22 de setembre de 2015

El banc d'Espanya entra en campanya

El Banc d’Espanya funciona , pel que fa al nomenament dels seus responsables, igual que darrerament el Tribunal Constitucional. Són els partits que estan al Govern els que aproven aquests nomenaments. Jaime Caruana, Governador del Banc d’Espanya des de 2000 fins a 2006 ho va ser a proposta del Govern del PP, Miguel Ángel Fernández Ordoñez ho va ser a proposta del PSOE i Luis Maria Linde de nou a proposta del PP.

En tot cas, hi ha hagut superposicions entre el final dels mandats dels Governadors i les legislatures polítiques. Per tant, Caruana va acabar el seu mandat amb un Govern del PSOE i Fernández Ordoñez amb un del PP. Això, en cap cas, va fer massa evidents ni conegudes les possibles tensions, perquè crec que en realitat no n’hi va haver.

El Banc d’Espanya ha perdut algunes de les seves funcions més importants al llarg dels darreres anys. D’entrada, un cop establerta la moneda única, les polítiques monetàries han passat a ser responsabilitat del Banc Central Europeu –BCE -. Durant uns quants anys més va conservar la seva política supervisora respecte de les Entitats de Crèdit. Funció que va fer de manera tan acurada i amb tant de seguidisme de les instruccions del Govern Central de torn, que al final l’ha perduda, des del 2014, pel que fa les grans Entitats. Aquestes ara ja estan sota supervisió del Banc Central Europeu. Només conserva la de les petites entitats i encara aquesta es fa atenent les directrius del BCE que en qualsevol moment, i a discreció, la pot exercir directament.

El Banc d’Espanya és cada cop una carcassa més arnada, on la grandiositat de la seva seu central no pot tapar que cada cop està més buit de contingut pràctic.

És per això que no ens han d’estranyar les paraules, les irresponsables paraules, de Luis Maria Linde parlant d’un possible “corralito” si Catalunya s’independentitza. No deixen de ser, siguem realistes, les paraules obligades, “d’un estómac agraït”, amb a qui el va posar en el càrrec que no és altra que l’actual Govern del PP.

No ens entretindrem aquí a fer un resum de les més impressionants “pífies” de la supervisió realitzada durant els darrers anys. Pífies que van provocar la major ensulsiada de la història de la banca a Espanya, amb situacions esperpèntiques com la sortida a borsa de Bankia, el tema de les preferents o la desaparició generalitzada de les Caixes. Tot plegat com a conseqüència de l’esclat de la bombolla immobiliària, bombolla propiciada per una política creditícia sense aturador. Política creditícia en cap cas finançada per l’estalvi del propi país, sinó per l’estalvi d’altres països. Tot plegat va crear la ficció que Espanya era una locomotora econòmica que anava a tota velocitat, “però el carbó el posaven els altres” fins que van deixar de posar-lo!

No és que no hi haguera veus que haguessin advertit dels perills. Hi ha constància, s’ha sabut després, que el cos d’Inspectors de la Institució van avisar el Ministre d’Economia de torn, Pedro Solbes. Van avisar que la labor inspectora del Banc d’Espanya, dels seus inspectors, havia estat obviada i les seves recomanacions desateses. Els inspectors havien advertit amb anterioritat al seu governador i altres alts càrrecs del Banc d'Espanya del creixement de la bombolla immobiliaria i de la política creditícia de les entitats. Avissaven , a l’escrit adreçat al ministre, que la situació podia esdevenir greu davant qualsevol "tremolor econòmica". Llavors eren els darrers temps del Governador Caruana, érem al 2006, un any abans que esclatés la crisi.

Va ser la política d’estruç del Banc d’Espanya, dictada pels seus màxims dirigents, la que va propiciar una sensació de seguretat que no era tal. Recordeu el molt eixerit President Zapatero declarant al 2008 que Espanya tenia el sistema bancari més segur i fiable del món. Mentre això deia el President del Govern espanyol, la resta de països europeus recapitalitzaven les seves entitats, però aquí encara tot era una festa. Ara en paguem les conseqüències amb una taxa d'atur estratosfèrica i una crisi que sembla que ja és sistèmica.

Espanya, d’amagatotis, va ser rescatada, ho va ser la seva Banca, ja que els cèntims rebuts d’Europa a tal efecte han estat garantits pel Govern espanyol. De la gestió irresponsable del Banc d’Espanya ens queda el patiment de la gent pels seus estalvis –preferents- , l’ensulsiada de les Caixes d’Estalvi que allunyen el sistema bancari de les classes menys afavorides i que han provocat la desaparició de desenes de milers de llocs de treball.

Ara, quan el Governador del Banc d'Espanya amb la més rància tradició pontifícia i autoritària de la Institució ens amenaça,ens cal recordar la trajectòria de la Institució dels darrers anys. Trajectòria que ha propiciat tot el que s’ha exposat abans i la concentració bancaria més gran de la història d’Espanya. Concentració que ha deixat en mans de mitjà dotzena d’entitats, dues d’elles catalanes, la majoria del negoci bancari espanyol. Entitats bancàries, que també per mitjà d’uns altres organismes, “faraònics” i buits de contingut pràctic, com l’AEB i la CECA, es permeten amenaçar als catalans. Ho fan amagant l’ou, com si ells depenguessin del que diu el Govern Espanyol i el Banc d’Espanya, quan en realitat qui els supervisa, controla i abasteix de liquiditat és el Banc Central Europeu. Segurament algun alt dirigent d'aquestes organismes de la patronal bancaria pensa que es veu obligat a atendre els dictats del Govern espanyol, o senzillament els deu també el càrrec. El bancs, doncs, ens amenacen i ho fan fent veure que renunciaran al negoci a Catalunya marxant del país, si-us-plau no ens prengueu el pèl! Què ens recordarem d’aquesta esquilada!



22 de setembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada