Des del balcó - Els ginkgos biloba

Estem a prop del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, però ja fa dies que el sol “ha tocat fons”. Em refereixo a què es pon a l’hora més primerenca de la tarda de tot l’any. Durant uns deu dies el sol s’amaga al voltant de les 4,22 de la tarda –hora solar-, o el que és el mateix a les 17,22 si ens mirem el rellotge. A partir de dimarts dia 15 es comencen a allargar les tardes; ho faran, en un primer moment, de manera moderada. Mentrestant i encara fins a començament de gener cada dia el sol sortirà una mica més tard. És aquesta combinació la que fa que el solstici es produeixi al voltant del 22 de desembre, just quan entrarem a l’hivern astronòmic.

Ara, en aquesta època de l’any, és quan el sol està més baix. És ara quan ens arriba la seva llum menys directa i més difusa. Una llum que ajuda a tenyir el paisatge amb uns tons groguencs, oliosos, daurats, melosos, caramel·litzats. Tons que es perllonguen durant una bona part del matí i de la tarda en els dies de cel més rutilant. Molt més destacats que en altres èpoques de l’any quan el sol guanya més alçada.

El carrer de casa, atapeït d’edificis de fins a 8 pisos d’alçada, orientat quasi al sud, és com una profunda escletxa enmig de la crosta que formen les construccions de la ciutat. El sol hi penetra fins a terra tan sols una estona durant aquests dies. Enguany, que encara no ha fet gaire fred, els arbres del carrer no van començar a perdre el verd fins a la setmana passada. Tampoc ho estan fent tots al mateix temps. Aquesta descoordinació accentua una mena de desconcert colorístic. Alguns han perdut les seves fulles, altres mantenen el verd i la majoria, en major o menor grau, ja han quedat esgrogueïts. Però amb una tonalitat més aviat apagada. Semblen, pel seu groc, com si aquest hagués perdut la seva gradació natural. De ben segur aquests arbres mostrarien una coloració més viva en altres entorns. Allà on el sol els pogués il·luminar des del matí fins al capvespre. On plantats al mig dels camps contrastessin amb el blau del cel, els tons vermellosos de les albades i dels capvespres, l’herba, els terraplens i els sorrals.

Veig des del balcó els arbres, alineats a banda i banda del carrer. Mantenen, en lloc d'alleugerir-la, l’artificiositat antinatural de les construccions humanes. Desentonen enmig tant de ciment, pedra artificial, arrebossats de les façanes, vidrieres, aparadors, cartells dels comerços i enreixats dels balcons. Semblen fora de lloc amb els cotxes aparcats al costat. Els van plantar allí, se suposa, per humanitzar el "paisatge" urbà. En canvi accentuen, en lloc de dissimular-ho, el desequilibri amb la natura que produeix la massificació de les edificacions. Potser és per això que els “ginkgos biloba” del meu carrer no destaquen mai pels seus colors. Semblen éssers esmaperduts enmig de les tonalitats difuminades de l’entorn. Ells que a la tardor haurien de destacar, i ho farien de manera esclatant en un altre entorn, no aconsegueixen gaire més que semblar una anomalia cromàtica, que passa quasi desapercebuda i que durarà pocs dies. Una anomalia que omplirà de fulles mortes els vorals, davant la indiferència dels atrafegats vianants. Tot plegat no cridarà l’atenció de quasi ningú, ni molt menys ens elevarà els sentiments, ni ens omplirà de les sensacions que, a qualsevol altre lloc, ens produiria el fet de mudar la natura.

12 desembre 2015