14 de juny de 2010

Ciutadans de primera "Con la garantía del Estado"


-->
L’altre dia vaig sentir, en un programa de TV3, com l’Aznar sortia amb la cantarella que “els idiomas no són dels territoris sinó que són de les persones”. Que consti que podria arribar a estar perfectament d’acord amb aquesta afirmació, el que passa és que és una afirmació tramposa, i manipuladora, feta des del poder i des de la imposició més descarada. Veiem si no!
La Constitució espanyola consagra el castellà com a llengua comuna de tots els espanyols, i reconeix l’oficilialitat del català, l’euskera i el galleg en els seus territoris.
Aquest “comú del castellà”, com a idioma, parteix d’un supòsti equivocat, al meu entendre, el qual és aprofitat per justificar frases com les de l’Aznar. En primer lloc no és el primer idioma ni el propi de molts ciutadans espanyols, encara que el coneguin i el facin servir. Per exemple: el meu primer idioma és el català que queda circumscrit a un territori, en canvi el castellà no està circumscrit a un territori determinat sinó que ocupa tota la pell de brau, amb excepció de Portugal.
És per això que la territorialitat del castellà es superposa als altres territoris amb llengua pròpia.
Podria estar d’acord en que els idiomes no són dels territoris sinó de les persones si jo al llarg i ample de l’Estat al que pertanyo i pago els meus impostos podés arribar a ser entés i sobretot atès en català, estaria totalment d’acord amb la definició del Sr. Aznar, ara bé, això no és així.
Des de determinats grups “s’impulsa” a que els castellanoparlants tinguin dret a anar amb el seu idioma per tot arreu, en canvi als que parlem alguna de les altres llengues de l’estat se’ns vol circumscriure a un territori.
Amb tot això, acabem en una situació curiosa dins del concepte de ciutadania, dins d’un mateix estat hi ha ciutadans de primera els castellanoparlants als que se’ls reconeix els seus drets per sobre dels territoris i ciutadans de segona als que en prou feines se’ls reconeixen els seus drets lingüstics en el seu propi territori.
En què quedem doncs? El castellà és primer de les persones que del territoris, en canvi el català és de determinats territoris, en pla “reserva india”
Els castellanoparlants es creuen amb dret a exigir ensenyament en castellà a Catalunya, en canvi un català mai podrà exigir ensenyament en català a Castella. Si vaig a l’oficina de turisme de Lleida trobaré impresos en castellà i en català, en canvi si vaig a la de Burgos només trobaré impresos en castellà, perquè no en català? És que sóc un ciutadà de segona? Que no és el català la meva llengua d’ús habitual? Que no quedem que les llengues són dels persones i no del territori?
És que jo ja entenc el castellà! Em diran! Ves per on que molts dels que fan seva la frase de l’Aznar entenen perfectament el català, però ja se sap, ells són ciutadans de primera, “con la garantlía del Estado” “español, naturalmente”.
14 de juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada