Espanya es nega a renunciar a la seva darrera colònia

-->

L’altre dia, el President de la Generalitat, jo penso que sense proposar-s’ho, va dir una cosa que mai ens hauríem pensat sentir dir a la primera autoritat del país, potser ho havien sentit dir de mil maneres diferents, però mai d’una forma tan directa.

“A Catalunya no se li pot concedir el concert econòmic perquè no quadrarien els comptes de l’Estat”. Curt i ras, clar i català. Tothom ho entén, a Espanya li surten els números gràcies a Catalunya.

Catalunya és la mamella i Espanya hi està enganxada. Si la “destetem” pot morir d’inanició! Això ja fa anys que dura, però ha estat amb la democràcia i amb la cortina de fum dialèctica de la solidaritat, quan les xuclades han estat més fortes.

No es tracta d’una solidaritat social, que paguen els que més tenen i es fa després una redistribució social entre els més febles. Això seria socialment acceptable. La relació entre Espanya i Catalunya és una relació colonial. S’extreu tot el que és pot d’un territori i es redistribueix a la metròpoli. Això ho han fet totes les potències europees amb els seus territoris colonitzats.

Això ho estem patint tots els ciutadans de Catalunya, des de l’independentista més convençut fins al que té el més abrandat sentiment de pertinença a Espanya. Des de la metròpoli no es fan distincions! Catalunya és un territori a explotar! Catalunya és un territori del que s’ha d’extreure! Catalunya és un territori en el que no cal gastar! I aquesta política que en els darrers trenta cinc anys s’ha perfeccionat, de la forma més subtil, ha fet víctimes a tots els habitants de Catalunya”.

Catalunya ha passat, en 35 anys, de ser la zona de l’estat espanyol amb el PIB més elevat a ser la 11a. El nivell de vida de moltes comunitats, regions d’Espanya, s’ha incrementat molt per sobre del creixement del seu teixit productiu i dels seus recursos econòmics. Això ha estat possible gràcies al cordo umbilical que els uneix amb Catalunya.

A Catalunya han augmentat els problemes socials i ha baixat el nivell de vida essent les classes populars les més afectades i sovint també les més enganyades, convençudes en gran part per un sentiment de pertinença a un estat, un estat que els espolia.

La desinversió a Catalunya, i l’increment a la resta de l’Estat ha contribuït a augmentar els benestar arreu de les regions d’Espanya. A Catalunya tot han estat passes endarrere. Mentre a Espanya es feien quilòmetres i quilòmetres d’autovies gratuïtes, a Catalunya ens havien d’acontentar amb seguir utilitzant les autopistes de peatge, cada cop més saturades.

Mentre al 1992 Madrid ja estava comunicat amb Sevilla amb alta velocitat, a Barcelona no va arribar fins 16 anys més tard. I Encara ens queden com a mínim 6 o 7 més per conectar-nos amb Europa, que és el que debò fa falta. S’està potenciant la creació del gran Madrid, amb tot d’avantatges per a l’establiment d’empreses i en canvi a Catalunya s’incrementen les dificultats per culpa de la no inversió en infraestructures. Estem perdent el tren! Esperem que no sigui també el corredor ferroviari de mercaderies!

Estan esgotant els recursos de la colònia, estan matant la gallina dels ous d’or. Per això el president de la Generalitat que és un home d’estat, d’Estat espanyol, avisa que encarà cal munyir més la mamella, tot en benefici d’Espanya, perquè a aquesta li quadrin els números. Fins quan resistirem abans no quedem espremuts?

Es per això que no és d’estranyar que la sentència del TC, que s’ha fet pública mentre feia aquest escrit, “faci mofa” de terme nació amb un “no te cap valor jurídic” i repeteixi fins a 8 vegades, segons les primeres fonts que informen de la sentència, en la “indissolubilitat” de la nació espanyola. I és que només faltaria que perdessin la major font de recursos financers. “Hasta aquí habriamos llegado”.

28 de juny de 2010