El mantra de les retallades

A força de repetir-ho ho hem acabat interioritzant tots. Fins i tot ho hem interioritzat aquells que ja veiem que potser hi havia quelcom en aquest assumpte que ens grinyolava, que hi havia quelcom que no ens quadrava. Ho hem sentit mantes vegades “vostès són els de les retallades” “Artur Mas el de les retallades” “vostès no saben fer res més que retallar” “retallen en polítiques socials”... i així podríem continuar “ad eternum”.

D’entrada tinc els meus dubtes raonables que a cap Govern li agradi fer retallades. Suposo que a tots els governs els agradaria nedar en l’abundància i poder repartir el que tenen. Durant un temps hi ha hagut alguns que han repartit el que tenien i el que no tenien. En part d’aquí ve el deute estratosfèric a alguns llocs i algunes penúries actuals.

Certament la Generalitat de Catalunya ha hagut de retallar en Sanitat i en Educació, les dues partides més importants del pressupost autonòmic. Les dues partides comunes a la majoria de les autonomies. Arreu aquestes dues partides es mengen una gran part del pressupost i en això Catalunya no és pas diferent. En canvi Sanitat i Educació no són partides significatives al pressupost del Govern Central atès que el servei ha estat transferit a les comunitats autònomes, malgrat que a Madrid es mantinguin infraestructures ministerials sense sentit, a menys que les tinguin a la reserva per a futures recentralitzacions.

Però en cas de retallades dels serveis públics; si es retalla la Sanitat i es retalla l’Educació s’estan retallant partides molt sensibles. Davant aquestes retallades el primer que es fa, el que fa la gent, és assenyalar i culpabilitzar al gestor polític més proper. Davant les retallades la percepció per part de la gent és que perdem seguretat, el que eufemísticament, anomenem “estat del benestar”. Un altre aspecte que condiciona aquest sentiment de “pèrdua del benestar” són les infraestructures, però aquí la màxima responsabilitat, quasi tota, és del Govern Central que és el gestor polític proper i llunyà.

Si a Catalunya la Generalitat retalla en Educació i en Sanitat és perquè al mateix temps l’Estat Central retalla les aportacions al pressupost general. La capacitat recaptadora de Catalunya és mínima, la gran majoria d’impostos els recapta l’Estat o sigui el Govern Central. El govern Central ha estat obligat a complir uns objectius de dèficit imposats per la Comunitat Europea arrel de la crisi. Però el Govern Central disposa uns objectius de dèficit més onerosos per les autonomies i retalla d’aquesta manera proporcionalment molt més la despesa les comunitats autònomes ; les que estan oferint els serveis bàsics al ciutadà- Sanitat i Educació principalment.

Una altra retallada que patim a Catalunya és la dels serveis de transports i infraestructures. A Catalunya han calgut dotze anys per desdoblar una dotzena de quilòmetres a la N-II a Girona. Mentre s’han fet centenars de quilòmetres d’autovies a Espanya. Autovies per on circula un percentatge de trànsit infinitament inferior al que circula per les nostres malmeses carreteres.

Els catalans, milers d’ells, independentistes o no, ja que en aquest aspecte l’Estat central ens enrasa per igual, ens desplacem cada dia per la xarxa de Rodalies més atrotinada i insuficient de tot l’Estat. Ho fem pagant uns bitllets molt més cars que a la resta de l’Espanya, com si el servei fos de luxe. Mentre a la resta d’Espanya la inversió en Rodalies es desvia bàsicament a Madrid. Al mateix temps a la resta d’Espanya es fan quilòmetres i quilòmetres d’AVE, sense passatgers. Ahir concretament es va inaugurar el tram fins a Palència i fins a Lleó, aquesta darrera una ciutat també amb aeroport a la que en prou feines arriben vols, ni arribaran quasi passatgers amb l’AVE i no parlem ja de Palència.

Aquest Estat espanyol en canvi escatima, ens regateja, la inversió tan necessària en el transport ferroviari de mercaderies. L’Eix Mediterrani, que s’està eternitzant, és el símptoma més paradigmàtic d’un centralisme malaltís i d’un intent de restar competitivitat a la nostra economia i de rebot fins i tot a la seva.

Tots aquests aspectes i molts d’altres , doncs, conflueixen provocant un deteriorament, una veritable retallada, de les condicions de vida dels catalans. Uns catalans cada cop més conscients que els nostres impostos no ens venen retornats i que l’Estat els usa discrecionalment per a altres finalitats.

Parlar de retallades i atribuir tota la culpa al Govern de la Generalitat és de mala fe o de supina ignorància o quelcom de totes dues coses. Entre el 2011 i el 2012/2013 la Generalitat va veure retallat el seu pressupost en un 10% mentre la partida de sanitat, la principal, només va ser retallada en un 4%. Malgrat tot va caldre fer ajustos dolorosos per a garantir els serveis.

Es parla de privatitzacions de la sanitat. Bé en el “meu poble”, d'ençà que jo recordo, quan prenies mal havies d’anar a un Hospital o una clínica, cap de les dues eren centres públics, eren “privats” però tenien un conveni amb la Seguretat Social i t’atenien, et visitaven i fins i tot t’operaven. Ara en el “meu poble” tenim un hospital comarcal, regit per un Consorci en el qual a part del Departament de Salut hi són presents els representants de les societats que regien els antics centres hospitalaris. Això en cap cas vol dir que la sanitat s’hagi privatitzat ni que la responsabilitat de l’atenció a la població no sigui una responsabilitat pública. De Consorcis i acords suposo que se n’han fet arreu, amb altres institucions cabdals, com pot ser amb hospitals com el Clínic per exemple. En aquest aspecte sí que cal, però, el màxim de transparència.

El “mantra” de les retallades ha fet forat. Molts ho han aprofitat per desgastar el Govern i potser ha estat perquè aquest no s’ha sabut explicar-se o senzillament la gent només ha sabut veure les cues i el temps d’espera per a una operació i això sempre causa malestar. Que tot plegat, a força de repetir-ho, hagi estat interioritzat per molts i que s’hagi culpabilitzat al gestor públic més proper, en aquest cas la Generalitat, és un fet. Un fet disculpable, però un fet bàsicament injust perquè oblidem la causa primigència de tot plegat, l'asfixia econòmica a que ens sotmet l'Estat espanyol.

La Generalitat i els seus governs, tots, no són tampoc innocents del tot. Perquè potser calia haver explicat que l’autogovern que tenim és de fireta . Que el Govern de la Generalitat només té una rellevant, però també en el fons relativa incidència, en les nostres vides. Molt més de la meitat del pressupost de la Generalitat se’n va en Sanitat, Educació, amortització/interessos del deute i benestar social. En 2012 aquestes quatre partides sumaven 20.039 milions d’un pressupost total de 29.996 – en aquest cas dos terços del pressupost-. Si la font d’ingressos és l’Estat, via cessió dels cèntims dels nostres propis impostos, i la disminueixen, llavors cal fer “caps i mànigues” i això no sempre és entès per molta gent. Tot plegat es converteix en un camp adobat per la demagògia. Un camp adobat perquè alguns parlin malintencionadament de retallades. Mai , però, en parlen però amb ànim de trobar una solució factible o d’explicar la trista veritat, sempre ho fan amb ànim d’injuriar i desgastar al Govern.

Per això es recomanable que consulteu els pressupostos de la Generalitat abans d’entrar en discussions bizantines amb algú. També i més còmode us pot ser donar un cop d’ull a la següent pàgina web i gratar una miqueta per adonar-nos com a vegades no ens ho expliquen tot bé o senzillament algú ens aixeca la camisa. www.dondevanmisimpuestos.es

30 de setembre de 2015