11 de maig de 2010

Massa aprenents de Wallace


-->
Hi ha qui ha dit que si els catalans tinguéssim els mitjans per poder fer una pel·lícula com Braveheart aconseguiríem una difusió internacional de la nostra causa, tal i com els escocesos varen aconseguir al 1995 amb Braveheart, la recreació de la vida del seu heroi nacional William Wallace.
Mentrestant, no tenim els mitjans per aconseguir fer una superproducció on s’expliquin les aventures i heroïcitats d’algun heroi català que, malauradament, molts catalans segurament desconeixen, ens hem de conformar amb l’acció política en defensa de la nostra causa nacional.
Però som un país curiós, no podem fer la pel·lícula que projecti la nostra causa nacional i en canvi som capaços de generar multiplicitat de “Wallaces”, els nostres propis herois contemporanis que somien o aparenten ser els alliberadors del nostre país. Cada un capaç de capitanejar el seu clan o la seva colla de quatre arreplegats incapaç de entendre’s amb la colla/clan del seu costat quan tots semblen voler el mateix.
“Poden dormir tranquils a les espanyes!” M’ho deia no fa gaire una bona amiga. El narcisisme, les ànsies de protagonisme i tots els “ismes” que vulgueu de determinats individus, la majoria d’ells d’una mesquinesa que fa basarda, quan no d’un oportunisme delirant, li estan fent tota la feina bruta a l’Estat espanyol que si que ho té clar el que és, té el poder i ho te clar!
No és que siguem un país divers, som un país complicat. No tenim res i som capaços de barallar-nos per allò que encara no hem aconseguit. No som capaços de posar-nos a caminar i tant bon punt algú comença a fer-ho en surten 30 més que també volen començar a caminar, però d’una altra manera, amb un altres vestit o a la pota coixa.
Fins que els catalans no siguem capaços de trobar a un “Wallace” de debò, fins que no siguem capaços de ser generosos de veritat i anteposar el bé comú als nostres desitjos personals tenim el combat perdut abans de començar-lo.
Cada un d’aquests herois, molts d’ells crescuts com a bolets en els darrers temps, són capaços de fer un plantejament diametralment oposat al del seu veí de com aconseguir la independència de Catalunya.
Molts d’ells medren a l’ombra de la bona fe, de la bona voluntat de molts catalans que han sortit políticament de l’armari en un moment en que la independència del nostre país deixa, aparentment, de semblar una quimera.
Hem de seguir a en “Wallace”, no cal que ho faci tothom, però si una amplia majoria. Hem de fugir dels “surfers” que aprofitant la força de l’onada independentista, llisquen per sobre d’ella només buscant el seu propi profit o defensant altres interessos que ara no m’estenc a comentar.
Finalment, cal desconfiar d’aquells que es fan abanderats de la causa independentista i en canvi són incapaços de canviar el parer, respecte sobre la causa independentista, dels grups polítics als quals pertanyen. Cal desconfiar, al meu entendre, dels llops amb pell de bé o més ben dit dels autonomistes de cada dia que és vesteixen d’independentistes només quan van de festa. També, com no, dels puristes que se l’aguanten amb paper de fumar, als que qualsevol detall els serveix de coartada per dissentir de forma transcendent.
Mataró, 11 de maig de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada