19 de setembre de 2015

No podem ni podrem afluixar

Article aparegut al número de 50 de "La Veu" - Revista de Reagrupament Independentista

No podem afluixar si volem obtenir un bon resultat el dia 27 de setembre. Però sigui quin sigui el resultat el pròxim dia 27 tampoc no podrem afluixar després. Són dues idees que ens cal tenir ben presents. L’abans i el després de la fita històrica més important per a Catalunya i pel seu poble, en segles, vindrà emmarcat per la continuïtat de la mobilització.

No podem afluixar abans perquè ens hi juguem molt, No podrem afluixar després perquè ens continuarem jugant molt. Quan aquestes línies vegin la llum possiblement s’han produït nous fets lamentables com el que va propiciar l’escorcoll de les seus de Catdem i de CDC. Cosa que demostrarà que l’Estat espanyol no tindrà cap escrúpol a l’hora de defensar–se.

Hem arribat a un punt en què les dues parts, Catalunya i l’Estat espanyol, es juguen la seva supervivència, el seu ser o no ser. Catalunya pot perdre perquè no serà gens fàcil guanyar. Si Catalunya perd, perdran tots els seus ciutadans, tots sense cap tipus d’exclusió! Alguns pot ser que perdin més, materialment parlant. El tema material, en cas de pèrdua, ens afectaria a tots plegats, però principalment a les classes socials més dèbils. Classes socials que pateixen una manca de serveis de qualitat per culpa de l’espoli a què estem sotmesos i els incompliments del Govern Central, tant de transferències econòmiques a la Generalitat com pressupostari respecte de les inversions de l’Estat.

Molts altres catalans, en cas de derrota, perdran sentimentalment; perquè perdrà la nostra llengua i cultura que intentarà ser anorreada o com a mínim minimitzada al màxim. La revenja de l’Estat, si perdem, no farà distincions. Potser algú pensa que podrà optar a certs càrrecs i privilegis, el mateix que després de la guerra civil van aconseguir alguns “fent-se del Règim”, però serà molt difícil. En tot cas, “els privilegis”, com en certa mesura ja passa ara, seran per als territoris essencialment espanyols. Territoris entre els quals no es compten ni València ni les Illes, sotmeses a espoli sistemàtic com ho està el Principat.

En aquests moments, davant del 27 S, l’Estat espanyol, amb el seu Govern Al davant i també la resta de formacions polítiques, l’únic que intenta fer per convèncer als catalans de continuar a Espanya és atemorir-nos. No poden fer altra cosa per dues raons principals i que potser no són les úniques. Per una banda si ells han guanyat en cohesió durant segles, i l’han recuperada en els darrers temps , ha estat a costa de crear un rival a batre, de reafirmar-se en la seva personalitat blasmant al diferent, en aquest cas el català. A tot això en cap cas són alienes les múltiples manifestacions de “carinyo” d’un part important de la població o el silenci palmari d’aquells que podrien haver posat seny a tot plegat. L’altra raó és que Espanya no ens pot oferir res. No ens pot donar el Concert Econòmic com al País basc i Navarra – per cert, concerts que perillen en cas que Catalunya assoleixi la independència –. No ens pot donar el Concert sense haver de deixar de subvencionar a una part molt important de l’Espanya subsidiada. A qui seria el primer a qui se li tancaria l’aixeta per poder donar als catalans el que és seu? Com se’ls explicaria llavors que si tenien el que tenien era perquè els ciutadans de Catalunya pagaven, quan durant anys i panys se’ls ha estat dient tot el contrari?


Per tot plegat no és viable un Concert Econòmic, perquè no ens el poden donar i suposant que ens el donessin, la pressió popular a Espanya seria tan gran, recordeu les recollides de firmes per l’Estatut, que ens el tornarien a treure “ipso facto”. No hi ha possibilitat de Concert. No hi ha possibilitat que ens deixin disposar dels nostres guanys i posar límit al que ells diuen solidaritat que no és altra cosa que espoli. Per tant, no existeixen terceres vies, no existeixen esperances en possibles reformes constitucionals enfront de les quals els ciutadans de Catalunya sempre estaríem en minoria. Aquesta, la del 27S, és una contesa en blanc i negre, sense pràcticament escala de grisos. La Contesa entre l’Estat espanyol i Catalunya és una contesa a “Si o No”. Ells han forjat el seu sistema, que no pensen tocar, perquè sigui així “pels segles dels segles”. Ells ho tenen fet així perquè les seves classes privilegiades, les mateixes de fa molts anys, continuïn detenint el poder absolut. Només pot trontollar aquest poder si Catalunya marxa i llavors no els queda més remei que canviar les estructures de l'Estat que en el que és bàsic no han evolucionat. Un Estat que funciona donant a uns amb una mà el que prenen als altres amb l’altra. En cap cas aquests privilegiats que tenen el poder contemplen canviar el sistema i molt menys que siguin ells els que amb les seves mans hagin de treure’s els cèntims de les seves butxaques.

Però el 27S esperem guanyar i guanyarem. El que no sabem és per quin marge i aquí segurament és on pren sentit allò que no podrem afluixar. Si el marge no és gaire folgat, seran ells els primers a considerar que aquestes eleccions han estat un referèndum i començaran a parlar de percentatges, de societats dividides, de legitimitats no demostrades, etc. Llavors es tancaran en banda. El mateix que faran si el marge és més folgat, però llavors estaran atents a les generals per tal de veure si “el independentismo afloja”. Passi el que passi tant si guanyem de molt, com si guanyem justet, com si no guanyem, no ens podrem desmobilitzar! No podrem perdre la unitat! No podrem descansar! Si guanyem, el no afluixar serà durant un temps transitori, el que necessitarem per engegar el nou Estat. Si perdéssim, el no afluixar ens hauria de permetre, com ara sembla que està passant a Escòcia, tornar a començar. I Ens ho tornaríem a plantejar, ben aviat, perquè amb “la revenja” de l’Estat es produiria una nova onada de convençuts, tal com va passar al 2010 amb la mutilació de l’Estatut.


Setembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada