L’altre dia veient un reportatge sobre la batalla del bosc de Teutoburg em va venir al cap el munt de vegades que en circumstàncies semblants s’ha repetit fets semblants.
La batalla del bosc de Teutoburg demostra que amb la determinació adequada, buscant les circumstàncies favorables, cercant l’efecte sorpresa i anant per parts es pot aconseguir molt més del que en principi es suposa que es podria aconseguir.
Els romans havien consolidat el seu domini a la Gal·lia i arribat fins al Rin des de feia ja un parell de generacions, en temps de Juli Cèsar. En temps d’August, al principi de la nostra era, aquest va encarregar a Publi Quintili Var que al davant de tres legions consolidés el domini romà més enllà del Rin. L’expedició formada per tres legions –XVII, XVIII i XIX- va realitzar una campanya pel nord de l’actual Alemanya, a l’alçada de Hannover. Quan va arribar la tardor van decidir tornar als quarters d’hivern a la vora del Rin. Un dels aliats de les tropes romanes, Armini cap de les tropes auxiliars querusques- una tribu “foedarata” de Romà els va trair i emboscar durant el camí de tornada, fent-los desviar del camí inicialment previst. Els romans es van endinsar al bosc de Teutoburg, una zona que no els permetia desplegar les seves tàctiques ni adoptar la seva formació de combat. La marxa de les tropes romanes per camins quasi impracticables s’estenia al llarg de molts quilòmetres. Els guerrers germànics, durant tres dies, van anar atacant per parts la columna romana, fins a la seva total liquidació. Possiblement els guerrers germànics eren inferiors en nombre als 30.000 romans, van jugar, però, amb l’avantatge del coneixement de l’enemic i del terreny, al temps que van saber dosificar amb eficiència les seves forces, defugint un enfrontament frontal on haguessin tingut totes les de perdre.
L’exèrcit romà va ser totalment anihilat, es diu que August recorria les estances del seu Palau cridant “Var torne'm les meves legions!”. Al llarg de la història s’han produït situacions semblants a les del bosc de Teutoburg. Un coneixement més exacte de la història, l’avaluació del terreny i de l’entorn en cas d’estar en un país hostil així com el coneixement de les tàctiques de l’enemic haurien de ser factors que ningú mai hauria d’oblidar.
En el passat segle XX es van produir algun episodi semblant, on tot l’avantatge humà, material i de superioritat numèrica no van servir per a evitar la derrota. Va passar a la guerra Russa-finesa el 1939, on les tropes d’esquiadors fineses van liquidar les tropes motoritzades soviètiques, immensament superiors en nombre i material, de la mateixa manera que al bosc de Teotoburg van fer les tribus germàniques amb els romans. Les llargues columnes de vehicles i de carros de combat soviètiques que no podien sortir de la carretera, a causa un terreny nevat i impracticable, van ser atacades i retallades a trossos fins a la seva total derrota. Al segle XIX a Catalunya, durant la tercera guerra carlina, trobaríem un exemple semblant. La batalla de la serra del Toix a la Garrotxa on l’exèrcit liberal comandant pel general Nouviles va ser derrotat en endinsar-se pels camins de l’Alta Garrotxa, lloc on els carlins d’en Savalls van atacar l’allargassada columna que en cap cas va tenir capacitat per organitzar-se i defensar-se.
Ara en un moment decisiu de la nostra història ens trobem en una situació que podríem dir semblant. No es tracta potser d’emboscar militarment a ningú, però si d’evitar l’enfrontament frontal, almenys a camp obert.
Espanya, el concepte actual d’Espanya, que es troba en regressió democràtica i en una fase de reafirmació nacional a costa de l’assimilació de les cultures que no són de matriu castellana i la recentralització de l’Estat, és un rival poderós. Un rival que té un objectiu clar i que no sembla disposat a canviar mani qui mani. Espanya, el concepte d’Espanya, té un Estat al darrere amb tots els mecanismes, que nosaltres els catalans no tenim.
Espanya, l’Estat espanyol, té aliats que la defensen perquè defensant-la es defensen i es justifiquen a si mateixos, es justifiquen la seva pròpia existència. És el corporativisme estatal del que els catalans, el dia que tinguem un Estat, també en “gaudirem”.
Enfrontar-nos obertament a l’Estat espanyol, actuant a camp obert i deixant que despleguin totes les seves tàctiques seria un suïcidi. Armini, a camp obert, davant la formació de la legió romana, enfront Quintili Var, hauria estat derrotat.
Que podem fer? Que estem ja fent de fa uns quants anys els catalans? Ens estem carregant de raons. Ens estem explicant al món. Busquem les simpaties, si no dels estats, si de diverses organitzacions i col·lectius internacionals i fins i tot, si, també d’algun estat que, com nosaltres, fins fa no gaires anys era una nació sotmesa.
Hem arribat al punt que l’Estat espanyol no es pot desplegar amb les tàctiques a què ens tenia acostumats al llarg dels segles. Ara no ens pot bombardejar, no pot enviar tancs per la Diagonal. L’Estat espanyol està entrant al seu bosc de Teutoburg, però malgrat tot encara és una força poderosa i nosaltres encara no som prou forts per enfrontar-nos de manera definitiva de forma immediata. Mentre, ells encara no estan decidits ni es veuen capaços de sortir del bosc on han entrat, entre altres raons perquè també manquen d’un lideratge fort i efectiu.
Ara l’estat espanyol no se’ns pot afrontar a “camp obert”, les circumstàncies històriques del moment, la pertinença a la UE i l’OTAN no els ho permet. Hauran de continuar seguint el camí del seu particular “bosc de Teutoburg”, conscients que és un camí per a ells molt dificultós i arriscat. Ara només ens fa falta que nosaltres creiem en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat per a guanyar-los en aquest terreny, sempre que sapiguem actuar coordinats, units, i sota un lideratge fort i eficient.
13 d’octubre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada