23 de febrer de 2016

La vaga del Metro



Aquesta vaga del metro del Barcelona m’ha tele transportat a temps preterits, que a hores d’ara creia ja superats i en canvi veig que no és així. D’entrada vull que quedi clar que la vaga és un dret i potser la millor eina, en molts casos, que tenen els treballadors per defensar els seus interessos.

La vaga tampoc és un mecanisme que surti de franc, per això és tan difícil, encara que es donen casos en situacions límit,  fer una vaga indefinida. D’entrada la vaga és un dret que té el cost de no percebre el salari dels dies de vaga i altres efectes col·laterals, administratius, que poden tenir el seu pes i significació en el futur. Com és que els dies de vaga deixes de cotitzar a la Seguretat Social, produint-se una baixa i una alta en el dit organisme. Vaja com si haguessis canviat d’empresa!

Per altra banda, la vaga té efectivitat en funció del cost econòmic que la suspensió del servei o de l’activitat productiva comporti. Si la vaga només molesta però no pertorba extraordinàriament acaba sent una molèstia assumible per la Societat i per l’Administració. Per tant, aviat es desinfla, doncs no hi ha manera pràctica d’aconseguir forçar gairebé res amb ella. Si un dia fan vaga els mestres, això causa molèsties, però també suposa un estalvi per a l’administració, que fa “bote” amb els salaris que deixarà de pagar. Si la vaga afecta una activitat productiva finalista ja hi ha un perjudici econòmic que cal considerar i que porta a ambdues parts a ser raonables, a negociar i a arribar a acords. Si la vaga afecta a una activitat relacionada directament o indirectament amb la productivitat de manera més general, com podria ser una vaga en una fàbrica de components per a diverses empreses o una vaga del transport, les coses ja agafen, depenent de les circumstàncies, un altre caire. Si el tema afecta el transport públic, estan legislats els serveis mínims, molts cops denunciats per la part laboral com a abusius, però que continuen essent sempre insuficients per a evitar col·lapses, demores, pèrdues d’hores de treball, etc. , aquest seria el cas de la vaga del Metro, que a més en aquest cas pren més rellevància per al “coincidència” amb una “fasto” com és el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil.

Per tant, en cas de plantejar-se una vaga com l’actual els treballadors saben que tenen mínimament la paella pel mànec. Els sindicats, en funció de la seva estructura, la seva representativitat i si són “sistèmics” o no poden prendre una actitud o altra. Possiblement no seria el mateix un Comitè d’Empresa del Metro de Barcelona controlat per CCOO que per la CGT. En el primer cas probablement  s’estaria negociant i no s’haguera arribat a la vaga. Però en el segon cas si el sindicat majoritari a l'empresa no és un sindicat “sistèmic” la cosa ja pot prendre unes altres derivades, Sobretot si enfront tenen algú que no sap amb que està jugant.

Fins aquí tot plegat seria una teorització, més o menys del que ha estat habitual aquests darrers anys. Una teorització que podríem fer més àmplia, però ens allargaríem massa.

El que ara sembla descol·locar a molta gent són les dues parts enfrontades i les actituds. En primer lloc ara “la patronal” són una gent “xupimegaguaixiripitiflàutica” que, no fa gaire, eren absolutament solidaris amb qualsevol vaga o moguda que toques la pera al poder establert, d’una manera o una altra. Aquests dies el "twitts" de l’Ada Cola i companyia, que en el seu dia varen fer i que ara corren per les xarxes, són un clar exemple de què comentem.

Però el que encara sorprèn més són algunes reaccions. Ja sabem que una cosa és l’oposició sistemàtica, i l’altre detenir el poder i, per tant, tenir la responsabilitat que tot funcioni i vagi bé. És per això que com a mínim és curiós i també simptomàtic de què no hi ha capacitat per aportar solucions les manifestacions en el sentit de: “No negociarem mentre hi hagi el xantatge de la vaga convocada”. Bé aquesta és una forma rància i autoritària de cabrejar més al personal. Unes maneres antediluvianes de respondre a les reivindicacions laborals, més pròpies d’altres èpoques i que diuen molt poc dels que les pronuncien i que denoten de forma clara que no saben ben bé el que estan tocant.

Però el que ja és el “colmo” és que es filtrin, des de l’administració, els salaris dels treballadors. Que pretenen? Enfrontar a la gent? Que diuen que un conductor de metro cobra més de 30.000 euros bruts anuals? I? Que no tenen una gran responsabilitat? Que és que hem de fer contenta a la gent ensenyant-los el que cobren perquè la gent els agafin mania? Ah! Els sous dels directius que cobren un munt! Molt bé! Potser sí que són abusius aquests salaris, però de quants directius parlem? És que resulta que el transport públic és deficitari, cert! Que a on no s’arriba amb el que es cobra amb els bitllets cal afegir diners públics, cert! Que els paguem entre tots, als treballadors i als directius, cert

Curiosament, els que ara fan de patronal ens vénen a dir per una banda que qui no paga el bitllet del metro no ho fa per gust sinó per necessitat, cosa que personalment dubto - en molts casos tampoc hi ha tanta gent que vagi a treballar el dissabte vespre/matinada que és quan es cola més gent -, i, per tant, partint d'aquesta idea "social" no fa res per buscar solucions per aturar els "galtes", perquè deuen pensar que això els faria impopulars. En canvi, per altra banda, ens estan dient, filtrant, els sous perquè veiem que els treballadors de TMB cobren massa. Pot ser que el problema és que en altres llocs la gent cobra massa poc, però clar solucionar això ja és molt més complicat. Per tant, es filtren els “generosos” salaris de “TMB” i llestos! D'aquesta manera se’ls encara amb la gent que no té res o molt poc i que ho estan passant malament. Gent a qui ells, "la patronal municipal", aquest govern de salvadors i redemptors, pagant entre tots, han promès ajudar.

En cap cas defujo la crítica als sindicats, al seu oportunisme, per muntar una vaga que està tocant els nassos a molta gent i que pot acabar portant un greu perjudici a la imatge de Barcelona en un moment com aquest. Però quan per una part no hi ha massa seny o una mica massa d’oportunisme i poca vergonya, el que s’espera per l’altra part és una mica del contrari, molta mà esquerra i molt seny, cosa que ara per ara a l’equip de l’Ajuntament de Barcelona ha brillat per absència.

23 de febrer 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada