13 de maig de 2010

Zapatijeras!


-->
Els màxims responsables polítics del nostre país han estat a la cresta de l’onada, surfejant, fins que aquesta ha perdut força i s’han acabat fotent de cap tot just arribar a la platja. En realitat és ara tot el país qui acabarà “mastegant i menjant-se la sorra de la platja”.
La crisi que ens aclapara va començar a l’estiu del 2007, ens varen fer creure que era un crisi importada, quan en realitat l’únic importat va ser el toc d’alarma. La crisi era nostra i ben nostra, era una crisi del nostre sistema econòmic, de la nostra mala planificació econòmica. Quedava molt bé, molt progre, fotre-li la culpa als americans.
La majoria de països varen començar a adoptar solucions. Mentrestant, aquí, un any després, el cap del Govern Central treia pit, al final de juny del 2008, perquè s’havia superat a Itàlia en producte interior brut per habitant, fins i tot es varen atrevir a dir que aviat aconseguiríem el PIB per habitant de França.
A les eleccions del 2008 es va passar de puntetes per sobre de la crisi que s’estava desfermant arreu. Recordem les manifestacions d’en Solbes parlant “d’una lleugera desacceleració”, negant la crisi. També podem recordar les manifestacions del President del Govern espanyol presumint de tenir la millor banca del món, i donant lliçons de com ho havia fet de bé el nostre supervisor, el Banc d’Espanya, obligant a fer dotacions en època de bonances, i que per això el nostre sistema financer era sòlid i segur.
Però, la veritat, la realitat, és tossuda i persistent i acaba posant les coses al seu lloc. D’una lleugera desacceleració hem passat a la crisi més important dels darrers 70 anys.
Mentre l’onada, de la qual hem parlat al principi, perdia força, ja anàvem patint els efectes tenint un alt percentatge d’atur, que ja venia de feia més d’un any, amb el patiment estès a tot el sistema econòmic, a tota la societat; treballadors i empreses.
Llavors el “surfista” s’aguantava encara sobre la taula, prometent dispendis i ajuts per als que no tenia els ingressos necessaris perquè l’economia s’estava alentint. És a dir, acabaria no poden pagar res del que havia promès i així ha estat.
Ara, quan la morrada que ens hem fumut ha estat de campionat, la solució ha estat la de sempre: retallar per on és més fàcil, per dues senzilles raons; primer, perquè de no pensar el cervell s’atrofia i segon, per covardia.
Aquest és un govern que és fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos: és un govern covard. Per altra banda, han tingut el marge de temps suficient per pensar, per rumiar solucions adients, però entre la covardia, la falta de pràctica en pensar i la “comoditat” que dóna el poder, no han estat capaços de fer els deures.
Ara toca retallar als qui encara no havien rebut directament les conseqüències del desgovern. Mentrestant a altres se’ls treu la mel de la boca, deixant de prestar els ajuts que en moments d’eufòria populista s’havien concedit ( els 400 euros, els ajuts per naixements, etc)
Combatre el frau fiscal o l’economia submergida, que no fa gaire el Ministre de Treball xifrava al voltant del 20% , és més difícil que no pas retallar les pensions als avis. Després, continuen amb el populisme de més baixa estofa, retallant el sou als funcionaris. Cosa que potser “agrada a algú de la parròquia” oblidant que funcionaris són tots els treballadors de la sanitat o de l’educació, també els bombers o els empleats de correus. “No tots el funcionaris són sots-secretaris de ministeris o directors generals de la Generalitat”, senzillament són empleats públics i res més.
Altra cosa és reduir la despesa sumptuària, les dietes, els càrrecs de confiança que omplen i sobreïxen de les nostres administracions. Els “retirats polítics” que dormiten a les diputacions, als ministeris i departaments del govern, o que tant sols cobren del pressupost i que possiblement treballen directament pels partits, o senzillament no fan res. Quelcom semblant ja va fer en el seu dia en Chirac amb funcionaris de l’ajuntament de Paris, funcionaris en nòmina que ningú coneixia, ni havia vist mai.
Retallar en despesa pública, en pensions, en ajuts per als avis, en infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic, és d’una actitud prepotent, és “pa per avui i fam per demà”. És sobreviure, el sobreviure dels poderosos a costa dels més dèbils.
Tot això és més fàcil que incentivar una política productiva. S’ha premiat l’especulació per sobre de la producció. A més d’un empresari se li quedava la cara de tonto veient com els especuladors guanyaven amb un “pelotazo” el que a ells els costava anys d’esforços i mals de cap.
Aquesta ha estat, en resum, la política de l’actual govern, i aquestes han estat les conseqüències, i tant de bo, tot quedi en això.
Mataró, 14 de maig de 2010.

1 comentari:

  1. Et felicito, molt bon anàlisi de la situació. Afegir que en lloc de treure els ajuts a la dependència podrien eliminar ministeris, alguns ajuntaments i algunes conselleries, desprès retallar dietes i extres, fer tornar l'exèrcit de l'Afganistan i gastar en incentivar les empreses, reduir els tràmits burocràtics per facilitar la creació de llocs de treball, però per això se n'ha de saber i em sembla que aquests polítics que tenim són uns incapaços. Salut!

    ResponElimina