25 de juliol de 2013

Apunts des de la Cerdanya (II) – El Cojo de Màlaga

“Si voleu visitar esglésies romàniques millor que visiteu les del cantò francès, perquè les d’aquí les varen cremar totes durant la guerra”, ens varen indicar des de l’oficina de turisme de Bellver, “si alguna imatge es va salvar és perquè la varen guardar a l’ajuntament”. A l’ajuntament? Aquesta és la pregunta que em va assaltar, m’haguessin dit amagada a qualsevol indret, a una casa de pagès o enterrada a la muntanya, però a l’Ajuntament? Em va semblar d’entrada inversemblant, sabent que en els primers dies de la guerra civil un lloc oficial era, aparentment, el menys adient per amagar una imatge o un capellà.

Per altra banda, en alguna ocasió havia llegit quelcom del líder anarquista de la Cerdanya que havia mort en un enfrontament a Bellver al 1937. Aprofitant, doncs, les tardes d’uns més de juliol poc habitual, amb més tempestes i ruixats dels normals, era qüestió de fer servir el temps per llegir sobre el tema; que segur que devia haver-hi informació a l’abast.

En començar la guerra civil la FAI-CNT es va fer amb el control de Puigcerdà i la pràctica totalitat de la comarca. En els primers dies es varen produir els incendis i saquejos d’esglésies. El Comitè de la Cerdanya controlat pels anarquistes estava liderat per Antonio Martín, conegut com el Cojo de Màlaga; malgrat que era natural de Belvis de Monroy a la provincia de Càceres. A ell se li atribueix la següent dita: “ En Madrid manda Largo Caballero, en Barcelona Companys i en la Cerdanya mando yo”.

En els primers mesos de guerra el grup anarquista de Puigcerdà controlava la frontera i tota la comarca. El Cojo de Màlaga va establir la seva residència i lloc de comandament a la Torre del Remei, edifici que curiosament va ser respectat tant pel que fa al continent com al contingut. Eren temps de fugides de persones perseguides per la seva condició política o religiosa que pretenien passar la frontera per a refugiar-se a l’estranger o passar a la zona controlada pel bàndol sollevat. Les forces d’ordre públic controlades pel govern de la Generalitat, poques naturalment, poc tenien a fer, tant sols un paper secundari i en tot cas si no “obeïen” les directrius del “rei de la Cerdanya” corrien el perill d’esser desarmades o quelcom pitjor, tal i com va succeir al començament de la primavera del 1937 quan des del govern de la Generalitat es va pretendre establir l’ordre legal a la comarca.

En els primers mesos de la guerra es varen produir execucions de persones, és una etapa fosca, però si que hi ha els testimonis de alguns dels assassinats comesos i de com s’anava a buscar a les víctimes. El camió utilitzat era conegut i temut a la comarca, en algunes localitats varen trobar una forta oposició a aquestes passejades de la mort, essent frustrada alguna de “les recollides” per l’acció decidida dels veïns. Aquest va ser el cas de Bellver de Cerdanya.

Des del Comitè de Puigcerdà es controlava la producció agrària. Es controlava també la fàbrica de llet condensada que hi havia a Puigcerdà i s’exigia el lliurament de queviures, suposadament amb destí a Barcelona per abastir el front, als pagesos de la zona. Per la força, més que de bon grat, es lliurava la carn, la llet, cereals, farratges i altres productes de conreu. L’excepció va ser la Vila de Bellver, la segona en importància de la comarca. Sobretot un cop recuperada l’autoritat de l’Alcalde, Joan Solé d'Esquerra Republicana, que al principi de la guerra li havia estat sostreta en favor d’un Comitè local controlat pels anarquistes però que ben aviat va perdre l’ascendent sobre la població cosa que li va permetre el retorn com l’alcalde que democràticament havia estat elegit.

Des d’aquell moment es produeix una sèrie “d’estires i arronses”entre Bellver, amb el seu alcalde al front, i el Comitè de Puigcerdà amb el “Cojo de Màlaga” com a líder indiscutible. Les amenaces i incidents es varen succeir durant els primers mesos de 1937 malgrat les visites d’alts càrrecs de la Generalitat, entre ells Tarradellas, per intentar rebaixar la tensió i retornar la legalitat a la zona. Però cada cop que giraven cua aquestes autoritats el Cojo de Màlaga reprenia el seu ferri control sobre la comarca amb l’excepció de Bellver.

Finalment es va dur a terme l’amenaça llençada diverses vegades d’assaltar Bellver. La tarda del dia 27 d’abril de 1937, mentre la majoria d’homes de la localitat estaven feinejant en els camps dels voltants de Bellver i dels seus nuclis veïnals alguns d’ells a uns quants quilòmetres de distància, tres columnes de la FAI/CNT amb alguns membres del POUM, provinents de Puigcerdà, Alp i la Seu d’Urgell es varen presentar davant Bellver en nombre de tres-cents fortament armats. Varen controlar tots els accessos al poble per tal d’impedir la tornada a la localitat dels homes que eren al camp. A primera hora de la tarda es va llençar l’atac.

Dins de Bellver en prou feines hi havia forces fidels a la Generalitat, sumaven com a molt vint homes, entre ells alguns carrabiners. Es parla d’una metralladora, mitja dotzena de màusers i diverses escopetes de caça. Des del primer moment l’alcalde Solé va coordinar la defensa dels assetjats parapetats a la zona alta de Bellver darrera les muralles medievals.

El Cojo de Màlaga va dirigir l’atac al front de la columna procedent de Puigcerdà, va començar a travessar el pont sobre el Segre i va llençar un tret, presumiblement, com a senyal per a l’inici de l’atac per les altres dos columnes que assetjaven Bellver des del Sud i des de Ponent. El tret va ser respost des de Bellver amb una “granissada” de bales que varen abatre a l’instant al Cojo de Màlaga. L’enfrontament es va perllongar durant varies hores, fins que els assaltants varen demanar treva per recollir ferits i morts. Durant aquesta aturada del combat la columna de Puigcerdà va abandonar el setge, cosa que durant la nit feren les dues restants. Cap dels assetjats de Bellver va morir. A la matinada següent varen arribar forces de la Generalitat, provinents de Barcelona i Lleida, que havien pogut ésser avisades de l’assalt, forces que en el següents dies es varen fer amb el control de Puigcerdà i de la resta de la comarca.


Aquest va ser un tràgic preludi dels enfrontaments de maig de 1937 entre la CNT/FAI i el POUM per una banda i el Govern de la Generalitat i el PSUC per un altra.

La Tragèdia de la guerra civil va viure episodis que ara ens semblen inversemblants com aquest de Bellver. La pregunta que ens podem fer és: que feien més de 300 homes fortament armats, lluny dels fronts on es combatia la sublevació de l’exèrcit? Que feien aquestes forces oposant-se al govern de la Generalitat legalment constituït? Encara a dia d’avui algú s’estranya de perquè es va perdre la guerra?

25 de juliol de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada