No volia parlar de futbol, no en sóc pas aficionat, bo i que he de reconèixer que m’agrada que guanyi el Barça i m’he alegrat amb les fites que darrerament ha aconseguit.
No volia parlar de la roja, no volia parlar de la selecció espanyola, no la puc animar malgrat més que una selecció espanyola és un Barça maquillat. Malgrat la mania que li tenen, sense els 7 anys de laportisme, sense els 7 anys de cantera barcelonista Espanya no estaria a la final.
Espanya és bàsicament una expansió de Castella, nosaltres no deixem de ser una colònia que fins i tots els subministrem futbolistes perquè guanyin un mundial, o al menys que arribin a la final. Fixeu-vos que en l’equip només participa, fix, un jugador castellà, la resta són de la perifèria o s’han format en ella.
No volia parlar de futbol, però avui aquesta tarda davant meu han passat uns joves fent tocar el clàxon. Dels seus cotxes sobresortien els mastelers i les banderes espanyoles.
Aquests joves tenen tot el dret del món a animar a la selecció espanyola, per què no han de poder enlairar la bandera que la identifica, deu pensar més d’un? Per què aquest antagonisme?
No es tracta pas d’això, al menys per part meva, ni em penso alegrar si guanya Holanda. El problema per a mi és una altre, és el que m’ha evocat la imatge, el que li podria evocar al meu pare, als meus avís a la gent que va viure, o els fills dels que la van viure, la Guerra Civil.
Els colors i les banderes sobresortint del cotxe m’evoquen fets que hem patit. La bandera espanyola, pels que tenen i tenim memòria històrica ens porta mals records.
Són records d’opressió, d’imposició, d’exili i de mort. Centenars de milers de catalans van haver de fugir de Catalunya. Mentre per un cantó de la Diagonal entrava la “rojigualda” per l’altre la gent marxava del nostre país per salvar la vida. Perquè la guerra civil va ser una guerra de la dreta contra l’esquerra, però també una guerra contra Catalunya.
La bandera espanyola, encara que amb l’escut canviat, em recorda massa aquella altra bandera sota l’ombra de la qual es va patir tant. No varem tenir ruptura, varem tenir reforma, només reforma! En el fons la bandera espanyola per a molts continua representant al mateix Estat que encara ens té conquerits.
Els espanyols, molta gent jove, no ho poden entendre perquè no varen haver de fugir mai per salvar la vida perquè arribessin camions militars enarborant la senyera catalana per la Casa de Campo, fets com aquests no formen part del seu subconscient col•lectiu.
La bandera espanyola encara que s’hagi maquillat dona un cert “repelús”. El Barça encara que maquillat en forma de selecció espanyola els donarà o ja els ha donat més satisfaccions de les que esperaven. M’agradaria que aquest fos l’últim servei que prestés Catalunya, la principal colònia que encara els queda. “LA JOYA DE LA CORONA”.
11 de juliol de 2010en
Hola, Pere.
ResponEliminaÉs del tot cert que fa un no-sé-què veure onejar aquestes banderes i recordar -pels que no ho hem viscut- que per culpa de gentussa que també l'enarborava el meu avi va ser sord i va estar traumatitzat fins als últims dies de vida o va morir tant gent, avis d'amics coneguts i saludats. O que en nom d'aquesta bandera s'han comès il·legalitats i gestes pretencioses i mai inofensives.
Per això discrepo amb tu de si els joves que últimament l'han ben passejada eren tan inofensius. Sabem que la desinformació i la manca de cultura és corrent a casa nostra, però no per això puc pensar que era un passeig innocu. Si bé inconscients de moltes atrocitats que amaga la roja com a símbol d'un tot, no hi veig innocència, hi veig ànsia xulesca i esperit venjatiu.
Bé... una opinió...
La teva discrepància és raonada i certa. És una manera, contestaria, de sentir-se i de identificar-se que no voldria arribar a pensar mai que fos el preludi de coses pitjors. Ja se sap, historicament, en situacions límit que poden fer 4 caps calents. Potser també hi ha quelcom de resentiment perquè han estat incapaços d'entendre el país que viuen i molt menys d'identificar-se, però ha estat més a causa de les limitacions amb que s'han trobat o que no han estat capaços de superar, en tot cas tot això no és pas culpa nostra, jo al menys no em sento responsable.
ResponElimina