25 de març de 2012

Que ningú toqui encara la trompeta!

Un dia em varen dir: “mira Convergència és com un negoci familiar, hi ha l’amo, el gerent i el fill de l’amo”. Avui m’ha tornat a venir al cap aquest comentari, amb motiu de l’elecció d’Oriol Pujol com a Secretari General de Convergència.

També m’han dit que en alguna ocasió en què el Sr. Pujol jr ha participat en algun acte polític, quan ha estat presentat, s’ha sentit molt molest si algú l’ha presentat com fill de qui és o senzillament dient quelcom així com “és un persona que porta la política en el codi genètic”. És l’hereu, però no vol que sigui dit.

Fins aquí m’he permès fer una mica d’anecdotari, el que si que és cert, almenys així ho veig jo, és que l’Oriol Pujol és un polític que “per se” no arribaria gaire lluny, fins i tot en la política municipal d’una ciutat mitjana. No participaré de la caricatura que se li fa al Polònia on se’l presenta com un “xitxarel•lo”. Segurament per circumstàncies familiars, encara que ell no vulgui que sigui dit, l’Oriol Pujol ha adquirit coneixements que no estaven a l’abast de qualsevol altre ciutadà. Aquí és on, al meu entendre, rau el quid de la qüestió, que sense la guspira del seu progenitor, només li queda fer de marmessor d’un llegat polític, el llegat Convergent.

Perquè, veiem! Què n’ha sortit del 16è Congrés de Convergència? potser molt més del que aparentment es veu, però el que sentim és que han acabat dient que s’ha de tenir “actitud independentista”. És un avenç! Potser no fa ni dos anys, devia ser a les eleccions del 2010, l’Oriol Pujol deia que CiU no era independentista, era i és encara cert, però el que ens estava dient Oriol Pujol no anava més enllà “del ara no toca” que tant havíem sentit dir al seu pare.

L’altre dia Jordi Pujol, en l’obertura del seu congrés, els deia als convergents que havien de ser la força de xoc. Molt bé! Però per xocar amb què? Al cap i a la fi quan algú organitza una força de xoc, més tard o més aviat, l’ha de fer servir. La historia demostra que a les forces de xoc se les ha de tenir entretingudes i se’ls ha de fixar objectius que les justifiquin o es corre el risc que s’esverin i t’acabin muntant un bon sidral. Bé ho devia saber el comte de Barcelona quan a començaments del segle XIV “es va treure de sobre” els almogàvers, enviant-los a Bizanci.

Siguin de xoc o no, en Jordi Pujol sap que a les organitzacions cal tenir-les entretingudes, que tenen vida per si mateixes, de quan en quan el llenguatge èpic no és dolent per animar el “cotarro”, però ell sap molt bé que una organització con Convergència té vida pròpia i més ara que té el poder, el poder de lo públic, que alguns confonen i tracten de forma patrimonial. Més o menys com altres partits.

A Convergència per continuar viva li cal continuar “fotent-nos una de freda i una de calenta”, als convergents els cal continuar “surfejant” sobre l’onada, que ara mou la societat, sense caure de la taula. Per això avui ens diuen una cosa i demà ens en diran una altra.

Dins d’aquesta situació, què millor que triar una direcció com la que han triat. Una direcció continuista, sense cap polític excepcional que, donat el cas, prengui la decisió d’anar contra corrent o enfilar-se en l’onada més grossa, encara que sigui a risc de caure.

La societat civil, les circumstàncies, les necessitats, empenyen en una determinada direcció, ho saben! Com també saben que aquesta societat civil no està organitzada al marge del partits. Que els moviments socials tenen el seu recorregut i que en la majoria dels casos estan participats de la gent dels partits que, al cap i a la fi, acaben obeint a les seves direccions o simplement tenen les seves aspiracions personals.

Mentre a Catalunya no aparegui un líder excepcional, en unes circumstàncies excepcionals, continuarem fent la viu-viu. En el món de la política n’hi ha un munt d’especialistes per fer això, els idealistes acaben plegant avorrits! O s’enquisten en les seves mini torres de marfil.

He començat explicant que em deien i vull acabar recordant el que durant molt de temps s’ha dit. Ens han fet creure que en Jordi Pujol és el nostre Moisés que ens ha portat fins a la terra promesa que ens ha deixat a les portes de Canaà. Però, vet aquí que quan hem arribat a la terra promesa, després d’anys donant voltes pel desert, resulta que a la terra promesa hi ha gent que no ens hi deixa entrar, amb la qual s’ha de lluitar i combatre. Hi ha dos opcions entrar-hi, emprendre el combat, o girar cua per tornar al desert a donar més voltes a veure si d’aquí uns anys ens decidim entrar per un altre lloc o senzillament ens deixen passar.

Com en el relat bíblic, molts comencem a tenir clar que l’única solució es posar setge a Jericó i començar a donar voltes a les seves muralles. El que ara ens diu Convergència és que això potser està bé, per a continuació advertir-nos: “Que ningú toqui encara la trompeta”.

25 de març de 2012

Si algú no ha entès el final, pot consultar la biblia, Josuè 6:5

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada