17 de juny de 2010

La ciutadania està madura


-->
No estem prou madurs per la independència, això es desprèn de les declaracions d’en Mas, almenys així ho hem interpretat molts.
L’Artur pensa que el ritme del món el marca ell, és una visió antiga, “astrecèntrica” en la que l’univers gira entorn a ell i en la qual creu dominar el pols de les forces que mantenen en equilibri el panorama polític. La realitat és que ell no deixa de ser un astre més, sotmès a les actuals forces gravitatòries que ara estarien alterant les posicions “planetaries” i produint nous alineaments.
Ho entenc que per a ell ha de ser dur. Mentre lluitava per un objectiu concret, el món s’ha mogut sota el seus peus. Va ser anomenat “hereu” per en Jordi Pujol, ha guanyat, dues eleccions seguides i en canvi es troba fora del govern.
En el moment que li podria ser propici, després de set anys de tripartit. En el moment que podria, gràcies al desgast polític dels seus rivals, accedir al poder, resulta que, de forma sobtada, el panorama ha canviat. Els catalans fins ara mesells estan començant a deixar de ser-ho, com a mínim un part molt significativa.
En Mas vol guanyar les eleccions, per fer-ho cal que convenci a un ampli espectre de l’electorat, però aquest electorat s’ha mogut, ha canviat de posició. Han canviat les regles del joc i malgrat que es prepara de fa molt temps per assolir el poder, cada dia que passa va més contra corrent.
A l’Artur se li ha passat l’arrós! No sé si aconseguirà o no ser president de la Generalitat,. Si ho aconsegueix serà per la debilitat dels grups que fins ara han governat i per altra banda perquè no hi haurà hagut temps d’articular una majoria nacional independentista de debò.
En Mas voldrà abraçar més electorat del que li cap entre les mans. Una part del mateix se li esmunyirà, se li escaparà, perquè els inputs que la gent està rebent des de fa més d’un any estan canviant i ell està demostrant que és incapaç de ser valent, d’arriscar, d’adaptar el seu discurs i la gent percep aquests dubtes. Aquestes incoherències, en definitiva, aquestes debilitats li resten lideratge. El país necessita un líder i en Mas no és vist com a tal.
Darrera d’ell la gran figura de la “travessia del desert”, en Pujol, un Pujol que va equivocar l’anàlisi, va pensar que podria reformar Espanya, que allí hi trobaríem el nostre lloc. Ja ho està reconeixent que no ho va calcular bé, però no està fent el tomb ideològic que el país ara necessita.
En Pujol hauria de reconèixer de forma ben explicita que va errar. Potser no ho farà mai, potser creu haver sacrificat massa per admetre que estava equivocat, està dolgut, però, si vol passar de debò a la història cal que rectifiqui, que llenci el missatge que ara cal, que ho digui! Que el que ara cal és tenir un Estat propi. Altrament si la independència acaba triomfant, d’aquí a molts anys tothom recordarà qui ens hi va portar i ningú es recordarà d’en Pujol i molt menys d’en Mas.
17 de juny de 2010

1 comentari:

  1. plas, plas, no puc estar més d'acord, excel.lent post Pere ...

    ResponElimina