16 de juny de 2016

"El Cel promés" - Una dona al servei de Stalin -



Un llibre de Gregorio Luri
títol original:  El Cielo prometido - Una mujer al servicio de Stalin-
Editorial Ariel




Aquest és un llibre la lectura del qual atrapa des del primer moment. No es tracta només del relat d'uns fets més o menys coneguts. Es tracta del perfil que l'autor traça dels personatges, dels protagonistes històrics. És el relat que ens tramet dels que els varen conèixer. També  les reflexions que l'autor fa al voltant no tan sols dels fets històrics, també dels motius, de la base ideològica, que van empènyer a actuar a aquests personatges en una determinada direcció.

Traçar el perfil de Caridad del Rio no és fàcil, l'autor no el tanca, ni sembla pretendre-ho en cap moment. Què la va portar, a partir de una vida quasi més aristocràtica que burgesa, a esdevenir una de les capdavanteres del moviment comunista, no tan sols a Catalunya i a Espanya, sinó també a nivell internacional? Qui era Caridad? Quina transformació pateix quant a la seva adscripció de classe? Malgrat tot, al llarg del relat, veiem que va mantenir un esperit de "corps", d'elit, que mai deixarà al llarg de la seva vida. Aquest sembla el motiu pel qual des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort el 1975, durant quasi 30 anys, s'estimarà més viure a París, a portar una vida petitburgesa, que patir les estretors del "Paradís Soviètic". Paradís que s'adona que ha estat irrealitzable, excepte per als capitostos d'aquell sistema polític que, malgrat la "cacarejada" abolició de les classes socials, esdevenen tots ells una classe superior,  naturalment a part. Caridad viu a Paris, però ho fa a costa de l'erari Soviètic que li paga les despeses, pels serveis prestats. La immensa majoria dels exiliats republicans no van tenir, ni de bon tros, res que s'assemblés.

Aquest llibre no és només la biografia de Caridad del Rio, també és el relat de la vida dels seus fills; de Ramon Mercader l'assassí de Trotski. Ramon mai va negar, no ho podia fer, que va matar a Trotski, però es va passar la vida assegurant que ell bo i haver-lo mort no era un assassí. Ramon, la seva mare Caridad i tants altres dels seus coreligionaris tenien una "missió",  amb una ideologia que la sustentava. Un amic meu em deia fa molts anys que quan l'home ha volgut crear el Paradís a la terra, l'únic que ha aconseguit és crear un infern. Alguns dels raonaments del llibre van en aquesta direcció.

L'home al llarg dels temps  ha esdevingut un ésser religiós. El Comunisme, va ser un substitut de la religió cristiana. Amb el seu credo, els seus profetes i apòstols i el seu sant Pare en forma de Secretari General del Partit. Encara a hores d'ara,  més d'un quart de segle de la caiguda del mur de Berlin, de manera més o no tan subtil, aquests idearis, aquestes "religions" esdevingudes sagnants utopies, enlluernen a més d'un i justifiquen el fet de caminar erràtic, cap enlloc, dels nous acòlits i dels  vells nostàlgics als que el seu món se'ls va ensorrar sota els seus peus.

Ramon Mercader, si hem de creure algun dels testimonis als quals es fa esment en el llibre, va arribar un moment en què es va adonar que els temps havien canviat i que fins i tot havien estat enganyats. "Enganyats uns més que altres", tal com ell  diu a un vell correligionari que es troba a Moscou.  El PCE, el PSUC, es van adaptar als nous temps, Carrillo i els seus varen fer una migració intel•lectual o potser un simple maquillatge tàctic. Van voler mostrar la seva cara més amable per adapatar-se als nous temps, això va impedir que Ramon Mercader, que va morir el 1978, pogués tornar, tal com desitjava,  a Catalunya. La seva mare Caridad, va morir unes setmanes abans que Franco, al seu exili parisenc, sola i abandonada per quasi tots.

Però tal com deia abans, d'aquest llibre, de la gran feinada que ha fet l'autor resseguint la història, buscant testimonis coetanis dels protagonistes que "fessin llum a uns fets no massa coneguts". Doncs bé, d'aquest llibre, em quedo amb moltes de les reflexions que ens poden ajudar a entendre el perquè de l'actuació dels seus protagonistes. Unes reflexions que ens ajuden a entendre com la ideologia els va impregnar fins al moll de l'os d'un sectarisme i fanatisme tal que els va justificar, que els va fer sentir-se justificats moralment, del que ara ens semblen unes grans barbaritats.

Avui ens pot arribar a semblar inversemblant que persones que tenien una educació i formació – que parlaven diversos idiomes amb soltesa- , poguessin creure i fessin creure als altres les més estúpides consignes, que tant de bo haguessin quedat en això; en estúpides consignes. Aquestes consignes, però, massa cops van ser la coartada moral que els va empènyer a portar a terme, amb absoluta tranquil·litat de consciència,  accions criminals. Els va portar a matar o en el millor dels casos arruïnar la vida de gent innocent, que tenia uns ideals semblants al seus, però, Ai las! No eren exactament els  mateixos.
 Durant 4 dies de maig, el 1937, els carrers de Barcelona es van ensangonar, amb molts més morts que al juliol de l'any abans quan es va reprimir el sollevament militar. Una guerra civil dins d'una guerra civil, un escaquer en el qual, des de molt lluny, alguns aprofitaven per anorrear als rivals, que no pas enemics, que els poguessin qüestionar el seu poder. Tot es feia, però, sota la justificació d'uns ideals. Uns ideals que havien de portar a aconseguir la creació "d'un home nou" i que simplement van portar i justificar una de tantes barbàries de la història de la humanitat.

Com he dit hi ha molts passatges interessantíssims del llibre. En un d'ells es parla de Lazar Kaganovich, qui als anys 30 va fer enderrocar la catedral de Crist Salvador a Moscú.  Kaganovich va sobreviure a l'stalinisme i les seves purgues, va sobreviure a la Perestroika i a la caiguda del mur. Amb més de 90 anys, tancat a un asil, els seus companys es negaven a parlar amb ell perquè el consideraven un assassí, al mateix temps que davant seu organitzaven col·lectes per a reconstruir la Catedral tal com a la fi va ser. Revolucions, guerres civils, purgues, guerres mundials... tot plegat, per al final tornar al punt de partida.

Abans d'acabar em  permetré transcriure un paràgraf del llibre:

"La ideologia posa nom a les coses. Ens diu, per exemple, que això és una classe social; allò una plusvàlua; allò de més enllà l'alienació, etc. D'aquesta manera ens proporciona als individus l'agradable sensació de coneixement, i al grup el substitut aparentment científic de la religió: tots els seus membres compartim uns mateixos noms, que prenem com la denominació natural de les coses. Una ideologia no és res més, en el fons, que una taxonomia – classificació-. Certament cap lògic donaria la seva vida en defensa del rigor dels conceptes de la nostra ideologia, però els homes de peu no som pas lògics"

Aquesta falta de lògica col•lectiva, que es sobreposa a la que alguns puguin tenir individualment, molts cops és la que permet les més grans engalipades. A hores d'ara encara en veiem moltes. Les ideologies triomfen, perquè és més fàcil seguir les passes que ens marca el "manual", que aturar-nos a pensar per nosaltres mateixos. Pensar requereix un esforç massa gran per a la majoria de tots nosaltres.

16 de juny 2016.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada