Filtracions al Comitè Federal del PSOE

Pel que sembla l’altre dia algú va gravar les intervencions que va haver-hi al Comitè Federal del PSOE i el que és més important i greu ho ha filtrat. Es discutia la política d’acords amb les altres forces polítiques de cara a formar Govern a Espanya.

Ja se sap, per les declaracions de les velles patums, que molts barons del PSOE, amb en Felipe González al capdavant, estarien per deixar governar al PP. El que és el mateix, no tocar gaire les coses, de tal com estan, no fos cas que els trontollés el seu futur.

Hi ha la possibilitat que el PSOE arribi a un acord amb “Podemos”, però no n’hi hauria prou amb aquestes dues forces polítiques per assegurar la investidura i per tant caldria el concurs i/o l'abstenció d’algunes altres formacions.

D’entrada sembla que al PSOE, com ja hem dit, hi ha els partidaris de deixar fer al PP i d’altres que estarien per un acord amb “Podemos”, però a aquests tampoc els agrada que aquest acord fos amb la participació activa o passiva de Ciutadans. Ciutadans al seu torn, podria arribar a estar en disposició d'arribar a un acord amb el PSOE, però sempre i quan no es fessin determinades coses; per exemple parlar de referèndums com semblaria que vol “Podemos” o autodeterminacions com volen els partits catalans independentistes.

Ciutadans està en aquests moments en una posició no gaire galdosa, tal com jaexplicàvem en aquest mateix blog fa uns dies. Per una banda malgrat que ha tret 40 diputats no els han estat suficients per a fer parella i governar amb el PP. Per altra banda, la política espanyola, amb els resultats del 20D, ja no és principalment cosa de parelles, sinó de trios com a mínim. Ara, amb la moguda que està patint el PP implicat en trames de corrupció generalitzada, que es destapen ja per hores, no sembla pas el company d’aventures desitjat per ningú i molt menys per qui podria ser la seva única parella, i amb qui únicament sumen majoria absoluta, el PSOE.

De les manifestacions fetes al Comitè Federal del PSOE, principalment pels barons territorials, es desprèn que “s’estimen més una Espanya fatxa que trencada”. Els incomoda terriblement ja no tan sols que el govern es formés amb la participació, encara que fos passiva- per abstenció-, dels partits independentistes. Però també els preocupa que Podemos mantingui la seva aposta referendaria.

Per això la intervenció del president d'Extremadura és més que clara. “Si nosotros no dejamos claro que el PSOE no tiene nada que ver con el independentismo ni por activa ni por pasiva, a nosotros en Extremadura nos matan y yo lo tengo que decir". No menys clara que la del President d’Aragó: “Pedro Sánchez no puede ser presidente del Gobierno de España con el permiso de los independentistas porque eso, compañeras y compañeros, no sería un gobierno socialista sino que sería el patíbulo definitivo del Partido Socialista. Nos queda por tanto ir a otros caladeros de posibles acuerdos en fuerzas políticas de la derecha dispuestas a realizar programas reformistas como puede ser el PNV o Ciudadanos". Aquí les podeu llegir, totes aquestes manifestacions, tal com han sortit filtrades a la premsa.

Tant a València com a l’Aragó els socialistes – El PSOE-, governen amb partits (Chunta Aragonesista i Compromís) que als seus estatuts tenen “escrit” el dret a l’autodeterminació, però que tant pels pactes signats, com per les seves intencions, sembla que donen la seguretat, tant a Lamban a l’ Aragó com a Ximo Puig a València que això no té cap tipus de traducció pràctica. En cas que la tingués tal com diu el President d’Aragó passaria això: "Yo gobierno en Aragón con un partido que se llama Chunta Aragonesista que no es independentista, es partidario del derecho de autodeterminación pero que lo tiene por así decirlo durmiente. Y desde luego si el partido con el que yo estoy coaligado me planteara en el próximo consejo de gobierno que quiere plantear la autodeterminación sería cesado de manera inmediata".

El que queda clar és que si hi ha hagut quelcom trencador, revolucionari, a Espanya ha estat el Procés independentista a Catalunya. El que passi a Euskadi, mentre governi el PNB, amb el que es veu que els socialistes hi compten, tampoc sembla que els amoïni gaire. Segons sembla, segons els seus càlculs, de moment no creuen albirar cap reivindicació autodeterminista.

Ara ja és molt clar que els màxims representants socialistes de determinades comunitats, l’extremeny per exemple, no poden tornar a la seva comunitat havent fet des del seu partit, el PSOE, concessions en matèria territorial. Perquè allà a ningú, fins i tot al més desinformat, a hores d’ara ja no se li escapa que sense els diners de Catalunya, sense l’espoli fiscal, ho tenen ben magre.

I aquest és el drama espanyol, malgrat quaranta anys de democràcia, 30 anys a la Unió Europea - amb els corresponents fons estructurals i ajuts rebuts d'Europa-. Malgrat totes les disponibilitats que ha tingut l’Estat espanyol, en cap cas, han servit per a invertir una tendència. L’Espanya a dues velocitats: l’Espanya productiva i l’Espanya subsidiada. Una Espanya que ha dilapidat en obres i fastos faraònics. Que queda de l'Illa de la Cartuja de Sevilla fa 24 anys, on s’havia de produir el miracle econòmic que ajudés a desenvolupar Andalusia o ja més recentment que queda de la inversió feta a l’Aragó amb motiu de l’exposició internacional del 2008? Una Espanya que ha gastat, el que no s’han atrevit a gastar països molt més rics, en un sistema d’alta velocitat amb estacions en pobles de 28 habitants. Mentre ha deixat de fer infraestructures necessàries, com l’ample de via europeu des del Port de Barcelona o el corredor mediterrani que continua "dormint el somni dels justos".

La comoditat dels polítics, que només han pensat a mantenir-se en el poder, ha propiciat que en un tràgic “qui dia passa any empeny”, no hagin afrontat les reformes necessàries i hagin continuat subsidiant mitja Espanya a càrrec d’unes zones molt determinades: Fins al punt d’estar a punt de “matar la gallina dels ous d’or”.

Aquests són doncs els polítics acomodats i apoltronats, molts cops corruptes, que no poden tornar a la seva terra i dir-los als seus, als que els han tingut contents però enganyats, que el bròquil ja s’ha acabat, o que com a mínim es pot acabar ben aviat, si els que fins ara han pagat aconsegueixen independitzar-se.

  1 de febrer 2016