29 d’octubre de 2015

Malgrat tot vam guanyar

Article publicat a la revista "La Veu", número 51

El passat 27 de setembre vaig estar en una mesa en un barri on va arrasar “Ciudadanos”. Durant tot el dia no va aparèixer cap apoderat de dita formació ni molt menys va ser present a l’hora del recompte. El mateix partit que no ostenta cap alcalde a Catalunya, en cap dels seus més de nou-cents municipis, es va imposar en el que abans denominàvem cinturó roig, ara de sobte ataronjat.

La victòria dels partits que defensen la independència ha estat indiscutible, la suma dels seus vots enfront dels tres partits que defensaven obertament el NO és superior i en clau “refrendaria”, projectant-los, hagués estat una victòria indiscutible; hagués si no ens quedés el dubte de com s’haguessin dividit els més de 400.000 vots que sumaven “CSQEP i Unió”.

No podem menysprear els 750.000 vots aconseguits, la majoria a barris, per la formació liderada per Albert Rivera. “Ciudadanos” es va imposar als llocs on la gent, teòricament, ho està passant més malament i ho va fer amb un missatge d’encefalograma pla, molt senzill, però que va saber exaltar un sentiment d’espanyolitat i de pretesa modernitat. Va saber quallar una imatge de joventut gràcies a la seva cap de llista. Cap de llista i prou, perquè va ser Rivera qui va acaparar el protagonisme mediàtic plantejant les eleccions com unes preparatòries per les generals.

Ciutadans disposava de menys espai a la televisió pública catalana. L'única que va respectar un cert equilibri de forces entre representants unionistes i independentistes, tant a la precampanya com a la mateixa campanya, a les entrevistes com als debats. Però TV3 té una quota de pantalla que, com a mitjana, arriba com a molt a una cinquena part de la població de Catalunya. Què ha passat amb la resta?

Doncs molt senzill la majoria de les televisions, diguem-ne estatals, van entrevistar fins a la sacietat als unionistes i en molts casos principalment a l’Albert Rivera. A les tertúlies on es debatia sobre el Procés en la majoria de casos no va haver-hi com a convidats catalans independentistes, però de catalans unionistes sempre hi va haver algú de “Ciudadanos”. El seu missatge era molt simple, “catalans, espanyols i europeus”, que traduït al que entén la gent a Catalunya vol dir bàsicament espanyols, espanyols, espanyols.

Molta gent de barris veu la Sexta, però també i habitualment Tele-5 que ha jugat un paper espanyolista i espanyolitzador indiscutible, el mateix que Antena 3. La majoria dels televidents a Catalunya, els que veuen aquests canals, van rebre missatges catastrofistes. La premsa escrita també hi va jugar un paper ben galdós, sobretot “La Vanguardia” i “El Periódico” que van estar “a sou” de l’unionisme. Els missatges des del Govern Central amenaçant a la gent de Catalunya amb tots els mals de “L’Averno” si deixàvem Espanya, també van fer forat.

A tot això cal afegir “outsiders” com SCC, amanyagada pels partits unionistes, inclosos els socialistes amb Iceta al capdavant. Una organització amb només unes desenes d’associats reconeguts i un pressupost milionari, que tots imaginem d’on surt. Pressupost suficient per enviar cartes als avis espantant-los que no cobrarien les pensions o per tenir falques publicitàries a RAC1 del Grup Godó/La Vanguardia. SCC –Societat Civil Catalana- va jugar brut i de manera il·legal, cosa reconeguda per la molt justa Junta Electoral Central que així ho va manifestar el mateix dia de les votacions, quin desvergonyiment!

L’independentisme va tenir poc a fer davant tota aquesta allau i malgrat tot va guanyar. Va guanyar amb una participació en què més de la meitat dels votants “afegits” van votar opcions unionistes. Bàsicament vam resistir i vam guanyar. El missatge unionista, però, s’ha fet fort en determinats sectors i no podem ni de bon tros menysprear-lo ni deixar de tenir-lo en compte.

Caldrà treballar molt i llaurar molt. Encara hi ha molt per fer i s’ha d’entrar en aquest sector, en aquesta bossa de vots, de nous vots unionistes. Feina que en certa manera ha fet “Súmate” però no tenim encara manera de quantificar el seu èxit, si aquest ha estat tal o senzillament el missatge no ha arribat a tothom o gaire més enllà de ser un efecte “placebo” pels independentistes convençuts.

Als barris, a l'ara “cinturó ataronjat”, hi ha gent que vol ser espanyola i ser a Espanya. Desconeixen que si estan malament, no és a causa de les polítiques de la Generalitat sinó a l’asfíxia premeditada des del Govern central, que compta com a catalans a tots els que vivim “en el rincón nordeste peninsular”, tan si se’n senten com si no. Aquesta gent juguen el paper de peons en una lluita en la qual ells van a peu i passen privacions mentre els que els lideren van a cavall i en segona fila. Els fan pensar que es juguen el ser o no ser espanyols, quan això ara ja haurien de saber que no és cert.

750.000 vots per a Ciutadans, als que cal afegir uns poquets més dels socialistes i populars, allà sí que hi ha un gruix de persones irreductibles, que cada cop sumen menys, però que són inassequibles al desencís.

Encara queda molta gent a convèncer, molt treball a fer mentre el Procés ha de seguir endavant. Encara toca posar molt enginy i imaginació. Els unionistes encara tenen l’Estat coercitiu, tenen els mitjans periodístics enganyadors i les televisions anestesiadores. Ens hem d’enfrontar a tot això i també a alguns “gurus” i “nous messies”. Gurus i Messies que ben aviat, per a desengany de molts, esdevindran “más de lo mismo”.

12 d’octubre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada