Molts cops cantem no prestant atenció al significat de les
paraules, almenys del seu exacte significat. Els himnes nacionals, tant els que
tenen lletra com els que no la tenen, poden ser uns clars referents; pel que
ens diuen com pel que en altres casos no ens diuen. La construcció artificial
d'un estat, fet a pedaços e imposicions
pot donar lloc a la construcció d'una simbologia, "ad hoc", agafant
una mica d'aquí i una mica d'allà. En el cas d'Espanya agafant la bandera de la
marina catalana i convertint-la en ensenya nacional o adaptant com a himne
nacional un regal del rei Frederic el Gran de Prússia a Carles III; una marxa
per a pifre i tambor que s'atribueix a Haydn. Un himne com tots sabeu sense
lletra.
Altres himnes nacionals són conseqüència de fets històrics, molts cops daltabaixos. És el cas del francès que té el seu origen en temps de la Revolució del 1789 o del català en la Revolta dels Segadors del 1640. Ahir em va venir al cap aquella frase del nostre himne nacional: "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Com devien veure els catalans de llavors a les tropes castellanes que se senyorejaven pel nostre territori convertit en el front de batallà, en el lloc de pas, per atacar França.
"Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Endarrere aquests individus com el Daniel de Alfonso que ahir gallejava davant els representants del Parlament de Catalunya. Un individu que avantposa el seu sentiment "espanyol" al seu deure i a les seves obligacions. Un individu que conspira. Un individu que s'alegra, juntament amb un Ministre del Govern espanyol, d'haver-nos fotut enlaire el nostre sistema sanitari. Un individu que se'ns riu a la cara imbuït d'un sentiment de pertinença a una nacionalitat, l'espanyola, que creu li dóna dret a imposar-se de qualsevol manera sobre els desitjos dels catalans. Un individu al qual no li cauen els anells ni li passarà res per conspirar contra la llibertat i contra la democràcia. Un individu amb un senyorial i ufanós "de" al seu cognom, encara que només sigui per precedir un altre simple nom propi.
Quina oportunitat històrica no perdrem demà passat de reafirmar-nos com a poble, com a resposta a aquest fet. Quina oportunitat que perdrem perquè com sempre anem dividits. Quina oportunitat que perdrem perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya viuen a la inòpia. Quants ni s'han adonat del que ha passat. No s'han adonat perquè els mitjans de comunicació espanyols, aquells que van fer de claca contra qualsevol difamació contra els independentistes, ara "han callat com putes" davant la revelació de les converses del Ministre espanyol de l'Interior. Uns mitjans que per desgràcia són l'únic contacte de molta gent amb la realitat o millor dit la irrealitat de tot el que passa a Espanya.
Ahir per les xarxes algú es mostrava cofoi perquè després de tanta guerra bruta ningú ha estat capaç de trobar les pessigolles a ERC. Una ERC que, a diferència de CiU, no ha detingut el poder durant anys i panys i per tant ha tingut moltes menys oportunitats que els seus fessin malifetes. Malifetes de Convergència encara, la immensa majoria, no demostrades. El mateix cofoisme es podria tenir respecte del President Mas. Si amb tanta conxorxa han estat incapaços de trobar-li res i tot el que s'ha construït sobre ell han estat mentides, podem estar orgullosos, com a catalans, d'ell. Malgrat tot, demà passat en tindrem una mostra de la nostra consistència. Entre uns i altres som capaços de deixar al President Mas "als peus dels cavalls". No tan sols a ell sinó també als altres encausats per haver posat les urnes el 9 de novembre de 2014. Perquè, pel que fa als escorcolls a les seus polítiques, en aquest cas de Convergència, coincidint amb campanyes electorals o de les insídies de determinada premsa res de res, de moment, que hagi estat demostrat, jutjat i condemnat.
El 26 de juny molts dels nostres conciutadans fiaran el futur a entelèquies, fiaran el futur a què un canvi a Espanya pugui significar un millor futur per a Catalunya. No s'adonen que Daniel de Alfonso, en les converses gravades ho diu, se sent bàsicament espanyol. Bàsicament pertanyent a un sentiment o una nacionalitat que de l'anorreament de les altres n'ha fet causa i se'n sent orgullós. Molts ciutadans de Catalunya fiaran demà passat el seu futur a gent que bàsicament són espanyols, siguin de dretes o d'esquerres i que avantposen aquest sentiment negant si convé el sentiment dels altres.
Demà passat per dignitat nacional, els partits catalans haurien de treure un magnífic resultat. També, per descomptat, el partit del President Mas. No serà així per tot el que hem comentat i també perquè molts catalans tenen una "opinió pròpia tan consistent" , una valoració tan alta de les seves pròpies idees, que els impedeix ser tolerants i generosos. Pitjor encara els impedeix ser pràctics. A tots aquests caldrà afegir aquells "tocatimbals" desinformats que es pensen que no hem d'anar a fer res a Espanya, com si ja no hi fóssim, o senzillament molts altres s'estimaran més gaudir del pont de tres dies fins al darrer moment.
L'essència de l'espanyolisme que des de Felip V i Carles III intenta construir i uniformitzar un estat nacional, encara que sigui aprofitant pedaços, passant, entre molts altres, pel Doctor Negrín, Franco, fins a arribar als líders espanyols d'ara, és sempre la mateixa. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignorar això és fotre'ns de cap tants cops com històricament calgui. Tenim l'excepció, "la gloriosa excepció històrica", que el nostre president durant la guerra civil, en Companys, va ser l'únic President elegit democràticament a Europa que va ser afusellat. Ara les formes canvien, però l'Estat espanyol, els seus adlàters, la seva maquinaria, les seves clavegueres, continuaran treballant sempre per a liquidar als nostres líders de manera més o menys cruenta. Per això compta amb molts disposats a fer el que calgui, com en Daniel de Alfonso. Mentre, molts catalans no són capaços de "sacrificar" la seva personal opinió i donar el seu vot.
24 de juny 2016
Altres himnes nacionals són conseqüència de fets històrics, molts cops daltabaixos. És el cas del francès que té el seu origen en temps de la Revolució del 1789 o del català en la Revolta dels Segadors del 1640. Ahir em va venir al cap aquella frase del nostre himne nacional: "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Com devien veure els catalans de llavors a les tropes castellanes que se senyorejaven pel nostre territori convertit en el front de batallà, en el lloc de pas, per atacar França.
"Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Endarrere aquests individus com el Daniel de Alfonso que ahir gallejava davant els representants del Parlament de Catalunya. Un individu que avantposa el seu sentiment "espanyol" al seu deure i a les seves obligacions. Un individu que conspira. Un individu que s'alegra, juntament amb un Ministre del Govern espanyol, d'haver-nos fotut enlaire el nostre sistema sanitari. Un individu que se'ns riu a la cara imbuït d'un sentiment de pertinença a una nacionalitat, l'espanyola, que creu li dóna dret a imposar-se de qualsevol manera sobre els desitjos dels catalans. Un individu al qual no li cauen els anells ni li passarà res per conspirar contra la llibertat i contra la democràcia. Un individu amb un senyorial i ufanós "de" al seu cognom, encara que només sigui per precedir un altre simple nom propi.
Quina oportunitat històrica no perdrem demà passat de reafirmar-nos com a poble, com a resposta a aquest fet. Quina oportunitat que perdrem perquè com sempre anem dividits. Quina oportunitat que perdrem perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya viuen a la inòpia. Quants ni s'han adonat del que ha passat. No s'han adonat perquè els mitjans de comunicació espanyols, aquells que van fer de claca contra qualsevol difamació contra els independentistes, ara "han callat com putes" davant la revelació de les converses del Ministre espanyol de l'Interior. Uns mitjans que per desgràcia són l'únic contacte de molta gent amb la realitat o millor dit la irrealitat de tot el que passa a Espanya.
Ahir per les xarxes algú es mostrava cofoi perquè després de tanta guerra bruta ningú ha estat capaç de trobar les pessigolles a ERC. Una ERC que, a diferència de CiU, no ha detingut el poder durant anys i panys i per tant ha tingut moltes menys oportunitats que els seus fessin malifetes. Malifetes de Convergència encara, la immensa majoria, no demostrades. El mateix cofoisme es podria tenir respecte del President Mas. Si amb tanta conxorxa han estat incapaços de trobar-li res i tot el que s'ha construït sobre ell han estat mentides, podem estar orgullosos, com a catalans, d'ell. Malgrat tot, demà passat en tindrem una mostra de la nostra consistència. Entre uns i altres som capaços de deixar al President Mas "als peus dels cavalls". No tan sols a ell sinó també als altres encausats per haver posat les urnes el 9 de novembre de 2014. Perquè, pel que fa als escorcolls a les seus polítiques, en aquest cas de Convergència, coincidint amb campanyes electorals o de les insídies de determinada premsa res de res, de moment, que hagi estat demostrat, jutjat i condemnat.
El 26 de juny molts dels nostres conciutadans fiaran el futur a entelèquies, fiaran el futur a què un canvi a Espanya pugui significar un millor futur per a Catalunya. No s'adonen que Daniel de Alfonso, en les converses gravades ho diu, se sent bàsicament espanyol. Bàsicament pertanyent a un sentiment o una nacionalitat que de l'anorreament de les altres n'ha fet causa i se'n sent orgullós. Molts ciutadans de Catalunya fiaran demà passat el seu futur a gent que bàsicament són espanyols, siguin de dretes o d'esquerres i que avantposen aquest sentiment negant si convé el sentiment dels altres.
Demà passat per dignitat nacional, els partits catalans haurien de treure un magnífic resultat. També, per descomptat, el partit del President Mas. No serà així per tot el que hem comentat i també perquè molts catalans tenen una "opinió pròpia tan consistent" , una valoració tan alta de les seves pròpies idees, que els impedeix ser tolerants i generosos. Pitjor encara els impedeix ser pràctics. A tots aquests caldrà afegir aquells "tocatimbals" desinformats que es pensen que no hem d'anar a fer res a Espanya, com si ja no hi fóssim, o senzillament molts altres s'estimaran més gaudir del pont de tres dies fins al darrer moment.
L'essència de l'espanyolisme que des de Felip V i Carles III intenta construir i uniformitzar un estat nacional, encara que sigui aprofitant pedaços, passant, entre molts altres, pel Doctor Negrín, Franco, fins a arribar als líders espanyols d'ara, és sempre la mateixa. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignorar això és fotre'ns de cap tants cops com històricament calgui. Tenim l'excepció, "la gloriosa excepció històrica", que el nostre president durant la guerra civil, en Companys, va ser l'únic President elegit democràticament a Europa que va ser afusellat. Ara les formes canvien, però l'Estat espanyol, els seus adlàters, la seva maquinaria, les seves clavegueres, continuaran treballant sempre per a liquidar als nostres líders de manera més o menys cruenta. Per això compta amb molts disposats a fer el que calgui, com en Daniel de Alfonso. Mentre, molts catalans no són capaços de "sacrificar" la seva personal opinió i donar el seu vot.
24 de juny 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada