4 de juliol de 2013

La cruïlla del pròxim orient (i III)

Malgrat els centenars d’anys passats, més d’un miler, les lluites que varen donar forma a l’islam que avui coneixem continuen presents encara. Quasi mil quatre-cents anys després de l’Hègira i de les lluites entre faccions per la successió del califat, a més de les lluites internes hagudes fa segles entre les diferents tribus àrabs, entre sirians i iraquians, iraquians i medinesos , medinesos i egipcis, etc... lluny d’haver-se oblidat, són encara, a dia d’avui, presents al Pròxim Orient.

Als anys 70 va ser al Líban on les lluites, entre les diferents faccions de l’Islam a les que en aquell cas calia afegir les cristianes, varen ensangonar durant llargs anys el que fins llavors era conegut com la Suïssa de l’Orient. Ara, quasi 40 anys després es repeteix la mateixa historia aquest cop a Síria però amb ramificacions de nou al Líban. De nou enfrontats Shiís i aluites per una banda, sunís per una altra i els cristians i els drusos enmig del foc creuat.

El que vàrem creure que començava com una guerra contra la dictadura de l’Assad, sembla que s’està convertint en una lluita més de les mil•lenàries a la zona. Les faccions sunís comencen a fer por a Occident que no s’atreveix a recolzar l’oposició al règim Sirià per por a encimbellar un règim teocràtic a Síria, o almenys en una part d’aquest país, ja que el que sembla que queda clar és que el règim Sirià, malgrat portar ara la iniciativa militar, no podrà controlar tot el país i s’haurà de limitar a fer-se fort a la zona costanera i a la franja, al costat del Líban, que passant per Damasc, arriba fins al Golan controlat per Israel.

El mateix succeix a Irak on la minoria suní, durant tots els anys del règim baasista al poder, ara sembla limitar-se a controlar la seva zona al temps que els elements més extremistes de la mateixa mantenen en escac a la majoria shií a base d’atemptats.

Què hi ha al darrera de tot això? Doncs possiblement la preeminència religiosa suní a la zona amb el recolzament dels dòlars del petroli. Els règims de les monarquies del Golf, amb Aràbia Saudi al front, són règims feudals on la variant wahhabita del sunisme és la religió preeminent. Aquesta branca de l’islam és la més intransigent. Pretén l’aplicació de la sharia sense cap tipus d’esmortidor. Les monarquies del Golf fa anys que juguen al que aquí col•loquialment diem “la puta i la ramoneta”. Ja que necessiten de la tecnologia d’occident i del recolzament dels països occidentals, tant com aquests països necessiten del seu gas i petroli.

El gust pel luxe oriental i les grans quantitats de diners que els generen els recursos naturals, afegides a les ambicions de les empreses que hi veuen una zona emergent en aquests països, els ha portat a una aparent modernització amb la construcció de ciutats i complexes avanguardistes, però per sota estan subjacents les mateixes estructures de poder tribals de sempre, un estats feudals, tancats, amb una religió cada cop més intolerant i que estan expandint, en primer lloc en els països sunís, per mitja de les madrasses que generosament financen. Atraient a les escoles coràniques d’aquests països i als centres d’estudis islàmics estudiants de tot el món munsulmà, principalment dels paisos islàmics sunís.

El retrocés del laïcisme a Turquia, a ulls dels occidentals, pot tenir molt a veure amb la corrupció de l’estat. Massa anys sota poder o tutela dels militars garants de la reforma kemalista que va occidentalitzar el país. Podem arribar a creure i comprendre que potser els era necessari un revulsiu. Algú pot pensar que l’islamisme moderat podia haver estat una resposta adequada. Malgrat tot, l’esperit missioner del wahhabisme hi deu tenir quelcom a veure. Ara, però, cada cop és veu més clar l’autoritarisme que destil•la, aquest islamisme moderat, en la figura d’Erdogan que pretén que Turquia sigui el país líder a la zona i “exportar” als paisos de la primavera àrab un sistema parlamentari on tingui cabuda l’islamisme “moderat”.

Conjunturalment mentre els països del Golf, principalment Aràbia Saudí, són aliats d’Occident. Una part del wahhabisme, de l'anomenat salafisme radical que se'ns fa visible amb les diverses franquícies d'Al-Qaeda, s'enfronta directament a Occident, però una altra part sap que encara no tenen prou força per imposar totalment la seva versió de l’islam i que cal anar a pams. No guanyen res amb un enfrontament directe amb occident, ja que encara tenen amenaces més properes i poderoses que afrontar i per això, de moment, necessiten el recolzament dels Estats Units i d’Europa.

Per altra part, hi ha un desig per part d’algunes monarquies del Golf de tenir un pes més important en l'àmbit internacional, aquest pes no el poden tenir ni per la seva extensió, ni per la seva demografia, però si que el poden obtenir pel seu poder econòmic. Aquest ha estat el cas de Qatar, sí el de les samarretes del Barça! També el país on es va crear Al-Jazeera, cadena informativa, referent durant molts anys als notres telenotícies. Qatar va recolzar en el seu dia les faccions rebels que a Líbia varen derrocar a Gadaffi. Ara semblaria que podrien estar darrera d'algun tipus d'ajut econòmic que podrien estar reben algunes faccions que lluiten contra l’Assad. Contra el règim sirià sembla cada cop més clar que lluiten grups radicals sunis, que a poc que ens descuidem arrasaran, si no ho han fet ja, algun poble cristià. Potser també estiguin al darrera de l'execució d'un franciscà el passat mes juny.

Que passarà a Egipte ara que tot just ha estat deposat Mursi? Que faran els germans musulmans? Evidentment hi haurà una nova radicalització. Egipte és un país estratègicament més potent, però no seria d’estranyar que alguna “dadiva” anés a parar a algun grup yihaddista que pot atemptar contra qualsevol tipus d’objectiu. Els coptes també ho són un objectiu i un obstacle per a un Egipte totalment islamitzat. Un Egipte que, malgrat tot, per la seva falta de recursos no pot, encara que voldria, liderar els països àrabs com en els temps de Nasser, però, que en canvi controla el Canal de Suez una via vital per al comerç mundial.

Les monarquies del Golf necessiten encara la protecció d’Occident perquè temen als shiís, els que tenen subjugats dins de les seves fronteres, com a Bahrein, on va haver d’intervenir les tropes saudís per sufocar una revolta en el marc de la primavera àrab. Com també temen als shiís que tenen a l’altra riba del Golf a Iran. Per això el règim d’Ahmadinejad contínuament enfrontat a Occident els anava com anell al dit. Ara amb l’elecció de Rohani i la possibilitat que es restableixi el diàleg amb Occident això no els deu fer gaire gràcia, ja que pot canviar les coordenades estratègiques i les polítiques a la zona. El sunísme, el wahhabisme, el primer que vol és la seva preeminència en tot l’islam i fins ara possiblement potser eren del parer que si s’escapava alguna garrotada contra Iran, encara que fos Israel, encara que haguessin de sobrevolar el seu territori, ja els hagués estat bé.

Per totes aquestes possibles raons i per moltes altres que ara encara ignorem els països àrabs, els islàmics del Pròxim Orient en el seu conjunt, tenen altres coses en que pensar i el tema del poble palestí o el de l’estat d’Israel, que ens servien d'excusa per començar a parlar del Próxim Orient, poden arribar a ser secundaris, malgrat que quan la conjuntura canvií l’enfrontament israelià/palestí pot tornar a ser un tema capital per tots ells.


4 de juliol de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada