26 de juliol del 2013

Apunts des de la Cerdanya (III) – Ridolaina

Fins ben entrat el segle XX la recollida manual de cereals començava als voltants del mes juny. Les colles de segadors que es desplaçaven, d’un canto cap a un altre del país, ho feien en funció del moment en que el grà estava madur a punt per a la sega, es començava per la plana, a Vic o Figueres per exemple, i s’acabava a les comarques de muntanya on l’hivern havia estat més llarg. Aquest seria el cas de la Cerdanya, on aquest any, per exemple, encara quedaven camps per segar a mitjans de juliol.

Les colles de segadors un cop acabat el treball a les comarques de la plana es desplaçaven a la Cerdanya. Aquest és el cas del segadors del Bergadà, que feien cap a la Cerdanya desplaçant-se a traves de la serra del Cadí, a Meranges fins i tot pujaven colles des d’Olot. Al conjunt de la Cerdanya dels que en tenim més referències són dels segadors provinents de Gósol. Les colles de segadors eren capitanejades per aquell qui pactava amb els diferents propietaris el nombre de persones necessàries, els preus i condicions; bàsicament allotjament i queviures. Normalment d’un any per l’altre les colles repetien i ja tenien més o menys assignats els masos on anirien.

El desplaçament des de Gósol, al Bergada, fins a la Cerdanya es feia travessant el Cadí pel Pas dels Gosolans a 2430 metres d’alçada. Segurament el trajecte no devia durar més d’un dia, sortint de Gósol a 1.400 metres d’alçada, enfilant-se per Prat Llong sota la costa Cabirolera i flanquejant la serra Pedragosa fins que un cop superat el desnivell de més de 1000 metres, travessat el pas, es descendia pel prat d’Aguiló i la Vall de Ridolaina fins a Bellver.

La vall de Ridolaina a la que li dona nom el torrent del mateix nom que davalla de forma abrupta i sobtada des de la Serra del Cadí, igual que els torrents de Bastanist o de Quer més a l’oest, s’obre per eixamplar-se a l’alçada de Nas i acabar definitivament a la plana de la Batllia, sempre sota l’ombra dels pics d’Aguiló i Comabona. Conforma, doncs, en gran part, la ruta o camí dels segadors per la vessant nord de la serra del Cadi.

Aquest camí dels segadors és el que va seguir Picasso al 1906, quan després d’una estada a Gósol va decidir traslladar-se a Paris, va sortir de Gósol fins a Bellver, amb Fernande Olivier, un traginer i una mula per després continuar fins a Puigcerdà i Vernet les Bains camí de la capital francesa.

Ara la ruta dels segadors també s’està donant a conèixer com el camí de Picasso. Aquesta ruta també és, en part, quasi coincident amb el Camí dels Bons Homes que ens recorda la ruta seguida pels càtars occitans que varen poder fugir de Montsegur i arribar fins al Bergadà.

Com es pot veure la vall de Ridolaina ha estat molt transitada al llarg de la història, ara molts dels seus camins, tal i com devien ser, han desaparegut. Han estat substituïts per pistes forestals, que menen a algun refugi, però que bàsicament són utilitzades per a l’explotació de la fusta dels frondosos boscos de la vessant nord del Cadí. En alguns llocs aquestes pistes estan desdibuixades, per desús, o perquè el terreny és inestable com al capdamunt de la vall als Planells de la Baga, malgrat tot, el recorregut està totalment senyalitzat. Encara, però, resten trams de la ruta dels segadors que ens poden donar una idea clara de com eren fa segles, fins i tot abans que passés Picasso. Corriols estrets que fan llaçades, per guanyar alçada, per terrenys abruptes i tarteres inestables on en prou feines podia passar una mula o una persona a peu. Camins de ferradura que comunicaven les diferents valls del Pirineu i que durant l’Edat Mitjana eren la única ruta de comunicació entre valls sempre que el temps ho permetés, essent pràcticament infranquejables durant els mesos d’hivern.

Aquestes valls que a vegades ens semblen solitàries i desemparades tenien un valor estratègic ja que des d’elles es podia controlar una gran part de la zona, en el cas de la vall de Ridolaina juntament amb la de Bastanist formaven la part sud de l’eix des on es vigilava l’entrada a la Cerdanya des del Oest i els passos de muntanya al sud i nord de la comarca. Cal recordar que fins aproximadament l’any 1005 la zona va estar amenaçada per les “aceifes” dels musulmans que des de la vall del Segre s’enfilaven cap als comtats pirinencs del nord, sota domini cristià, principalment a començament d’estiu per destruir o capturar les collites i en busca de botí i esclaus.

A la vall de Ridolaina a la seva vessant occidental hi ha les restes de la Torre de Sant Romà, construcció dels segles XII/XIII que juntament amb Sr Martí dels Castells aigües amunt de Martinet seguint el Segre i el Castell de la Llosa a la vall del mateix nom més al nord conformaven un eix que controlava la part occidental de la Cerdanya, en una segona línia per darrera dels castells Arànser, Lles, Travesseres i Montellà, ara totalment desapareguts i que en una forma o altra, a l’Alta Edat Mitjana moltes defenses eren encara construïdes en fusta, devien ja d’existir quan a començament del segle IX els comtats catalans es varen deslliurar del domini andalusí.

Aquestes profundes valls, com la de Ridolaina, muts testimoni de l’historia, varen tornar a ser protagonistes molts segles després d’un altre sistema defensiu, a la llarga estèril. Però aquest es tema per un altre dia.

26 de juliol de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada