La Biblioteca Popular de la Plaça de Santa Anna - Mataró anys seixanta

El record que en tinc de la biblioteca de la plaça de Santa Anna, la Biblioteca Popular de la Caixa de Mataró, és el d’un edifici amb una porta, amb un enreixat de ferro que donava pas a un vestíbul. Aquest vestíbul quedava visible des del carrer mitjançant una gran vidriera. A partir del vestíbul, pujant un o dos graons, s’accedia a la sala de lectura.

Les portes que separaven el vestíbul de la sala de lectura, estaven cobertes amb unes cortinetes que mig amagaven l’interior . Just entrar a la sala lectura hi havia una tauleta, la recordo, altres cops, també col·locada més endins. Era la tauleta del conserge que era qui cuidava del control i l’ordre a la sala de lectura. D’aquells temps, a la segona meitat dels anys seixanta en recordo a dos. Un es deia Palou, lamento que no em vinguin a la memòria els seus noms de pila(1). Era d’aspecte molt seriós amb un poblat bigoti, feia molt de respecte, penso que amb una mirada o un “xss”, ja ens feia anar a tots drets. No recordo haver creuat mai cap paraula amb ell. L’altre Conserge era en Pruna, calb, ros, amb els ulls clars, conegut del meu pare, no era pas d’aspecte tan sever i era molt més assequible. Si ens havia de dir quelcom, a la canalla quan entràvem, ens ho deia, amb veu baixa amablement, però seriosament, demanant-nos que ens comportéssim. També voltava per allà el responsable, el director de la biblioteca, al que anomenaven "Taio", en Claudi Mayol que era germà del director de la Caixa de Mataró.

La sala de lectura era més estreta al principi i més enllà de la meitat s’eixamplava. Al fons a un cantó els serveis i al mig un altell al qual s’accedia per unes escales, tres o quatre graons, a banda i banda. L'altell quedava tancat a la sala per una barana de fusta a la qual hi havia una taula arrambada que quedava just per davant de les taules de les dues bibliotecàries, que seien de costat respecte a la sala.

De les bibliotecàries també, d’aquella època en recorda un parell. Una d’elles amb aspecte de senyora gran, que no ho devia pas ser tant, amb ulleres, sempre amb el cap molt ben pentinat, i els llavis pintats. Es deia Pilar Cuadrada. L’altre més jove, era una noia rosa molt bonica, a qui llavors els més petits no sabíem pas apreciar en aquest aspecte, la Pilar Recoder. Si en faig referència, és perquè ja la recordo de més gran. A les bibliotecàries hi podies anar a consultar-les sempre que necessitaves quelcom. Ho havies de fer en veu baixa, per no destorbar a ningú a la sala de lectura. Com que els menuts que llavors entràvem a la biblioteca teníem unes clares i determinades preferències, no en fèiem gaire ús dels seus serveis.

Els llibres més demandats per la mainada, els que més recordo, són les aventures d’en Tintin, els llibres de l’Asterix, llavors encara una novetat, i la revista Cavall Fort. En aquell temps tota l’educació a l’escola era en castellà. Poder Llegir el Cavall Fort, les aventures d’en Jan, en Trencapins i fins i tot els barrufets, era, almenys per a mi, una tota una primícia. Els llibres d’en Tintin els tenien tant en català com en castellà. Tots aquells llibres infantils i per a joves, els podies d’anar a recollir a la taula que estava arrambada a la barana de l’altell de les bibliotecàries, d'un a un. Ja una mica més grandet em vaig atrevir amb llibres amb més lletra que dibuixos, recordo els d’Enyd Blyton; els Cinc, els Set Secrets, ... També algun dia feia alguna "incursió" i tafanejava amb algun company d’escola els llibres per a grans. Ho fèiem mirant de no pertorbar el silenci i la calma que reganava en aquella sala, tranquil·litat que ara dubto que es pogués mantenir. De les lectures ja no tan infantils, bé, més que lectura el que fèiem era mirar els sants, recordo els llibres il·lustrats. Els de Ciències Naturals eren els meus predilectes. Vivíem els anys de les col·leccions de cromos com el “Vida y Color”. Per tant, poder tafanejar, fullejar, mirar les fotos i dibuixos de la Història Natural de l’editorial Gallach era tot una experiència.

La sala aproximadament disposava d’un parell de dotzenes de taules, pesades, de fusta. Conjuntades amb les prestatgeries que envoltaven la sala. Prestatgeries atapeïdes de llibres, principalment de consulta, però també de les novetats editorials o d’aquells més comunament demandats. El fons de llibres de la Biblioteca era molt més gran. Per això quan algú volia un llibre "no visible", prèvia comprovació als fitxers de la seva existència, calia demanar-lo a la bibliotecària que anava a buscar-lo a l’interior.

A cada taula hi havia quatre cadires amb braços, pesades com un dimoni, entapissades de pell, amb unes tatxes daurades. Moure la cadira, sense fer remor, sense cridar l’atenció del conserge, era tota una gesta. Altrament se sentia el xss, del conserge o d’algun altre usuari que et llençava una mirada inquisidora. El temps el marcava un rellotge amb un "ding-dong" victorià, que també indicava el final de l’horari i del gaudi, fins al dia vinent, d’un món que s’obria als meus encuriosits ulls i que semblava que mai podria abastar del tot.

Amb el temps la sala es va fer petita, ja que no només es feia servir com a sala de lectura, també com a lloc per anar a estudiar. Pel que van decidir, a la primera meitat dels setanta, traslladar la sala de lectura al primer pis i als dos pisos superiors immediats obrir unes sales d’estudi, que recordo molt bé ja d’anys posteriors. Però aquesta ja és una altra història.

28 de febrer 2016 

(1) no n'estic pas segur si eren LLuis Palou i Enric Pruna.