selecció de futbol.

Dinamarca es un cas, doncs, amb certs paral•lelismes històrics amb el que va ser Catalunya, un país petit amb un pes polític important en el seu entorn, sobre el qual va exercir un destacat domini. De la Catalunya que controlava gran part de la Mediterrània, deixant de banda algun aspecte molt concret, ben poc queda. De la Dinamarca que controlava els freds mars del nord en queda un estat viable, dinàmic i socialment avançat.

De les sèries televisives de factura danesa que aquest darrers temps ens han arribat en destacaria dues, una centrada en l’àmbit polític i que és d’una gran qualitat, “Borgen” i una altra al voltant d’un fet històric que té per nom “1864” i que és la que m’agradaria comentar.

La sèrie 1864 gira a l’entorn de la guerra entre el regne de Dinamarca d’una banda i la Confederació Germànica, amb Prússia i Austria al capdavant. El motiu de litigi va ser la sobirania sobre els ducats de Schleswig i Holstein.

Dinamarca pretenia estendre la seva sobirania sobre els dos ducats, que geogràficament es situen a l’istme de la península de Jutlàndia, la Dinamarca continental, i pels que ja havia sostingut una guerra quinze anys abans. Guerra que havia acabat amb un tractat signat a Londres pel que es garantia la independència i sobirania dels dos ducats dins de la Confederació germànica.

L’arribada a la corona de Dinamarca del rei Cristian IX va ajudar a precipitar els esdeveniments. El fet que fos fill del duc de Schleswig Holstein, de la família Sonderburg-Glücksburg, va donar peu a que l’elit dominant a Copenhagen volés estendre, amb el redactat d’una nova constitució, la sobirania efectiva del regne de Dinamarca sobre els ducats. Territoris que comptaven amb població danesa al nord i majoritàriament alemanya a la resta del territori.

La sèrie televisiva “1864”, a part de la història personal dels protagonistes, es centra en el desenvolupament del conflicte, curt i a la fi desfavorable per a Dinamarca. Cal destacar dues figures històriques- Una que té molt pes a la sèrie l’arquebisbe Monrad , primer ministre i incitador del conflicte i per altra banda la figura del general danès d’origen sefardita Julio de Meza, que és qui ben aviat copsa que l’enfrontament amb els alemanys, amb els prussians al capdavant , esdevindrà un desastre, com així va ésser. Haurien de passar 55 anys perquè un plebiscit, després de la Primera Guerra Mundial, permetés que el nord de Schleswig formés definitivament part de Dinamarca.

L’acció bèl•lica es desenvolupa al territori de Schleswig on té lloc una de les accions bèl•liques principals. El molí de Dybbol, porta d’entrada a la ciutat de Sonderburg, és la peça clau pel domini del territori en litigi on té lloc el combat principal. Sonderburg- Sonderborg en danès- juntament amb la ciutat Glücksburg, són l’ origen i donen el nom a una dinastia. Ambdues ciutats situades a la riba del fiord de Flensburg, pertanyen ara a estats diferents; Sonderborg a Dinamarca i Glücksburg a Alemanya.

Cristian IX, de la casa d’Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg, ha estat anomenat per alguns l’avi d’Europa, ja que els seus descendents varen emparentar amb diverses cases reials europees o varen ser designats com caps de les dinasties regnants a països que no feia gaire que havien assolit la independència. Aquest va ser el cas de Grècia que va “oferir” la corona a un Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg, dinastia que va regnar a Grècia fins al 1967.

Actualment els Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg regnen a Dinamarca i Noruega i diem que “indirectament” a Espanya. L’actual cap d’Estat espanyol Felip de Borbón és per part de mare un Schleswig..., malgrat que aquí l’anomenem de Grècia, cosa que segurament molts d’aquí, tant donats als idiomes, deuen agrair ja per a ells segurament anomenar-lo com cal seria un “trabalenguas”.

Alguns han plantejat els problemes diplomàtics que poden haver-hi amb Grècia, on està prohibit que l’ex-rei i els membres de la seva família facin servir com apel•latiu dinàstic l’expressió Grècia. El fet que l’oncle de Felip VI, l’ex rei grec Constantí, faci servir al seu passaport danès el cognom “Degrezia” és causa de disgust i rebuig de les autoritats gregues que despectivament l’anomenen ciutadà Glücksburg.

Dinamarca segurament continuarà essent un estat pròsper, amb una història mil•lenària i amb una dinastia regnant de difícil pronunciació per a alguns. A Catalunya hem d’intentar imitar als danesos en la part positiva, incloses sèries de televisió, però rebutjar i treure’ns del damunt la part imposada dels “Schleswig-Holstein Sonderburg-Glücksburg” que regnen a Madrid, encara que per fer-nos-ho més “ fàcil de pronunciar” els diguin “y de Grècia”.

2 de març de 2015

“Igualicionisme” pervers

Si algú anés pel carrer i de sobte se l’abraonessin un grup de persones i li comencessin a donar cops i aquest algú es defenses com podés, que en pensaríeu si la gent que ho veies de bon començament en lloc d’ajudar a l’agredit, o de separar-los, digués : “quina gent com es barallen!"

Aquí, en un cas tant clar i diàfan, suposo que tots veiem que seria injust posar a un mateix nivell, igualar, a l’agredit amb l’agressor. En definitiva que es tractaria bàsicament d’un acte de covardia de qui hagués pronunciat la frase. Una acte de neutralitat còmoda, “de no voler mullar-se el cul”, de no assumint cap risc de rebre alguna patacada.

Passa quelcom semblant en política on tot és més complex. Per allò de quedar bé quasi ningú s’atreveix a donar massa la cara, a part dels que se l’estan “partint” i ni així encara moltes vegades. El més fàcil es fer comentaris neutres, al més políticament correctes, de l’estil: “fins que els polítics no deixin de barallar-se el Procés no anirà endavant”.

Analitzar perquè es barallen en política ja és més “complicadet”. Analitzar perquè es barallen i quin ha estat el motiu vol dir prendre partit. No em refereixo pas prendre partit per qui tu voldries o per a qui tu més t’interessa. Conseqüentment , per això, es tapen les febleses de l’acòlit i es menyspreen les virtuts de l’oponent. Tot plegat així és la política i molts sembla que encara no ho han descobert.

Molts assisteixen atònits al que està passant i ja haurien d’estar curats d’espants! Que després que d’una manera totalment transversal i unitària en què una gran part del poble de Catalunya s’ha mobilitzat, culminant aquesta mobilització el passat 9 de novembre, ara estiguem tots plegats una mica o molt desinflats, evidentment deixa atònit.

Llavors davant les disputes polítiques es reparteixen equitativament, igualitàriament, les culpes sense aprofundir en el perquè del no enteniment, en el perquè de la baralla, en qui ha estat “l’agredit” i qui “l’agressor” o simplement en qui està disposat a cedir i qui no.

Que el Procés ha estat una cosa del poble és cert. Que l’ANC i Omnium han sabut canalitzar el desig del poble, també és cert. Però també és cert que dins de l’ANC i Omnium no tothom és neutre ni molts menys neutral i que molta gent dels partits hi ha participat; tots, això si, amb un mateix objectiu, almenys fins ara. Que no ha estat el President Mas, ni els polítics pro Procés per extensió, els únics responsables que tot hagi anat endavant és cert. Però tampoc no és just ni encertat mostrar-los a tots plegats com a simples oportunistes, com a “surfers” sobre l’onada popular. Fer això és una caricatura un xic perversa, malintencionada. Una caricatura Bastant interessada, per part d’aquells que sempre s’han definit com a independentistes, quan concretament es parla del President de la Generalitat.

Per primer cop el desig del poble ha trobat ressò en el poder polític català. Per primer cop poble i el seu màxim representant han anat en la mateixa direcció. Molta gent, malgrat tot, el 2012 es va malfiar de CiU i del mateix Mas i es va estimar més fer confiança a ERC .Ho van fer fent un acte de “perdó” o de desmemòria col•lectiva respecte del Tripartit. Ho van fer permetent-los sortir del pou on dos anys abans els havien fet caure.

Els Resultats del 2012 van permetre a ERC, i al seu líder en particular, fer el paper de déu Jano. Alcalde de Sant Vicenç dels Horts i Diputat, líder de l’oposició i soci, a mitjà ombra, del Govern. ERC: primer partit de l'oposició i partit d’esquerres, que dona suport a un govern de dretes i li garanteix l’estabilitat a canvi de fer polítiques socials. Tot plegat esperant el desgast del partit al Govern. Un desgast que ha anat venint tant fruit dels propis escàndols com de les infidelitats del líder d’Unió. També, però, per la impopularitat de les mesures, que si o si, s’havien de prendre per ajustar els pressupostos amb les aportacions econòmiques escanyades i reduïdes que ens tramet el govern Central. Mesures que afecten a qui governa i molt menys a qui li dona simple suport des de fora del Govern.

ERC va apostar fort per la Consulta esperant que CiU i en Mas s’arronsessin. El discurs subliminal era clar. Si és feia la consulta era perquè ERC hi havia apostat fort i apretat molt, sino es feia seria perquè CiU s’havia acollonit. La Sortida d’en Mas, davant la prohibició del Constitucional, els va enganxar una mica amb el pas canviat. El 9N va ser un triomf del Procés, però també del President Mas.

La proposta d’en Mas d'una llista única, “amb garantia de caducitat del seu càrrec”, també, al meu parer, els va agafar per sorpresa. Al final el President Mas ha cedit en els seus propòsits i tot ha quedat molt més a prop del que volia ERC que no pas del que ell proposava, que estava més en línia amb el que havia estat el moviment popular unitari. Això si! Semblava que es garantia un Full de Ruta consensuat que de moment sembla en entredit, perquè ara venen les eleccions municipals i la situació "obliga" a prendre-les com unes primàries de les de setembre.

El 9N vam agafar velocitat i dies després es va punxar una roda. Ara les eleccions no seran fins a la tardor. El full de ruta està per fer i aquest estar per fer jugarà de cara a les municipals del més de maig. Mentre s’està donant temps a que opcions com “Podemos” s’armin i que l’unionisme i els que els donen suport recuperin l’alè. De la lectura dels resultats de les eleccions autonòmiques des del 1984 fins avui s’hauria d’extreure que el nombre de diputats que sumen els sobiranistes s’han mogut sempre en un nombre similar, entre la majoria absoluta -69- i 77. Que fins ara no hem estat capaços d’anar més enllà i que una llista unitària possiblement hagués tingut un efecte multiplicador i hagués donat una imatge impactant i molt potent, sobretot de cara a l’exterior.

Arribar fins a setembre amb un Govern llepant-se les ferides, amb un President de la Generalitat imputat juntament amb dos membres del seu govern i amb un Procés que ja sembla haver deixat de ser unitari, pot ser suïcida. Anar a eleccions al setembre amb una ERC que somia amb repetir i consolidar el “sorpasso pírric” de les europees de l’any passat és una invitació al desastre. ERC per aconseguir el seu objectiu ha de debilitar al seu màxim rival i això és prendre el camí de retorn. Un retorn al vell tauler de joc de l’autonomisme. Un retorn davant la impossibilitat d’il•lusionar un sector de l’electorat que acabarà “comprant” “Podemos” i altres opcions federal/unionistes. Un autonomisme en el que els partits que defensen la independència ja no tindran esma per tirar-la endavant. Un autonomisme “sobre un tauler d’escacs” al que el govern Central anirà reduint els cuadrets i on les manifestacions sobre l’independentisme seran simples brindis al sol.

Som encara a temps d’evitar-ho? Serem tant rucs de perdre la força dels quasi dos milions de vots del 9N? Perdre’m la gran oportunitat històrica? Tant de bo que no!

9 de febrer de 2015

De camí cap a col•legi passant per la Plaça Gran - Mataró anys seixanta -

A mitjans del seixanta quan ja vaig començar a anar al col•legi dels Maristes del carrer St. Josep repetia cada dia el mateix itinerari que ben aviat vaig començar a fer sol, cosa que ara a algú li pot parèixer inversemblant.

No era un trajecte massa llarg. Un trajecte, però, que s’endinsava pel nucli antic de Mataró. Un nucli antic que en aquest darrer mig segle ha patit significatives transformacions, però que encara conserva el seu regust antic.

Per anar a col•legi em calia enfilar la baixada de les Espenyes, que per a mi d’entrada i de bon matí sempre era una pujada. Vaig viure l’inici de la transformació d’aquest espai. A l’any 1964 es varen iniciar les obres d’enderrocament de can Xammar a la part alta . Al 1968, d’això ja en tinc un record més clar, en una segona fase de les mateixes obres s’iniciaria la construcció d’un mercat municipal, que mai va tenir tal ús. Es va convertir anys després en una efímera facultat de medicina i després en les oficines de la guàrdia urbana i altres serveis municipals. Al final, un cop enderrocada la construcció de finals dels seixanta, s’ha acabat convertint en un espai obert. Pel camí es varen perdre part de les restes romanes que can Xammar atresorava, eren altres temps i altres sensibilitats.

Al començament de la pujada de les Espenyes a ma esquerra, al mateix lloc que ara, hi havia una font. Al costat de la qual un taller que encara existeix i per sobre d’ell una antiga bodega, regentada per la família Homs. Era una casa molt antiga amb un portal de pedra el llindar del qual calia superar per descendir d’immediat r a l’interior, per sota el nivell en oblic del carrer, fins a l’avantsala dels baixos dels domicili on hi havia les botes de vi.

Una mica més amunt, a mitja pujada, calia superar uns graons que donaven pas al sector més estret del carrer la gent més gran ho feia amb l’ajut d’una barana de ferro. A la dreta hi havia unes cases molt antigues, que en el seu dia devien haver crescut a redós de les muralles del segle XVI. Quan es va anar re-urbanitzant i derruint la part anterior de les mateixes, per donar la mateixa amplada a tot el carrer, donaven la impressió d’un rusc. Les estances, amb els anys, s’havien anat apilonant i dividint el que impedia endevinar on començava una casa i acabava l’altre. Al capdamunt de la pujada hi havia una casa amb un jardí, que quedava sobrealçat respecte el carrer, que a mi llavors em sembla feréstec. Aquest jardí va desaparèixer quan es va eixamplar el carrer, deixant visibles les arcades del porxo de la casa fins llavors amagades per la “vegetació”. Aquesta casa ja feia cantonada amb el carrer de la Palma. Enfront i al costat on hi havia hagut can Xammar hi havia una forneria que recordo d’una manera molt fugaç. Si que recordo amb més claredat la que hi havia pocs metres més enllà al carrer de la Palma, front el carreró que donava accés a la plaça “Beat Salvador”.

A la dreta d’aquell carreró hi havia el magatzem de patates de can Sensat. No era estrany trobar-se amb la camioneta carregant i descarregant, o maniobrant per accedir a l’entrada que donava a la plaça, i haver d’esquivar-la o esperar a que completés el gir. S’arribava a la plaça Beat Salvador i tot era començar a flairar els aromes dels guisats que feien a la fonda que hi havia a l’entrada del carrer de Na Pau, no recordo amb seguretat el nom però em sona que en deien “La Valenciana”. Als baixos de les cases que des de la plaça Beat Salvador enfilaven el traçat del carrer d’en Magí hi havia els magatzems dels paradistes de la Plaça Gran. A l’esquerra de l’entrada del carrer d’en Magí hi havia un local amb el rètol ja desdibuixat “Reparación de Calzado”, que jo ja recordo com un lloc on es compraven, venien i bescanviaven novel•les i tebeos. La dona que ho portava tenia un aspecte desendreçat, el que essent petit et feia una certa angúnia ja que feia pensar en algun conte de bruixes.

Molts dies quan enfilava aquell carrer en direcció a la Plaça Gran sentia la cridòria dels encarregats de traginar els estris de les parades i el genero. El primer cop que el vaig veure, a un dels xicots que feien aquesta feina, em va produir un cert esglai. Venia cridant quelcom a algú que devia haver quedat al girar la cantonada. Era un home, llavors no devia ser pas massa gran, que caminava corbat amb els braços pengim-penjam, amb el cos una mica entregirat cap un canto i l’esquena corbada; tot ell es movia com si fos una molla. Portava un serrell que li queia pel damunt de la cara i un poc poblat bigoti. Després, el trobava quasi cada dia i quasi sempre carregat amb caixes, els estris de les parades o empenyen un carretó estret de dues rodes amb una llarga tanca que feia de topall on s’apilaven una gran quantitat de caixes de fruites i de verdures en un equilibri impossible; semblava miraculós que no acabés anant tot per terra.

Just entrar a la Plaça, a ma esquerra i havia un petit taller de serralleria. El regentava en Dalmau que llavors a mi ja em semblava un senyor molt gran. Hi havia anat algun cop amb el meu pare que el coneixia, com coneixia a tots els que treballaven amb ell a Can Damià, la ferreteria de la Plaça Xica. En Dalmau, algun client de la ferreteria i els empleats de la mateixa tenien una “penya quinielística”: 'La Penya del Pany’.

De la plaça com del carrer d’en Magí recordo les velles llambordes. Eren d’un mida més gran que les que llavors s’empraven per pavimentar els carrers de Mataró . En alguns llocs es veien gastades i amb les roderes marcades pel pas durant anys i panys dels carros que diàriament anaven a plaça. El seu color gris fosc, suposo que a causa del desgast i la brutícia acumulada que les devia haver impregnat, ressaltava per la lluentor que li donava la humitat o la pluja.

En els dies freds d’hivern els paradistes ambulants cremaven les caixes de fruita i altres restes de fustes i matèries combustibles, llavors ja començaven a haver caixes de fruites i verdures no retornables. Feien el foc en vells bidons i llaunes metàl•liques. De bon matí els veia arrupits al voltant del foc. La plaça, a aquelles hores del matí a ple hivern, tenia un aspecte fosc i desplaent i sort n’hi havia si no plovia, ja que quan ho feia l’aigua quedava embassada en les lloses del centre de la plaça i en els desnivells dels carrers que l’envoltaven . Al centre de la plaça hi havia les parades fixes, majoritàriament de carn i aviram, en la mateixa construcció d’en Puig i Cadafalch que encara existeix, però que llavors es trobava en un estat lamentable de conservació.

Sortia de la plaça i enfilava el carrer d’en Palau passant per davant del celler d’en Pere Montserrat. “Lo millor d’aquest carrer és el vi del meu celler” resava com a lema del negoci. Al carrer d’en Palau encara recordo, en alguna ocasió, haver-me trobat uns homes amb els pantalons arremangats fins els genolls i descalços xerrat i fumant , a un d’ells el coneixia doncs era veí de casa. Feien un descans de trepitjar raïm a can Boter de Palau. Davant can Boter on ara hi ha la plaça que llavors era més petita i s’utilitzava com aparcament, hi havia l’escola d’Arts i Oficis amb un mural que decorava la paret de ponent que donava a dita plaçà coneguda popularment con la Plaça dels Ninots.

Unes passes més i passava per davant una institució mataronina avui desapareguda, “la Caixa d’Ahorros de Mataró”, si així en deien la majoria de la gent en aquells temps de català desescolaritzat i menystingut. Una mica més enllà de la Caixa l’Ajuntament. Travessava la Riera i entrava al carrer de St. Josep. La Farmàcia Fité a la dreta i can Fité de les fotos a l’esquerra. Més endavant la parròquia i enfront can Gudayol , la pastisseria, i ja era a tocar l’entrada del col•legi del Maristes. Unes hores de classe i a la sortida si duia algun cèntim a la butxaca encara podia comprar un “bac” a can Gudayol. Es tractava d’una pasta ovalada, feta amb els retalls de pastissos, pa de pessic i altres “consistències” , que per el mòdic preu d’una pesseta amb cinquanta cèntims omplia i estava força bona.

4 de febrer de 2015

Mataró, llibreries i papereries dels seixanta i dels setanta. - Mataró anys seixanta -

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta hi havia al centre de Mataró un significant nombre de llibreries, papereries i llocs de venda de premsa. La majoria al voltant de la Riera. Llibreries i papereries avui pràcticament desaparegudes.

Llocs on els que llavors estàvem en edat escolar compràvem cromos i tebeos. També, però, tots aquells útils escolars que necessitàvem, dia si i dia també, per desesperació dels nostres pares que havien de gratar-se la butxaca. Quan no era el tub de goma d’enganxar, era un bolígraf, sinó una cartolina o una làmina per dibuixar, quan no era algun llapis o colors que faltaven.

No hi havia llavors, com ara a moltes escoles, la quota de material que permet que segons l’activitat i les necessitats els nois i noies rebin el material adient a la tasca programada. Era, en aquells anys, un temps d’un degoteig econòmic constant. Temps d’anades i tornades a les llibreries i papereries.

Al centre de Mataró i just davant de l’Ajuntament hi havia Ca l’Abadal. La recordo com un lloc de venda de premsa i on comprava cromos; va ser una de les primeres que vaig veure tancar i la recordo d’una manera molt més difusa. De les col•leccions de cromos d’aquella època la que es va fer més famosa va ser la del “Vida y Color”. Un àlbum que va acabar fent quasi tothom. Els dissabtes al matí a la plaça de les Tereses, llavors “De los Caidos”, cantonada amb el Torrent, llavors “San Rafael”, es trobava la gent per intercanviar els cromos repetits d’aquella col•lecció. Devia ser cap el 1966.

També davant l’Ajuntament i una mica més amunt de Ca l’Abadal hi havia, en certa manera, la seva antítesi. “La Comercial Papelera”, coneguda com a can “Rancho Cordero”, no sé si eren els cognoms del seu propietari, un senyor al que recordo ben abillat darrera el taulell, que sempre parlava en castellà. Era una llibreria i papereria que es trobava just a la cantonada amb el carrer St. Josep. Tenia sengles vitrines de vidre a l’alçada del llindar on s’exposaven els llibres de les editorials Bruguera, Plaza i Janés...; bàsicament edicions en format econòmic i també revistes i tebeos; el “Pulgarcito”, el “Tio Vivo”, el “DDT”, les aventures del “Capitán Trueno”..., . Als aparadors interiors hi havia objectes de escriptori; plomes estilogràfiques d’una cert luxe, llibres en edicions més acurades i objectes de regal, fins i tot algun inefable “monjo del temps”. A l’interior, un taulell en forma de ele amb la base al fons de la botiga i en paral•lel al carrer, on tenien la premsa diària. Allà recordo haver comprat el meu primer diccionari, un petit Iter Sopena, amb pàgines color marró clar i llom vermell.

A l’acera d’enfront, més avall de l’Ajuntament hi havia can Pi, regentada per dos germans, d’aspecte físic molt diferent, almenys així els recordo, un era calb i amb les formes del rostre més aviat arrodonides, l’altre més prim amb el rostre més allargat duia bigoti i havia conservat el cabell. A l’entrada calia baixar un o dos graons, ja que el nivell de la llibrera era per sota del de la Riera. A can Pi també hi havia moltes de les novetats en llibre econòmic i un munt de revistes , també era papereria, llibretes, recanvis de llibretes d’anelles, bolígrafs de les marques corvina, bic, inoxcrom... També es podien fer encàrrecs de llibres que recollien a Barcelona un cop per setmana.

Més avall baixant la Riera, llavors oberta a la circulació en sentit ascendent, on encara eren visibles els rails del tramvia, girant a ma esquerra s’entrava al carrer de Barcelona. Obert així mateix a la circulació amb un empedrat grisós i gastat per anys i any d’ús i amb unes aceres estretes. En pocs metres s’arribava a la papereria i impremta Minerva. Lloc on s’anava a comprar material de dibuix i on també recordo que junt amb el meu company d’escola, en Salvador, compràvem altres “exquisideses” amb els cèntims que no ens havíem gastat el diumenge. A la Minerva ens fèiem amb minerals, cada un d’ells en la seva capsa de plàstic de color marfil i tapa transparent. Minerals, al mòdic preu “d’un duro”, que normalment compartíem previ passar per casa seva on els trencàvem en dos trossos, sobre un vell banc de taller de fusta, amb un precís cop de cisell per evitar engrunar-lo.

Al capdavall de la Riera s’obria la plaça Santa Anna. Just a la confluència amb la Muralla de Sant Llorenç, al costat on llavors hi havia uns lavabos públics, es trobava el quiosc de premsa, subsidiari de la llibreria de can Tria – Avui dia en subsisteix un a l’altre extrem de la plaça, que també em sembla relacionat amb la mateixa família. El quiosc era metàl•lic, de colors blanc i verd, tenia una forma decagonal, si no em descompto, irregular i més havia allargassada. A cada una de les cares hi havia la corresponent vitrina excepte les obertes a la venda on s’apilonaven els diaris del dia. A les vitrines hi havia exposats llibres, molt sovint les novetats , moltes d’elles en edició econòmica. Exemplars de novel•les i llibres d’assaig històric; “libro amigo de Bruguera” col•leccions “ Reno” i “Documentos” de Plaza i Janés”... Recordo, entre d’altres, el llibre “Arde París” d’en –Dominique Lapierre i d’en Larry Collins de la col•lecció “Documentos”. Potser perquè per aquells temps s’havia estrenat la pel•licula i el meu pare m’hi havia portat a veure-la, lògicament em vaig “perdre” i la vaig haver de tornar a veure de gran. També recordo els llibres basats en còmics de la Warner amb en Bugs-Bunny, “El pato Lucas”, en Porky, l’Elmer, “El demonio de Tasmania”... Eren uns llibres petitons, meitat il•lustrats i meitat text, amb aventures d’aquests personatges. Recordo que Pressionant amb el dit polze la part superior dreta de les pàgines i deixant passar els fulls ràpidament es mostrava una imatge animada.

Ja quasi al Capdavall de la Rambla, la continuació natural de la Riera, baixant a mà dreta trobàvem la llibreria i papereria de Can Tria, amb grans aparadors, el de més amunt habilitat com a post de venda de premsa. Era una llibrera espaiosa, amb taulells a banda i banda i un altell. Hi havia tot tipus de material d’escriptori, així com una gran quantitat de llibres, molts d’ells profusament il•lustrats i en edicions força refinades.

Al càrrec Sant Josep, venint de la Riera i abans d’arribar a la plaça de les Tereses hi havia Can Terra. Tenia un aparador que donava quasi a nivell de carrer. De color entre blavós i grisós no era gaire gran. Recordo, que per la meva alçada de llavors, era un pel massa elevat. A l’interior un taulell, perpendicular a l’aparador i allargassat fins al fons de la botiga, on s’apilaven revistes i diaris, que també els trobàvem més endreçats en prestatges enfront. De l’aparador, un xic eclèctic , d’aquesta llibreria m’ha quedat el record de la goma d’enganxar que més d’un cop hi havia anat a comprar el mateix que alguns altres productes habituals per a “les manualitats” de l’escola. Pel que fa al “Pegamento” llavors bàsicament tot es reduïa a dues marques; el “pegamento Imedio” i el “Uhu”, també algú feia servir la goma aràbiga de la casa Pelikan que es venia en potets de vidre amb una espècie de pinzell aplicador.

A la Riera, a l’acera de la Ajuntament una mica més amunt i fent cantonada amb el carreró d’en Pedró hi havia Ca l’Àlvarez, tenia una petita entrada, vestíbul, amb tres petits aparadors on hi havia bàsicament objectes d’escriptori. Tenia una altre aparador, en el lloc que possiblement hi havia hagut una finestra de l’edificació , obert al carrer i a nivell de la façana. Les dimensions eren reduïdes, amb un petit taulell a l’interior. Bàsicament s’hi trobava material d’escriptori i papereria.

Al capdamunt de la Riera, i ja al càrrec d’Argentona, a l’entrada de la primera galeria comercial de Mataró, oberta en els baixos d’uns edificis de pisos construïts per la Caixa de Mataró, les galeries Laietanes, es trobava can Màrquez. Negoci regentat per un matrimoni, ajudats per la filla i més endavant pel fill, els quals acabarien seguint el negoci finalment en dos locals, avui encara actius, un d’ells pràcticament al mateix lloc on hi havia el Can Màrquez de llavors. A Can Màrquez hi podies trobar, llibres, material de papereria i escriptori, revistes i diaris. El recordo com el lloc on compràvem segells de col•lecció amb algun company d’escola. Quedàvem embadalits i no paràvem de remenar i remenar, al final manava la butxaca i les ganes de tenir-ne molts i el més exòtics possibles. Deixàvem de banda, doncs, les series ben presentades, menys econòmicament accessibles, i acabàvem adquirint aquells sobres on se’ns anunciava més de cent o dos-cents segells de tot el món, tot un “idem” al nostres ulls per descobrir! Amb algunes d’aquestes adquisicions vam acabar trobant-nos amb segells de llocs i països exòtics que llavors “no existien”, perquè no coneixíem, o en alfabets, que també desconeixíem i que ens semblaven força estranys.

Un món, el de les llibreries del centre de Mataró d’ara fa ja més de quaranta anys, que es va anar consumint i acabant durant els setanta i els vuitanta. Per als amants dels llibres el seu lloc fou ocupat progressivament per la llibreria Cap Gros , al Torrent, i després per la llibreria Robafaves, primer al carrer Santa Teresa i després al carrer Nou, un altre “món” també avui ja malauradament desaparegut.

1 de febrer de 2015

Mataró 27 de gener de 1939

Ahir dia 26 va fer 76 anys que l’exercit franquista va entrar per la Diagonal de Barcelona i que el general Yagüe, el cap militar responsable de la ferotge repressió a Badajoz al 1936, es passejava pels seus carrers.

Des de feia dies una corrua de cotxes , camions, carros i gent a peu havia enfilat el camí de la frontera, molts d’ells van passar per Mataró, la carretera llavors travessava la ciutat. Els mataronins, que llavors no fugen, són testimoni d’una inacabable desfilada de gent derrotada que carrega amb les pertinences que pot dur al damunt.

Les autoritats republicanes i els dirigents polítics locals a excepció de qui havia estat alcalde el 1936, Josep Abril, fugen de la ciutat. Josep Abril un cop detingut serà sotmès a judici sumaríssim per les autoritats franquistes i afusellat al camp de la Bota entre Barcelona i Sant Adrià al més de març de 1939.

El dia 27 de gener Mataró era una ciutat oberta, l’exèrcit republicà havia marxat, malgrat que encara hi havia alguns efectius republicans als límits amb Vilassar. Forces republicanes de la brigada comandada per Líster que cap al migdia acabarien volant el pont de la carretera sobre la riera d’Argentona i que després es retirarien, passant de llarg de Mataró, a una línia defensiva que anava des de Caldetes fins al Montalt.

Durant el matí es produeix un buit de poder que molts mataronins aprofiten per assaltar els magatzems on les autoritats republicanes tenien el menjar que es repartia racionadament.

Com és habitual en un més de gener el dia és gèlid. Les privacions de la població desproveïda, a causa de la guerra i la situació crítica de la república, ha fet que la gent, de fa molt, passes gana i fred.

Entre els mataronins que es dirigeixen al garatge d’en Pau, un dels magatzems que acabarien essent assaltats aquell matí, dos joves bessons rossos i espigats de 17 anys que durant les darreres setmanes no s’han fet gaire visibles per no ser reclutats al darrer moment i enviats al front. Han passat moltes privacions, com quasi tothom.

Allà, al garatge d’en Pau, tothom arreplega el que pot. Els dos germans agafen un sac buit i l’omplen amb tot el que tenen en aquell moment a l’abast, bàsicament llegums, i el traginen cap a casa.

A la taula del menjador hi ha feina per hores, cal destriar els cigrons de les llenties i dels fesols.

Al migdia els falangistes i altres afectes al règim que estaven a la clandestinitat s’han anat fent amb el control de la ciutat i han alliberat als que estaven tancats a la presó. A primera hora de la tarda la gent ja circula pels carrers esperant notícies i l’entrada de les tropes franquistes.

Cap a mitja tarda, abans no es fa fosc, entren a Mataró tropes italianes de la divisió Littorio i també ho fan contingents de tropes marroquines i “nacionals”. A la plaça de Santa Anna i els seus voltants queden aparcades les tanquetes italianes i la resta de vehicles militars.

Al matí del dia 28 els dos germans bessons encara no han acabat de triar el llegum , tenien una part separada al damunt de la taula del menjador quan de sobte s’escolta soroll d’avions, trets, explosions i trencadissa, tot molt a prop. Els dos germans salten sota la taula, aquesta cau i tot el llegum va per terra. L’explosió i la trencadissa ha estat pràcticament al costat de casa. Dues veïnes, mare i filla, han mort a causa d’una ràfega o explosió .

Ha estat el resultat d’un dels darrers atacs de l’aviació republicana que tenia com a objectiu la concentració de tropes i vehicles italians a la plaçà de Santa Anna i a la Rambla de Mataró.

A partir d’aquell dia s’inicia a Mataró, igual que a la resta de Catalunya, una llarga nit en la que la gent que ha quedat sobreviurà de la millor manera possible. La repressió durarà encara molts anys i molts mataronins patiran presó, alguns seran afusellats, i la gran majoria patirà misèria.

27 de gener de 2015