No deu ser pas per l'avi

Tots som individus lliures i responsables dels nostres actes. Som lliures de decidir si volem o no volem fer una cosa i som responsables de si la fem o no la fem. Certament hi ha condicionants que poden afavorir, o no, que prenguem les nostres decisions en plena llibertat. En algun cas, els menys, poden haver-hi circumstàncies que poden alliberar-nos totalment o parcialment de les nostres responsabilitats.

El que també queda clar és que la responsabilitat dels actes es pròpia i ningú ha ni hauria d’haver pagat mai per coses que ell no ha fet, encara que ho hagi fet algú molt proper. Però també cal tenir en compte la influència, clara i determinant o simplement subliminal, que pot tenir, sobre qualsevol individu, aquelles persones que li són properes o els ambients que l’envoltaven mentre s’estava formant.

Cal ser molt ferm i tenir molta personalitat per sostreure’t de manera positiva, en tots els aspectes, de les influències que t’envolten; posicions socials que t’afavoreixen, creences, etc. És per això molt complicat esdevenir totalment un individu lliure i responsable. En definitiva ho podríem resumir que es molt difícil defugir d’allò que alguns anomenen “el factor humà”. Perquè, en tot cas, no és només l’entorn en circumstàncies de pobresa o marginalitat el que determina molts cop el destí d’una persona.

Amb "la boca petita", sense gaires escarafalls, en mitjans marginals i a les xarxes socials, d’ençà que va arribar a la secretaria general del PSOE, algú s’ha cuidat de recordar-nos qui era el suposat avi matern de Pedro Sánchez. Un avi matern d’ignominiós record  Un avi matern del qual se suposa que al Secretari General del PSOE no li fa gaire gràcia que se’n parli. Que ho amaga, diuen alguns! Qui va ser Capità General de la Segona Regió militar, amb capital a Sevilla, amb el grau de tinent General - Antonio Castejon Espinosa - va morir amb 83 anys, quan en Pedro Sánchez tenia 7 anys. Els números no acabarien de quadrar! Els cognoms, ben bé tampoc! Gratant informacions i contrainformacions, no s’acaba de veure el lligam per enlloc. Per altra banda, cap mitjà de certa “potència” – que no solvència – se n'ha fet ressò d’aquesta història. Malgrat que això tampoc es cap garantia de no certesa.

En cas que hagués estat el seu avi o avantpassat, se suposa que podia haver influït en la formació personal de Pedro Sánchez? El caràcter i les idees del militar Castejon serien un antecedent que influís en la forma de fer de Pedro Sánchez? Al cap i a la fi tot això, de ser cert el parentesc, serien elucubracions i no justificarien res, tal com comentàvem al principi. El possible parentesc no està suficientment contrastat, avi, besavi, o qualsevol altra cosa. Sembla doncs, tot plegat, una invenció. Un rumor sense cap credibilitat.

Els que si segurament és més plausible, per altres dades publicades, és que en Pedro Sánchez no prové d’una família de descamisats, sinó que es va criar en un entorn sense excessives dificultats. Que segurament ho va tenir molt més fàcil que la majoria, per a estudiar i formar-se professionalment. El “factor humà” que ha envoltat a Pedro Sánchez, doncs, no sembla pas ser, ni de bon tros, el que alguns pretenen atribuir-li.

Que fa creïble una història que justificaria o intentés demostrar que Pedro Sánchez, descendeix o estigués emparentat amb el Comandant Castejón? Desprestigiar-lo? Justificar que molts tenen parents a ambdós costats dels bàndols enfrontats a la guerra civil? Vés a saber!

Que pot arribar a fer pensar a algú que pogués ser cert? Potser aquesta aparent “uniformitat” i “linealitat monolítica” del seu discurs polític poc elaborat. Discurs amb el qual sembla que s’imposi més per l’alçada física que no pas per cap destacat tret intel·lectual. Pedro Sánchez és políticament simple, per això s’aferra a idearis simples, com tòtems sagrats; Constitució i Llei. Talment com un militar parlaria de “Deber i Patria”.

Parla de diàleg, però per dialogar dins uns límits. Els que a ell li semblen correctes i inalterables. Uns límits en els quals no es pugui sentir contradit ni incomodat.

Ara finalment ha acabat pactant amb una dreta, plana, simple i indentitariament intransigent, com és la de “Ciudadanos”. Una dreta que somia, com possiblement també somia en certa manera Pedro Sánchez, en una uniformitat cultural i lingüística “que nos haga mas fuertes”. Una uniformitat que Pedro Sánchez- “Una España de todos y para todos”-, matisaria amb algun retoc per fer-nos, a tots plegats, més fàcil una vida política i cultural, “ordenadament tirant a casernària”, a l’Estat espanyol.

Per tot plegat, a algú se li pot fer creïble, versemblant, un parentesc amb un militar, perquè en el fons el llenguatge, la gran bandera utilitzada per ell en el seu dia, la seva gestualitat, a estones ens hi poden fer pensar.

27 de febrer de 2015