10 de febrer de 2016

Els nusos de l'Ebre i de les Rodalies



Són les dues notícies, dos problemes que fa temps que arrosseguem, que s’han donat aquests darrers tres dies: L’Ebre i Rodalies.

En primer lloc la gran manifestació de diumenge passat a Amposta contra el Pla Hidrològic del Govern Central, el símbol de la qual és un nus a una canonada. Un pla hidrològic hereu, en certa manera, d’aquell que el Govern d’Aznar volia imposar al seu darrer mandat per regar els camps de Golf de "l’arxiurbanitzada" costa llevantina, on uns quants pocavergonyes s’estaven fent d’or. Ara aquest nou pla hidrològic, que no és ben bé igual que el que es volia aplicar llavors, també aixeca suspicàcies, quan no directament veus d’alarma més que fonamentades.

Aquest cop sembla que han jugat una mica més hàbilment les seves cartes i en certa manera podríem dir que han utilitzat als regants de la zona de Lleida com a excusa per fer el que els ha donat la gana. Queda clar que amb Catalunya, amb l’Ebre, amb el Delta, des d'Espanya pretenen fer el que en cap cas s’atrevirien, segurament, a fer amb el Tajo i el Duero respecte de Portugal. Poden fer, es creuen amb dret, amb Catalunya el que els sembli, des de Madrid, des de la distància, des del poder. Catalunya no és res per a ells, ni molt menys se la senten seva, i si no ens arriba prou aigua, si el Delta retrocedeix i es mor, tant se’ls enfot. No sabem si s’atrevirien a plantejar aquest desafiament, per “Reial Decret”, si Catalunya fos un Estat independent, si s'atrevirien a barrar el pas de l'aigua. No sabem si aquesta prepotència, per fer i desfer, la utilitzarien contra un altre estat sobirà. Però ara per desgràcia no és el cas.

Catalunya forma part d’Espanya i a Espanya hi ha un Govern en funcions, que no sabem si renovarà, que sembla que vol morir “matant”. L’Estat espanyol vol escanyar l’aigua de l’Ebre i aquest és un nus que estreny i que pot asfixiar el Delta. Ens hem de témer, però, que, si Catalunya esdevé un estat sobirà, continuaran els problemes amb l’Ebre i amb la gestió de la seva Conca. No ens fem il·lusions que pugui passar el contrari. Cal també, molta gent no n'és conscient, saber que el tram de l’Ebre que passa per Catalunya, el final, no és gaire llarg, però que el seu principal afluent, que discorre fins a quasi arribar a l’Ebre per territori català, el Segre, forma la principal conca subsidiària.

La Conca del Segre abasta des de la capçalera del riu Ara, una mica més enllà, per l'oest, de la vall d’Ordesa, fins al cim del Puigmal a la Cerdanya. Sobrarb, Ribagorça, Pallars, Urgell – Andorra, Cerdanya, o el que és el mateix, la part central del Pirineu, amb els seus cims més "Alts" formen la capçalera de la Conca del Segre. Aquesta Conca pot ser, en el futur, un altre motiu de conflicte, principalment pel que fa a la Vall del Riu Cinca, que discorre per territori –administratiu- aragonès a través de les comarques del Sobrarb, Somontano, Baix i mitjà Cinca. La Conca està regulada principalment pels embassaments del Grao i Mediano i també el de Barasona, al riu Esssera, per sota de Graus. La Conca del Cinca també és origen o lloc de pas dels canals que reguen les comarques de l’Aragó i de Catalunya. El Cinca transcorre doncs, en part, per comarques culturalment pertanyents als Països Catalans.

El Cinca acaba desembocant al Segre, just als límits administratius de Catalunya. La Conca del Cinca aporta quasi la meitat del cabdal de la conca del Segre, uns 6.000 hectòmetres cúbics anuals, que és quasi la meitat de l’aigua de tota la conca de l’Ebre. Tot plegat força complicat, amb molts matisos i detalls que a la majoria se’ns escapen.

Per tant, “la batalla de l’Ebre” tot just comença, si és que mai hi ha hagut pau del tot. Sense les eines d’un Estat, serà molt difícil poder defensar els nostres justos  interessos, ara i en el futur, i és per això que la primera víctima de tot plegat pot ser el Delta.

L’altre “nus”, notícia de la setmana, ha estat el  nus/entramat ferroviari que permet les comunicacions a l’àrea més poblada de Catalunya. El caos de Rodalies, del que ja hem parlat algun altre cop en aquest blog. Quan no és el coure robat, és una avaria, quan no un descarrilament i quan no s’hi afegeixen factors externs, fruit de l’abandonament i la desídia d’ADIF -Administración de Infraestructuras Ferroviarias -.

Ja hem perdut el compte del nombre d’incidents, dels centenars de milers de persones afectades, de les pèrdues d’hores de treball, dels trasbalsos personals, d’estudiants que no han arribat, per exemple, a temps a un examen, etc. La situació de Rodalies és vergonyant. Només faltava que ahir es tiressin els plats pel cap ADIF i la Generalitat. Ara sembla que ja comença a ser recorrent que quan hi ha un problema és culpa dels mossos, que roben coure, els mossos. Que en una estació abandonada s’hi aixopluguen els indigents, culpa també dels mossos que els deixen passar, que es cala foc, culpa dels mossos que no estaven amb la mànega a la mà, per apagar-lo..

Ens han fet viure una ficció que només ha contribuït a prendre’ns el pèl a tots plegats. La gestió de Rodalies, el gran èxit aconseguit pel segon Tripartit, ha estat un regal enverinat per les administracions, pels governs, que han vingut després. Ens varen traspassar la gestió, poder fixar horaris, preus – més cars que a la resta Espanya - i donar la cara, sobretot donar la cara! Des de l’Estat, per mitjà d’ADIF, van mantenir en el seu poder tota la infraestructura: vies, combois, estacions, instal·lacions, etc. Tot plegat ha servit per fer creure, als despistats i a qui s’ho vol creure, perquè li agrada anar contra el país on viu, que la culpa de tot el que passa és de la Generalitat, i no és així. Almenys que entenguem per culpa ser tan beneït de fer-te càrrec d’un desastre, donar explicacions quan les coses no van bé  i defensar al sofert usuari.

ADIF va a la seva, o el que és el mateix a favor de no invertir ni un duro a Catalunya, on per cert circulen els trens de rodalies més “vintage” –més tronats- de tot l’Estat. Ara, en el súmmum de la barrila que fan a costa nostra, resulta que la Generalitat pot fixar els horaris, però ADIF pot fixar trams de limitació temporal de velocitat sense avisar, amb el que els horaris es poden convertir , de sobte,  en paper mullat. Al final tant de bombo amb la gestió de Rodalies i només ha servit per invertir el bilingüisme a la megafonia, primer el català i després el castellà, no fos que algú no ho entengués.

10 de febrer de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada