He de reconèixer que m'he pres un temps de
recés, he pres distància, pel que fa al seguiment de què diuen els mitjans. Ha
estat com una espècie de règim, quelcom com una desintoxicació, o senzillament
purgar-me una mica; com quan es té la sensació d'estar una mica empatxat i que
no has paït del tot bé a causa d'un excés, en aquest cas, d'informació. M'he
adonat que es pot sobreviure deixant al marge la premsa, no essent-ne un
consumidor assidu, i també sense la necessitat imperiosa de seguir els
telenotícies. Sembla mentida! Però el món segueix girant! La gent continua la
seva vida de cada dia. Si et fixes pel carrer, veus una despreocupació o
preocupació, segons el cas, aliena a la política, per part de la majoria de la gent.
Tothom té les seves coses.
M'ha passat amb la política, el que podríem anomenar "la síndrome de la sala d'espera". Mai he comprat el que s'anomena "revistes del cor", però sí que els les dono un cop d'ull quan estic esperant m'atenguin en algun consultori, lloc on són habituals. Pot passar temps, però les situacions sempre són semblants i els personatges, per no parlar de les actituds, són les mateixes. Cada cop que m'hi trobo tinc la sensació, malgrat hagin passat mesos, que les havia vist abans-d'ahir i que mai he perdut el fil.
Una mica m'ha passat el mateix amb el Procés en els darrers mesos. També aliens en certa manera a les il•lusions de molta gent, que ha posat les esperances d'un futur millor en la Independència de Catalunya, els polítics i els partits polítics han anat fent la seva vida de cada dia, com sempre. Cosa que inclou pensar en primer lloc en allò de "que hi ha del meu".
No hem d'oblidar, mai, que la política és la manera de viure i el "modus vivendi" dels que han fet de la política el seu ofici. Que quan un té la sort de tenir un ofici, de tenir feina, vol continuar exercint el seu ofici i, per damunt de tot, conservar la feina. Aquesta, no ens equivoquéssim, és per a molts la principal prioritat. La generositat té un límit, una frontera infranquejable, que es diu "pacte de la fam". Ens escandalitzem, des del sofà de casa, quan ens adonem de les canongies que gaudeixen els polítics quan deixen els càrrecs més rellevants. Ens escandalitzem, mentre la majoria de nosaltres hem dedicat tots els esforços a fer el mateix amb les nostres situacions particulars i en els nostres àmbits d'actuació.
Un cop feta aquesta darrera disquisició, essent conscients de la "humanitat" que impregna els polítics, “humanitat” que és compartida per la majoria de la població que també mira pels seus propis interessos. Vist això ens adonem que els "outsiders", els que es posen en política com un "més a més", tenen tots els desavantatges. El primer de tot, és que com que no s'hi juguen el pa poden ser coherents. Compte que he dit coherents, que no vol dir ni encertats, ni justos, ni eficients, ni efectius. Coherent vol dir ser coherent! No estar disposat a combregar amb rodes de molí; cosa que et foragita del sistema "ipso facto" o et pot fer passar algun mal de panxa si no fots el camp corrent. També, més freqüent, és el cas del coherent doctrinari i dogmàtic, aquell que públicament manifesta tenir les seves idees, idealista en diuen. Aquell que continua a la seva fins que s'estavella. Com quan algú erròniament entra contra direcció a l'autopista i es pensa que són tots els altres els que van el sentit equivocat. El darwinisme polític acaba doncs amb aquestes "dues espècies", els bona fe i els tossuts obtusos.
Aquests dies però, malgrat que et proposes estar aliè a tot plegat, és inevitable que t'arribin els udols dels seguidors de "la Roja" i les rucades i sortides de to dels polítics. També ha estat inevitable assistir a la darrera "perfomance" de la gent de la CUP i veure venir com la majoria de la gent se l'empassarà doblegada en aquestes eleccions vinents del 26 de juny. Anem a pams, amb algun exemple.
Dir que a Catalunya t'has de partir la cara per parlar en castellà és una barrabassada tan grossa a la que no caldria ni fer cas. Però sí que cal fer cas! Perquè malgrat que aquesta solemne animalada no se la creu ni aquell a qui li omple sentir-la, crea un estat de "mala llet" d'animositat, sobretot des de la distància, molt perillosa. "Ciudadanos" està jugant tant amb la demagògia que com a bons "espanyols" estan fent allò tant "valleinclaniano" que es diu un "esperpento". Si, ja sé que estem en campanya! I en campanya sembla com si s'obrís la veda i es perdés el sentit del ridícul. És com quan davant d'un fet transcendental com un casament el nuvi, sense cap tipus de pudor, es vesteix amb un tutú, unes banyes de plàstic i unes calces de ballet que li marquen ben bé les vergonyes. Surt a passejar pel carrer, enmig de la xerinola que fan els amics perquè li prestem atenció, això sembla que per a molts és una campanya electoral!
Que dir de la gent dels empats assemblearis inversemblants? D'aquelles "pilotes" que sempre toquen la xarxa, però que finalment acaben donant el punt al contrincant. No és el mateix fer un moviment municipalista, contestatari i de denúncia, que governar o tenir la clau decisòria de la governabilitat, tant d'un ajuntament com en un país sencer. Quin cras error de l'ANC i també d'Òmnium de validar la igualtat del vot per a Junts x Si i la CUP! Quin cras error el d'aquells que votaven la CUP per assegurar el Procés, per "apretar" deien! I tant que han “apretat”! Quasi que ens han escanyat!
En aquestes eleccions, pel poc que he vist com a mínim fins a quatre formacions, de les que tenen possibilitat de treure diputats parlen del "Canvi", quins records del 1982! Fins i tot els amics d'Esquerra parlen del "Canvi Possible". Que vol dir "Canvi Possible"? La independència? O una altra cosa? Perquè a veure, què és el canvi quotidianament parlant? Doncs quelcom així com que jo pago amb un bitllet de 50 euros un servei, que me'l presten malament, i em retornen la xavalla perquè m'espavili. Aquest és el Canvi actual que hi ha a Espanya. El Canvi Possible és que ens tornin una mica més de xavalla? O Canviar de proveïdor? Doncs coi! No li diguem Canvi, diguem-li Independència! O potser ja ens estem començant a excusar?
El que queda clar és que en aquestes eleccions els independentistes, els que participen, faran el ridícul i que hi haurà lectures interessades i agraïdes a la resta de l'Estat. No som capaços d'anar junts i ho pagarem, com ho vam pagar fa uns mesos. La gent "il•lussionada" votarà en Comú Podem, si aquella colla que ara junt amb els socialistes governen Barcelona, vagi com durant 34 dels quasi 38 anys de democràcia al Consistori barceloní, Perquè són els mateixos! O no? Per molt que ens ho hagin disfressat!
La gent que va quedar orfe del PSC, en dissolució, va fer un tomb cap a Ciutadans per a impedir la Independència el 27-S i uns mesos després, el 20-D, molts van fer un altre tomb cap a Podemos - cap a un partit que malgrat tot els garanteix l'espanyolitat - per a fer fora a en Rajoy, diuen. Ara, el 26-J, es pot repetir la mateixa història.
Em fa por que tot això de l'independentisme hagi passat de ser un moviment, factible, a una ideologia. Que hagi passat de ser una possibilitat a una entelèquia que basteixi el cos ideològic, o simplement el programa, de determinades formacions – per això ja començaria a fer nosa l'ANC- i qui dia passa anys empeny. Mentrestant, es continuen administrant les engrunes que encara ens deixen des del Poder Central i es col·loca als companys de partit, com sempre!. Em fa por que ningú vulgui que li pengin la llufa de ser el que expliqui tot això a la gent, que ens vagin donant la píndola per tranquil•litzar-nos. D'aquí això del canvi possible! O sia, és com dir, és el que hi ha!
Potser, al cap i a la fi, tot plegat és un deliri d'aquest humil servidor, que hauria de tornar a llegir la premsa, escoltar els "opinadors" i mirar els telenotícies. Anar més sovint a les sales de consulta a llegir "l'Hola i el Lectures" mentre continuo esperant “que m’atenguin”, sense perdre la confiança ni molt menys l'entusiasme. Per cert, que farem aquest 11 de setembre?
20 de juny 2016
M'ha passat amb la política, el que podríem anomenar "la síndrome de la sala d'espera". Mai he comprat el que s'anomena "revistes del cor", però sí que els les dono un cop d'ull quan estic esperant m'atenguin en algun consultori, lloc on són habituals. Pot passar temps, però les situacions sempre són semblants i els personatges, per no parlar de les actituds, són les mateixes. Cada cop que m'hi trobo tinc la sensació, malgrat hagin passat mesos, que les havia vist abans-d'ahir i que mai he perdut el fil.
Una mica m'ha passat el mateix amb el Procés en els darrers mesos. També aliens en certa manera a les il•lusions de molta gent, que ha posat les esperances d'un futur millor en la Independència de Catalunya, els polítics i els partits polítics han anat fent la seva vida de cada dia, com sempre. Cosa que inclou pensar en primer lloc en allò de "que hi ha del meu".
No hem d'oblidar, mai, que la política és la manera de viure i el "modus vivendi" dels que han fet de la política el seu ofici. Que quan un té la sort de tenir un ofici, de tenir feina, vol continuar exercint el seu ofici i, per damunt de tot, conservar la feina. Aquesta, no ens equivoquéssim, és per a molts la principal prioritat. La generositat té un límit, una frontera infranquejable, que es diu "pacte de la fam". Ens escandalitzem, des del sofà de casa, quan ens adonem de les canongies que gaudeixen els polítics quan deixen els càrrecs més rellevants. Ens escandalitzem, mentre la majoria de nosaltres hem dedicat tots els esforços a fer el mateix amb les nostres situacions particulars i en els nostres àmbits d'actuació.
Un cop feta aquesta darrera disquisició, essent conscients de la "humanitat" que impregna els polítics, “humanitat” que és compartida per la majoria de la població que també mira pels seus propis interessos. Vist això ens adonem que els "outsiders", els que es posen en política com un "més a més", tenen tots els desavantatges. El primer de tot, és que com que no s'hi juguen el pa poden ser coherents. Compte que he dit coherents, que no vol dir ni encertats, ni justos, ni eficients, ni efectius. Coherent vol dir ser coherent! No estar disposat a combregar amb rodes de molí; cosa que et foragita del sistema "ipso facto" o et pot fer passar algun mal de panxa si no fots el camp corrent. També, més freqüent, és el cas del coherent doctrinari i dogmàtic, aquell que públicament manifesta tenir les seves idees, idealista en diuen. Aquell que continua a la seva fins que s'estavella. Com quan algú erròniament entra contra direcció a l'autopista i es pensa que són tots els altres els que van el sentit equivocat. El darwinisme polític acaba doncs amb aquestes "dues espècies", els bona fe i els tossuts obtusos.
Aquests dies però, malgrat que et proposes estar aliè a tot plegat, és inevitable que t'arribin els udols dels seguidors de "la Roja" i les rucades i sortides de to dels polítics. També ha estat inevitable assistir a la darrera "perfomance" de la gent de la CUP i veure venir com la majoria de la gent se l'empassarà doblegada en aquestes eleccions vinents del 26 de juny. Anem a pams, amb algun exemple.
Dir que a Catalunya t'has de partir la cara per parlar en castellà és una barrabassada tan grossa a la que no caldria ni fer cas. Però sí que cal fer cas! Perquè malgrat que aquesta solemne animalada no se la creu ni aquell a qui li omple sentir-la, crea un estat de "mala llet" d'animositat, sobretot des de la distància, molt perillosa. "Ciudadanos" està jugant tant amb la demagògia que com a bons "espanyols" estan fent allò tant "valleinclaniano" que es diu un "esperpento". Si, ja sé que estem en campanya! I en campanya sembla com si s'obrís la veda i es perdés el sentit del ridícul. És com quan davant d'un fet transcendental com un casament el nuvi, sense cap tipus de pudor, es vesteix amb un tutú, unes banyes de plàstic i unes calces de ballet que li marquen ben bé les vergonyes. Surt a passejar pel carrer, enmig de la xerinola que fan els amics perquè li prestem atenció, això sembla que per a molts és una campanya electoral!
Que dir de la gent dels empats assemblearis inversemblants? D'aquelles "pilotes" que sempre toquen la xarxa, però que finalment acaben donant el punt al contrincant. No és el mateix fer un moviment municipalista, contestatari i de denúncia, que governar o tenir la clau decisòria de la governabilitat, tant d'un ajuntament com en un país sencer. Quin cras error de l'ANC i també d'Òmnium de validar la igualtat del vot per a Junts x Si i la CUP! Quin cras error el d'aquells que votaven la CUP per assegurar el Procés, per "apretar" deien! I tant que han “apretat”! Quasi que ens han escanyat!
En aquestes eleccions, pel poc que he vist com a mínim fins a quatre formacions, de les que tenen possibilitat de treure diputats parlen del "Canvi", quins records del 1982! Fins i tot els amics d'Esquerra parlen del "Canvi Possible". Que vol dir "Canvi Possible"? La independència? O una altra cosa? Perquè a veure, què és el canvi quotidianament parlant? Doncs quelcom així com que jo pago amb un bitllet de 50 euros un servei, que me'l presten malament, i em retornen la xavalla perquè m'espavili. Aquest és el Canvi actual que hi ha a Espanya. El Canvi Possible és que ens tornin una mica més de xavalla? O Canviar de proveïdor? Doncs coi! No li diguem Canvi, diguem-li Independència! O potser ja ens estem començant a excusar?
El que queda clar és que en aquestes eleccions els independentistes, els que participen, faran el ridícul i que hi haurà lectures interessades i agraïdes a la resta de l'Estat. No som capaços d'anar junts i ho pagarem, com ho vam pagar fa uns mesos. La gent "il•lussionada" votarà en Comú Podem, si aquella colla que ara junt amb els socialistes governen Barcelona, vagi com durant 34 dels quasi 38 anys de democràcia al Consistori barceloní, Perquè són els mateixos! O no? Per molt que ens ho hagin disfressat!
La gent que va quedar orfe del PSC, en dissolució, va fer un tomb cap a Ciutadans per a impedir la Independència el 27-S i uns mesos després, el 20-D, molts van fer un altre tomb cap a Podemos - cap a un partit que malgrat tot els garanteix l'espanyolitat - per a fer fora a en Rajoy, diuen. Ara, el 26-J, es pot repetir la mateixa història.
Em fa por que tot això de l'independentisme hagi passat de ser un moviment, factible, a una ideologia. Que hagi passat de ser una possibilitat a una entelèquia que basteixi el cos ideològic, o simplement el programa, de determinades formacions – per això ja començaria a fer nosa l'ANC- i qui dia passa anys empeny. Mentrestant, es continuen administrant les engrunes que encara ens deixen des del Poder Central i es col·loca als companys de partit, com sempre!. Em fa por que ningú vulgui que li pengin la llufa de ser el que expliqui tot això a la gent, que ens vagin donant la píndola per tranquil•litzar-nos. D'aquí això del canvi possible! O sia, és com dir, és el que hi ha!
Potser, al cap i a la fi, tot plegat és un deliri d'aquest humil servidor, que hauria de tornar a llegir la premsa, escoltar els "opinadors" i mirar els telenotícies. Anar més sovint a les sales de consulta a llegir "l'Hola i el Lectures" mentre continuo esperant “que m’atenguin”, sense perdre la confiança ni molt menys l'entusiasme. Per cert, que farem aquest 11 de setembre?
20 de juny 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada