"Els campions de l'ocupació"

Sota aquest eloqüent títol, i a primera plana, el diari ARA ens oferia ahir diumenge unarticle/estudi/reportatge sobre les empreses de Catalunya indexades per nombre de treballadors. Ja d'entrada les dades de l'article són per posar-nos a pensar. La primera empresa a Catalunya és la SEAT amb uns 13.000 treballadors. Es tracta d'una empresa industrial. La següent empresa industrial, en aquest rànquing de 50, és la Nissan que ocupa el lloc número 16 amb uns 3.500 treballadors. Després ve el Grup Alimentari Guissona al número 20 amb uns 3.300 treballadors i al lloc número 38 la Nestlé amb quelcom més de 2.000.

De les cinquanta primeres empreses a Catalunya només 4 són industrials. Una de matriu alemanya, l'altra japonesa, una altra suïssa i tan sols la que ocupa el número 20 sembla arrelada i originària del país. Total la resta des de la segona, Mercadona, fins a la 50a, la Hewlett Packard, són empreses bàsicament de Serveis (Comerç i distribució, Banca, Sanitat i Serveis Socials, Construcció...).

La indústria, en aquest rànquing, té un paper anecdòtic i malgrat tot més del 25% de les exportacions, alguns ho situen quasi en un terç, de l'Estat espanyol es generen a Catalunya. Això vol dir que per sota de la Hewlett Packard, per sota del llindar dels 1.500 treballadors, deu haver-hi a Catalunya un munt d'empreses que són les que realment deuen fer sostenible el país.

La distribució i la comercialització ocupen un lloc destacat entre aquestes grans empreses. Empreses que creen o com a mínim mantenen molts llocs de treball, la majoria de baixa qualificació. Empreses que monopolitzen el sector en detriment de les empreses petites o dels negocis familiars que cada cop perden més pes a les ciutats o viles amb un cert nombre d'habitants. Tot això significa un desplaçament de la massa social cap a posicions allunyades de la classe mitjana/baixa on fa uns decennis molts estaven socialment i econòmicament instal·lats.

Les grans empreses d'aquest rànquing, inclosos els bancs, són una còpia en petit que reflecteix molt bé el panorama empresarial espanyol. Grans empreses de distribució, energètiques, bancs, petrolieres. El que alguns anomenen les empreses del "Palco del Bernabéu". Empreses que gaudeixen i han gaudit durant molt temps del favor del Govern Central i dels cercles de poder madrilenys, mitjançant una "legislació" ad hoc per a ells. Moltes d'aquestes empreses, autopistes, energètiques i de serveis – abans estatals i nacionalitzades a l'època de l'Aznar- són empreses que per dir-ho de manera entenedora que tenen segrestat el mercat per falta d'opcions competidores plausibles. No queda més remei que fer-les servir! Durant molt temps, encara ara, han estat inversió segura de bancs i caixes. Només cal fixar-nos en les autopistes de peatge i Caixabank.

El més greu ja no és que el pes econòmic, el que ens permet com a país generar i crear riquesa, estigui en mans de mitjanes i petites empreses. El més greu és que aquestes petites i mitjanes empreses estan en un país, el del "Palco", que com a mínim no els juga a favor. Malgrat això ajuden a tirar endavant al conjunt de l'Estat. Segurament també són empreses que tenen menys subterfugis fiscals. Cosa que possiblement a les grans, deslocalitzades fiscalment parlant, els és més fàcil d'aconseguir en tractar-se en molts casos de multinacionals. Ja no parlen de les polítiques d'ajut que vist el sistema del país poden semblar més que comprensibles encara que no sempre justes. Perquè quan parlem de la SEAT – empresa industrial encara que no del tot- veiem que no només depèn d'ella l'economia de la zona on està ubicada sinó possiblement la de tota Catalunya. Depèn de la SEAT la pervivència de tota una sèrie d'empreses "auxiliars" que els fabriquen components o els presten serveis. Per això no es pot deixar caure la SEAT sense un gran daltabaix. Malgrat tot, no deixa de ser una empresa principlament "acobladora"; cal tenir en compte que els motors – el cor del cotxe- vénen fets de fora, "detall" que també denota la poca consistència o inexistència de la nostra indústria pesada.

És per això, que llegint, observant i pensant en les dades d'aquest reportatge em va venir al cap el discurs polític "del País", del nostre país. A causa de l'ofec econòmic que patim, el Vice-President econòmic va dir que potser caldria apujar els impostos de les rendes més altes. Cosa que teòricament i socialment pot semblar més que correcte. Però tots el que hi entenen, tan sols una mica, saben que pot esdevenir una injustícia per a molts i una mostra de demagògia descarnada i de "pantxacontentisme". Entre altres raons perquè no tenint manera de poder tenir la inspecció fiscal i sabent, com se sap, com van les coses fiscalment parlant, apujar els impostos a les rendes més altes significa apujar els impostos als qui estan fixats, que són només una part. Apujar impostos en molts casos pot arribar a representar que s'apugin a partir de l'empresa "51 del rànquing", que s'apugin precisament a les empreses  que precisament creen riquesa!

Per altra banda, s'està instal·lant en l'imaginari un discurs a la llarga inaplicable. La despesa pública, la despesa social. Tots parlen d'augmentar-la, fins i tot se'n fa esment en els discursos del que molts anomenaven i encara consideren dreta nua i crua. Tothom en un país com el nostre, espoliat, parla d'incrementar la despesa social. Però el que ja no sembla tan popular és parlar d'on han de sortir els recursos. Bé, si clar, sembla que anant al fàcil i apujant impostos. Fent-ho senzill, de l'única manera que es pot fer; a cegues!

Per acabar les dades de l'article/estudi/reportatge de l'ARA ens haurien de portar a una altra reflexió. Si la majoria de les principals empreses del nostre país no generen riquesa, de manera directa creant productes, sinó que contràriament són "generadores de despeses", per consum, això deu voler dir que col·lectivament ens estem gastant els estalvis "de fa anys" i que la majoria de nosaltres ens anem "lumpitzant". Pot ser que el que llegeixi això, si ja té una certa edat i es creia membre de la classe mitjana, encara que fos baixa, es faci algunes preguntes. Principalment si a casa tenien un negoci familiar, un bon ofici o un bon lloc de treball. Que es mirin ara com viuen i el que guanyen els seus fills. Uns fills que ja han renunciat a coses que per a molts, anys enrere, semblaven bàsiques o símbol de progrés social. Uns fills, però, que curiosament no han renunciat a consumir. A consumir fins que "els cos o el país aguanti".

6 de juny de 2016