18 d’octubre de 2015

Anticatalanisme visceral i incondicional.

No ve pas d’ahir, ni d’abans-d'ahir, ni de la guerra civil, ni de la del 1714, l’anticatalanisme té unes arrels molt profundes, quasi tantes com el temps que fa que hi ha consciència plena de l’existència de Catalunya com a “nació”, com a conjunt de persones amb una mateixa parla, una mateixa cultura i un mateix marc polític.

És fins i tot anterior a les manifestacions de “Quevedos” i “Condes Duques d’Olivares”, intel·lectuals i polítics al servei de la grandesa de la Corona, o el que és el mateix al servei de la grandesa de Castella.

Podríem fer un repàs de totes les ofenses, diatribes, lleis i repressions patides pels catalans, tots els intents d’anorrear-nos. Tot perfectament documentat, tot perfectament explicat en moltes publicacions que han acabat fent el trist inventari d’un “odi incondicional a tot el que és català”.

Tot es va agreujar a partir de la Guerra dels Segadors i principalment a partir de la derrota del 1714. Conteses que la historiografia espanyola ha intentat presentar-nos com a conflictes dinàstics o en el segon cas com una guerra civil, el mateix que la del 1936. Però unes guerres civils en les quals sempre hi ha un bàndol perdedor, però també una nació sotmesa, Catalunya. Una nació a la qual es priva de les seves lleis, dels seus drets, de la seva llengua i, com en el cas de la Catalunya republicana, dels seus avenços socials i culturals.

Conforme Castella, la matriu de l’Estat espanyol, es va debilitant al llarg dels segles, li cal trobar un rival assequible, un contrari al que tenir enfront i a qui repartir-li les garrotades. La decadència de la Corona espanyola ja no permet tenir com rival i ase dels cops a França ni a la pèrfida Albió, malgrat el redundant tema de Gibraltar. Durant un temps aquests ases dels cops són els americans com a conseqüència de l’ensulsiada del 1898. Antiamericanisme després heretat a gran part de la societat espanyola, tant de dretes com d'esquerres, per raons ideològiques, la majoria anti-lliberals.

Però és quan ja Espanya és irrellevant en l’escena internacional, quan l’anticatalanisme pren de nou la màxima rellevància. També quan els catalans després d’haver suportat l’opressió, com a conseqüència de la desfeta del 1714, tenen de nou consciència de la seva personalitat col·lectiva i de les seves possibilitats com a poble.

La Renaixença, els fets del “Cu-Cut”, la Solidaritat Catalana, els moviments socials del primer terç de segle XX, la Mancomunitat i la Generalitat recuperada durant l’efímera segona República són com la pilota que bota, que torna a jugar de nou, que torna a voler fer història però que topa amb el mur, amb el frontó de la decadent Espanya. Aquella que vol portar els nostres fills a una guerra estèril al Marroc i que provoca l’aixecament de la Setmana Tràgica. Aquella que via Dictadura suspèn la Mancomunitat o aquella que arrasa Catalunya i suspèn la Generalitat. La dictadura Franquista de la qual encara no ens n'hem desempallegat.


Espanya, l’Estat espanyol, “la Castella hegemònica i uniformitzant”, ja no té enemics externs. No els té perquè està integrada en un marc Europeu i perquè cada cop és més irrellevant en l'àmbit internacional, ni pertany al G-7, ni al G-8, la conviden al G-20 del que tampoc forma part i, ara per ara, fins i tot les economies emergents tenen molt més pes internacional que ella.

Espanya per continuar-se sentint té una necessitat de tenir un rival a batre, un rival que la mantingui atenta, en estat de vetlla, i aquest rival com que ja no pot ser exterior ha de ser interior. Espanya per sentir-se segura en el seu cau s’ha de sentir-se monolítica. No hi ha a Espanya una intel·ligència del pacte i de l’acord. Espanya, Castellà la seva matriu, no ha dialogat mai; ni quan s’imposava i conqueria, però tampoc quan retrocedia i perdia.

Espanya, l’Estat espanyol, des del 1640 en un primer intent i a partir del 1714 reeixint es construeix sobre la imposició, mai sobre el pacte i l’acord. La Unitat d’Espanya que tant proclamen no és una unitat de consens, no és una unitat de pacte , és una conquesta per la força de les armes.

Ara ja en ple segle XXI davant una societat plural com la Catalana que ha recuperat una part important del seu tremp, del seu voler ser, Espanya no pot cedir, li ho impedeix el seu mateix ésser. La justificació de la seva pròpia existència que no és altra que la imposició, d’una nació sobre una altra però també la d'una classe social sobre les altres. Una "casta", com ara alguns diuen, de clara matriu i predominantment centralista.

Durant anys i panys a Espanya s’ha estat “enverinant” a una gran part de la seva població, se’ls ha administrat dosis d’odi contra tot allò que és diferent i ara en tenim els fruits. Una Espanya alienada que per poc que pugui ens voldrà fer tot el mal de què siguin capaços. Han aconseguit interioritzar en les ànimes de la gent de Castellà, de Múrcia, d’Andalusia,... Que els catalans som els dolents de la pel·lícula. Que som un colla d’insolidaris, quan realment és tot el contrari. Se’ls ha fet veure la diferència, que tinguem la nostra pròpia llengua i cultura, com un atac i un menyspreu a la seva.

Ha arribat doncs el moment de la separació. Quan ho aconseguim, quan Espanya quedi de nou sola, buscarà de nou un contrari a qui anorrear, si no el troba cultural o nacional, el trobarà social o per qualsevol altre tret característic. Per això, ara que a corre-cuita fan lleis exprés contra nosaltres, ara que ens amenacen amb suspensions,ara que tot això passa sota el silenci i l’ aquiescència de la seva intel·lectualitat i els seus mitjans que poca cosa diuen a favor nostre, sinó que al contrari majoritariament animen tot aquest estat de coses.

Ara, doncs, que passa tot això, caldria recordar a tots els espanyols allò de “primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè no era comunista. Quan van empresonar els socialistes, vaig guardar silencia perquè jo no era socialista. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig dir res perquè jo no era jueu. Quan en van venir a buscar a mi ja no quedava ningú per defensar-me”.

18 d’octubre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada