29 de juliol de 2010

Les urgències són males conselleres

Portem temps, anys, criticant l’endogàmia dels partits i la seva falta de transparència i de democràcia interna. Ens hem afartat de dir que els partits només són una finalitat en sí mateixos, que només procuren per la seva estructura i per col•locar a la seva gent.

Els seus congressos, consells nacionals i executives han estat òrgans poc transparents, sotmesos a normatives aprovades en congressos, però bo i així la seva actuació no ha estat prou transparent, fins i tot es podria suposar que es sostreia al control d’aquells que tenien dret a fer-lo.

En els darrers temps ha sorgit algun moviment que entre els seus objectius volia plantejar la necessitat d’una regeneració democràtica. Tots els seus moviments i fets han estat mirats fil per randa, els seus problemes magnificats. Si el mateix hagués passat en algun dels partits establerts no se li hagués donat la més mínima importància, ja s’haguessin cuidat de no fer-ho transcendir des dels propis mitjans.

La pròpia “militància” d’un d’aquests moviments, RCAT, ha estat la més exigent, la més crítica amb qualsevol indici que les coses no s’estaven fent com calia. S’ha treballat des de les bases, s’ha fet un full de ruta, s’han fet 3 assemblees multitudinàries en menys de 9 mesos. S’ha aprovat un projecte de Constitució per a la Catalunya independent i s’han aprovat unes llistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

I tot s’ha fet de forma pública i notòria. S’han aprovat unes llistes electorals en les que tothom està disposat a cedir el seu lloc. S’ha autoritzat a la Direcció perquè pacti els acords electorals i/o coalicions que permetin un candidatura el més transversal possible, que uneixi el màxim de voluntats, de forma que garanteixi l’èxit en la propera contesa electoral. I tot això s’ha fet mentre eren mirats amb lupa, a veure on relliscaven, i sense que els mitjans en la majoria de casos s’hagin fet ressò només que de les incidències, mai de la idea política i de les coses positives que es plantejaven.

Doncs bé, tantes prevencions, tant “catarisme” que han demostrat amb RCAT ara de cop i volta es oblidat.

Ara es presenten dos polítics que fins fa quatre dies tenien un altre pla molt diferent i quan veuen que no se’n sortiran fan seves les idees de RCAT i les presenten en públic amb un ampli seguiment per part dels mitjans informatius. Tots dos acompanyen a aquell al que des de RCAT se li havia obert la porta, aquell que havia manifestat estar moralment reagrupat.

Dos polítics l’habilitat dels quals ha estat saber fer de “surfers”, es varen col•locar damunt l’onada de consultes i aprofitant la seva força han sabut situar-se al damunt de tot.

Ara, tots plegats, presenten un moviment que, a tant sols 40 dies vista, farà una assemblea on es triaran les llistes electorals. Aquest moviment demana adhesions, dins d’aquest moviment hi ha un partit que també demana adhesions. Ni el moviment ni el partit han fet cap congrés constituent, no tenen uns estatuts que s’hagin fet públics, per no tenir tampoc tenen cap tipus d’estructura.

Doncs bé, com que la gent té pressa, com que les urgències són males conselleres, com que la premsa, ai las! en fa molt de ressò, doncs sembla que tots plegats hàgim desactivat les nostres prevencions, els nostres dubtes, les nostres exigències. Ara ja ens deu d’anar bé que algú que no saben qui té darrera, que no sabem qui se li apuntarà, pugui d’aquí a 40 dies fer una assemblea i aprovi unes llistes per anar a les eleccions. Que ho faci amb tal prepotència que fins i tot algun del seus “ tres líders” s’atreveixi a dir que no pactaran amb ningú.

Ara resulta que les mateixes veus que criticaven, els mateixos que miraven amb lupa, que mesuraven amb calibrador qualsevol acció de RCAT, donen total màniga ampla als nouvinguts i futurs proclamadors de la independència des del Parlament. Els mitjans han passat de qüestionar aquesta possibilitat de proclamar la independència des del Parlament, a presentar-la ara com a plausible. En això per sort s’haurà avançat.

Ara resulta que els que ho exigien tot a RCAT, que no li perdonaven res, estan disposats a tolerar-ho tot als nouvinguts. Fins al punt que tenen la gosadia d’exigir-los generositat, no pas als nouvinguts sinó a RCAT. Tenen la gosadia de demanar a REAGRUPAMENT: decanteu-vos i deixeu-los pas i per damunt de tot deixeu-los les idees, només per si fessin falta! Perquè em sembla que tots tres ja tenen una idea molt clara del que volen.

29 de juliol de 2010

2 comentaris:

  1. estic d´acor , el que no podem ser e desagraits , en Carretero va engegar tot aixo i tot hom en contra i ara surten uns pantalleros que un de sol no futeria res , l´altra cau al 14 lloc de les llistes del seu partit i queda sense sou, l´altra te la televisio i mitxants de comonicacio , aixo no es mutio suficient per anar enlloc , mala feina l´han fet al Carretero resum : oportunisme

    ResponElimina
  2. Pere tens tota la raó. Se'ls ha de deixar pas perquè ells tenen la patent de la democràcia. Haha! Això acabarà com el rosari de l'aurora... i el pitjor serà que hauran acabat amb el que s'havia sembrat des de fa 2 anys. És tan fàcil destruir!

    ResponElimina