3 de juliol de 2013

La cruïlla del pròxim orient (II)

...

Iran és el tercer gran país de la zona. Iran és un país islàmic, de majoria shií, al contrari de Turquia i Egipte que són majoritàriament sunís. Igual que Turquia i a diferència d’Egipte no es tracta d’un país àrab.

Iran és hereu d’una tradició cultural que, malgrat tot, té una línia més o menys continua des de fa més de 2.500 anys. Per Iran han passat els medes, els aquemènides, els grecs que es varen mantenir després de la mort d’Alexandre el Gran sota la dinastia selèucida, els parts, els sassànides i finalment els àrabs que malgrat introduir l’islam, no varen aconseguir, com a la resta de països els pròxim orient i nord d’Àfrica, imposar l’àrab.

Va ser en canvi la ja mil•lenària cultura “persa” la que va fer importants aportacions culturals al món àrab i malgrat esser islamitzats varen conservar molts dels seus trets culturals i la seva llengua. Iran, ja en l’època moderna a partir del segle XVI, no va ser mai colonitzat a diferència d’Egipte que primer va estar sotmès a l’imperi turc a partir del 1517 i des de finals del segle XIX i una part del XX a la Gran Bretanya.

Iran, durant el segle XIX, es va modernitzar sota la pressió de les potències occidentals que no la varen arribar a colonitzar; ja que formava un estat tap entre els imperis rus, britànic i otomà.

Durant la segona guerra mundial va ser ocupat transitòriament per les potències aliades. Acabada la segona guerra mundial i entre els anys 1953 i 1978 el Sha Reza Pahlevi, amb el suport de les potències occidentals va governar amb plens poders. Va intentar modernitzar i occidentalitzar el país. Malgrat tot al 1979 el seu règim va caure essent substituït pel règim de la república islàmica. Durant vuit anys va patir l’agressió d’Irak amb el suport implícit de les potències occidentals. Durant els darrers anys Iran ha estat governada per elements conservadors del règim islàmic en contraposició a d’altres reformistes liderats per l’ayatollah Khatami. El darrer president conservador reelegit al 2009 sota la sospita de frau va fer sortir al carrer a la gent que va ser durament reprimida, ara a les eleccions del 2013 ha assolit el poder el representant reformista Rohani substituint al conservador Ahmadinejad.

Iran, a diferència de Turquia i Egipte, té amplis recursos naturals, és un dels principals productors de petroli i gas del món. En els darrers anys ha estat enfrontant a occident pel seu programa d’enriquiment d’urani, que ha fet sospitar que, a l’igual que va fer el Pakistan, estigui en procés d’obtenir armament nuclear. La victòria del reformista Rohani i la seva crida a establir ponts de diàleg amb occident, fa pensar que de ser així podrien canviar les estratègies i equilibris de poder a la zona.

La societat iraniana, almenys la de les zones urbanes, es força avançada i malgrat tractar-se d’una república islàmica el paper de la dona no és ni bon tros tan secundari o fins i tot nul com a les monarquies del Golf.

És doncs, sobre aquests tres països, que “pivota” la política a Orient mitjà, juntament amb les monarquies del Golf que malgrat tenir un pes econòmic molt important, no tenen la mateixa importància demogràfica ni la mateixa aparent influència, cosa que substitueixen amb substancioses ajudes a càrrec de la factura del gas i el petroli.

Malgrat haver, en el seu dia, desenvolupat importants rols estratègics, tant pel que fa a l’enfrontament amb l’estat d’Israel en el cas de Síria o pel que fa a les reserves de petroli i la política enfront Iran als anys vuitanta per part d’Irak, aquests dos països juguen ara un paper més irrellevant al pròxim orient. Ambdós dividits en lluites que enfronten a les faccions shiís i alauís contra els sunís a Siria i als sunís enfront el shiís a Irak. Irak sota la dictadura del partit Baas va mantenir soterrada les lluites religioses mil•lenàries entre faccions de l’islam, gràcies a un ferri control de la minoria suní sobre la resta del país. El mateix, però a l’inrevés, passava fins ara a Síria on la minoria alauí/shií ha perdut el control d’una part important del país a mans dels rebels majoritàriament sunís, enmig d’una cruel guerra que ningú sap com aturar.

Finalment les monarquies petrolieres del Golf, amb l’Aràbia Saudí al front, juguen un rol rellevant, gràcies als beneficis obtinguts amb el petroli. Les monarquies del golf han jugat al llarg dels darrers anys un paper determinant en els esdeveniments que han succeït a la zona. La seva influència s’ha manifestat de diverses maneres més o menys obertes, recolzant els moviments que els semblaven beneficiosos per al seus interessos i subvencionant el proselitisme religiós, això darrer s’ha fet d’una manera més soterrada, evident a la zona, però no tant evident als ulls de l’opinió pública occidental.

Els països del Golf estan governats per dinasties d’obediència religiosa suní en la seva vesant Wahhabita. El Wahhabisme va ser un moviment religiós iniciat, dins del sunisme, al segle XVIII a la península aràbiga. És un moviment religiós radical, que vol basar totes les lleis de forma rigorosa en la sharia i es destaca pel seu desig d’expansió. Desig d’expansió que gràcies a la monarquia saudita i alguna altra del Golf que financen moltes de les madrasses –escoles coràniques- arreu del món, estan aconseguint estendre una versió més radical i intolerant de l’islam. A Turquia també s’està produint aquest proselitisme, per això no és d’estranyar el retrocés del laïcisme instaurat per Ataturk als anys 20 i 30 del segle passat.

A partir del wahhabisme, deriven el salafisme i les interpretacions més radicals de l’islam, entre d’altres aquelles que volen el restabliment del califat universal, és a dir el successor de Mahoma i príncep dels creients governant material i espiritualment sobre un islam unificat i en expansió. Aquí en aquests desitjos d’unificació i expansió, que són determinants en el wahhabisme, hi ha una de les altres possibles claus d’alguns del conflictes actuals a la regió.

....

4 de juliol de 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada