19 de juny de 2010

Comunisme hormonal


-->
Comunisme hormonal
En una entrevista a la televisió, un intel·lectual espanyol, ara no recordo el seu nom, explicava que: “havia tingut una trobada uns anys abans amb intel·lectuals dels països de l’est i que aquests li havien dit que ells que havien patit presó i persecució pel seu activisme democràtic no tenien res que agrair als intel·lectuals occidentals, la majoria d’esquerres, ja que durant anys havien mirat cap un altra cantó i callat davant el seu patiment”
Ara amb la mort d’en José Saramago, m’ha vingut al record el contingut d’aquella entrevista perquè alguns han recordat allò que va dir Saramago: “Sóc comunista hormonal, el meu cos conté hormones que em fan créixer la barba i d’altres que em fan comunista”.
Avui els diaris van plens de notes, apunts i elogis cap a la figura d’en Saramago. Nobel de literatura, segurament merescudíssim. Escriptor que deu haver fet passar molt bones estones als seus lectors. No el conec literàriament parlant, no he llegit cap dels seus llibres, ho confesso! Però no és d’això del que vull parlar.
Un part considerable de la intel·lectualitat d’aquest país ha vist, durant molt de temps, amb simpatia, quan no amb franca connivència, al comunisme. Segurament és perquè aquí en lloc de patir la dictadura stalinista i post stalinista, vàrem patir la franquista i els comunistes eren antifranquistes.
Però després de la ensulsiada dels països de l’est, quan tothom va saber dels crims dels règims comunistes, no hi va haver-hi una reflexió per part d’aquesta intel·lectualitat i es va deixar que el temps passes. El seguidors del comunisme, els seus dirigents i militants, han evolucionat a posicions polítiques en les que, al menys aparentment, s’ha volgut fer caure del record el comunisme i els seus símbols.
Malgrat tot, sobta que encara es recordi a en Saramago per aquella frase. Deu de voler dir que encara hi ha algú que idealitza el comunisme. Deu ser que hi ha encara qui pensa que la idea no era dolenta, tal i com sembla que ho pensava en Saramago encara al 2001. Algú encara deu creure possible la utopia!
Saramago va ser un intel·lectual, un gran escriptor, una persona compromesa amb el seu país, una persona que va patir la dictadura Salazarista i que va militar en el partit comunista del seu país. El partit comunista portuguès, dirigit per Alvaro Cunhal, va mantenir fins als anys 90 posicions purament stalinistes, mentre la resta de partits comunistes d’Europa occidental feia 20 anys que havien anat evolucionat cap a formes més democràtiques, formant la corrent eurocomunista (Enrico Berlinguer, Georges Marchais i Santiago Carrillo).
Tornant als intel·lectuals dels països de l’Est, dels que parlava al principi, segur que no els faria cap gràcia el mot “comunista hormonal”, com a en Saramago no li hagués fet cap gràcia que cap d’ells es qualifiqués de “Salazarista hormonal”.
19 de juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada