24 de setembre de 2015

Apunts ràpids de la Campanya del 27S

Els partits d’obediència estatal estan passejant els seus líders per Catalunya amb la vista posada en les eleccions del desembre. Els catalans som, per a ells, els “espàrrings” i si cal nafrar-nos per estar més en forma, tant els fa! Foti’ls-hi que fa segles que aguanten!

Totes les enquestes apunten que pel desembre a Espanya hi haurà dos partits majoritaris PP i PSOE, amb uns quants escons menys que ara, i dos partits frontissa que en cap cas sembla passaran dels 50 diputats entre ambdós –C’s i Podemos-

Atès el sistema electoral, tant C's com Podemos han de treure diputats a les grans circumscripcions, perquè a la majoria de províncies, malgrat treure un percentatge significatiu de vots no trauran diputats. Per a ells Catalunya, concretament Barcelona, els sembla un "graner" de vots.

Als que branden com a esperança una possible reforma Constitucional, de la que a més no en sabem el sentit o la direcció que prendria, cal recordar-los que cal una majoria de dos terços tant al Congrés (234 diputats) com també al Senat. També cal una llarga tramitació. Suposant que aparentment es pogués fer i a més sembles afavorir Catalunya, que ningú oblidi “els ribots” ni el reasseguro que per a ells és el Tribunal Constitucional per si es passen de frenada.

Si Espanya s’afronta al desembre amb un Parlament espanyol amb dos partits frontissa, un a cada banda, algú pensa en possibilitats d’acords que ens afavoreixin?

Us imagineu trobar-vos davant amb una porta tancada amb frontisses a banda i banda i a més sense maneta, com la podríem obrir? Això és el que els passarà als que diuen confiar en un canvi a Espanya i ens passarà a tots si massa incaut els fa cas.

La Campanya d’aquestes eleccions pel 27S, ara que ja tothom les considera i les fa paleses com a plebiscitàries, és una campanya pel SI o pel No, les posicions ambigües no tenen lloc. Si CSQEP tingués un bon resultat, seria l’excepció que confirmaria la norma. Malgrat tot, quan un guarda equidistància entre el dèbil i el poderós acaba jugant a favor d’aquest darrer. Per això en aquest cas concret el “NO” és l’opció real de CSQESP.

Parlar a aquestes alçades de retallades i només parlar de la despesa i no dels ingressos i d'on venen aquests és d'una baixesa moral destacable o senzillament un desconeixement greu del que són pressupostos, del que són entrades i sortides. Ignorar l'espoli fiscal és pura demagògia. Si aquests que diuen tot això són els que ens han d'administrar ja cal que fugim corrent.

A Espanya, després de decennis de desinformació no entenen res, ni estan intel·lectualment disposats per entendre res. Les tertúlies, els debats esbiaixats i desproporcionats de les televisions d’àmbit estatal en són exemple. Mostren els símptomes del verí inoculat a una gran part de la seva ciutadania durant tant temps.

Els catalans ho hem provat tot, ja ha arribat el moment de deixar de fer proves i experiments. Ens cal un canvi total i radical de tractament! Si volem guarir-nos i sobreviure. Allò de que "els catalans ens hem comportat com imbècils durant molts anys, no es tracta de deixar de ser catalans sinó de deixar de ser imbècils".

Espanya no ens pot oferir res, ni molt menys el Concert Econòmica. A veure qui és capaç? Qui és el valent que li treu a algú el que ara se li dóna per donar als catalans el que és seu? Aquest camí, el del Concert, no té cap recorregut ni cap possibilitat de prosperar. Seria un daltabaix a Espanya, amb nosaltres a dins rebent totes les garrotades!

La mentida i el missatge de la por ha estat de tot el que han estat capaços per fer-nos desistir. En cap cas des d’Espanya i des dels seus partits intenten convèncer-nos, només pretenen coaccionar-nos, és un comportament veritablement mafiós i extorsionador!. No ens ha d’estranyar, no és cap novetat en segles! Anys i panys on pagar i callar ha estat, se suposa, el nostre deure com a bons espanyols! I sinó cada cinquanta anys.. ja m'enteneu!

Les poca-soltades que sentim aquests dies, han estat pronunciades per persones que se suposa que han arribat on han arribat per mèrits. Veiem, però, que no és així. La relliscada d’en Rajoy, és paradigmàtica del nivell general d’una classe política espanyola acomodada en el poder. Els mateixos símptomes es veuen en aquells que diuen pretendre canviar-ho tot, però que només volen assaltar i ocupar el poder!

Jugar amb les pensions és d‘una baixesa moral absoluta, no ha estat ni de bon tros l’únic intent de manipulació, ni l’única mentida. Hi han contribuït arreu els mitjans, també a casa nostra. Que TV3 hagi entrevistat 11 cops a la SCC del presumpte feixista Josep Ramon Bosch no hauria estat possible sense la cobertura que els ha donat C’s, PP i el PSC. Les fotos de Josep Ramon Bosch amb Iceta, en una trobada per demanar-li que el PSC activi el vot del cinturó roig , farien envermellir el PSC si aquest encara “fos viu”.

Una entitat amb una setantena de socis i un milió llarg de pressupost, reconegut per ells mateixos, com ha estat el cas de la SCC, no hagués tingut cap ressò si no hagués estat instrumentalitzada pels partits unionistes i finançada vés a saber per qui.

La demagògia ha estat usada aquests dies a tort i a dret. No hem d’oblidar una de les seves més clares definicions: “Demagògia és dir una mentirà a algú que saps que se la creurà” i en això, només en això, hi ha alguns que excel·leixen.
....
24 de setembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada