6 de desembre de 2015

L'espanyolisme a Catalunya

En primer lloc cal dir que l’espanyolisme no ha estat mai a la baixa a Catalunya. En tot cas havia mostrat, durant molts anys, una certa tolerància, fins a la discussió del nou Estatut entre el 2005/2006. Fins llavors qui havia contemporitzat havia estat el catalanisme polític. Catalanisme que durant els primers 30 anys de la Transició va ser una peça més del sistema polític espanyol.

El vot menys catalanista s’havia aixoplugat, durant aquest temps, a redós del PSC i en menor mesura del PSUC, més tard Iniciativa, i del Partit Popular. Les elits del PSC van ser fins llavors d’extracció bàsicament catalanista, però a començament d’aquest segle XXI es va anar produint una substitució en la direcció socialista; així es va passar dels Reventós, Obiols, Maragall als Montilla, Corbacho, Chacón, Navarro, Iceta.

El vot del PSC i en menor mesura el d’ICV es concentrava als barris del que s’ha anomenat “la corona metropolitana de Barcelona”. Va ser aquest vot el que va permetre als socialistes, amb el suport dels comunistes, mantenir les alcaldies de les més grans ciutats de Catalunya, inclosa Barcelona, durant quelcom més de 30 anys. Així mateix es van controlar les Diputacions i al seu moment més àlgid, al primer decenni d’aquest segle, arribar a governar la Generalitat durant 7 anys.

L’espanyolisme, malgrat tot, va ser subjacent. Al PSC les elits eren del país, però la massa social que els votava, votava Felipe o votava Zapatero. La discussió de l’Estatut, la substitució d’en Maragall, la sentència de l’Estatut i el naixement amb força d’un moviment català, que anava més enllà de l’autonomisme ho va trasbalsar tot.

L’Espanyolisme, desacomplexat, però contemporitzador del Partit Popular, que en diferents períodes va actuar de crossa dels Governs de Convergència i Unió, es va transformar en la punta de llança de l’espanyolisme més ranci i bel·ligerant. Contra el Govern de la Generalitat i de rebot contra el Procés. Aviat van trobar un aliat de la causa al temps que competidor. Ciutadans que havien aconseguit entrar amb 3 diputats al Parlament el 2006 i que els van mantenir el 2010, ha multiplicat per 8 la seva presència en menys de 5 anys.

Ciutadans ha practicat un espanyolisme cada cop més visceral i uniformitzador, disfressat de fals progressisme de centre/esquerra. Gràcies a aquest “camaleonisme” ha aconseguit fer-se fort a la zona metropolitana de Barcelona en detriment del PSC. Partit Socialista al qual el Procés català va agafar amb el pas canviat i que ha anat des d’un tímid suport al Dret a decidir a posicions clarament nacionalistes espanyoles.

Sembla doncs que el procés d’integració va topar amb una impermeabilitat que s’ha obviat durant molt temps. La política del PSC, la llarga Transició i la bonança econòmica de començament de segle ho va emmascarar tot. Contra tot el que es diu als mitjans de Madrid, malgrat que hi ha immersió lingüística a les escoles, una àmplia capa de la població, molta ja de tercera generació de la immigració dels seixanta, no s’ha fet seu el país. Aquest sector social manté un sentiment diferenciat i d’espanyolitat bàsic. El fet que la majoria de la immigració dels seixanta s’assentés en barris que, malgrat els esforços de molts ajuntaments, s’han anat degradant no ha ajudat pas gaire. L'actual crisi tampoc hi ha contrubuït. Tot plegat ha estat el marc on aquest espanyolisme, més popular, s’ha mantingut i ara revifa contraposat al Procés polític endegat a Catalunya.

No tota la gent dels barris és espanyolista convençuda, ni de bon tros. Hi ha hagut una certa penetració dels partits catalans amb més o menys incidència depenent dels casos. Tampoc no tota la reacció o vot a C’s, força actualment majoritària en aquest àmbit, representa tant un rebuig frontal, sinó simplement en molts casos una manifestació d'incomprensió respecte del moment polític que estem vivint al país. Des dels mitjans espanyols, dia darrere dia i hora darrera hora, els han fet viure “El Procés” com una amenaça.Segurament aquest ha estat el motiu d'escollir aquesta opció, presentada com a moderna i com a garantia d'unitat.

Per més que ho maquillin, la resposta visceral de C’s contraria a l’ensenyament en català o a les formes actuals d’autogovern és l'única que aquest grup polític pot donar a la gent dels barris. Una resposta que pot satisfer una reacció sentimental. Reacció que per una banda els fa sentir-se part integral d’Espanya i per l’altre els col·loca al marge de la part social partidària del Procés. Cap altra resposta pot donar un grup polític escorat cada cop més cap a la dreta, amb uns tics autoritaris i un deix uniformitzador que, actualitzat als temps actuals, recorda formes polítiques pretèrites dels temps de la Dictadura. C’s no pot donar resposta als problemes socials dels barris. Aquests només es poden resoldre amb més autogovern i amb una major disposició de recursos. Recursos que avui surten de Catalunya. Recursos sense els quals moltes regions d’Espanya no podrien subsistir a menys que hi hagi un profund canvi social o senzillament un daltabaix.

La política de C’s, la del PP que és la mateixa, i també la del PSC, ara ja simplement PSOE, fa confluir el suport de la gent dels barris amb els interessos elitistes d’aquells que viuen de la pertinença a Espanya – Grup Pont aeri i els seus subsidiaris-. No podem obviar que el neguit que ha arribat a la gent del barris, a través dels mitjans, també ha arribat, encara que en menor mesura, a la resta de capes socials i a tots els àmbits geogràfics de Catalunya.

El paper de C’s i PP en tot aquest afer queda clar, també el del PSOE. Pel que fa a la resta de moviments d’esquerra també viuen amb una certa ambigüitat tot el que està passant. En alguns casos les manifestacions de gent com Coscubiela a estones ens ho mostren. Són postures que cada cop estan més escorades cap a l’espanyolisme, amb la inversemblant coartada de què: "si allà guanyen els seus ens permetran un referèndum d'autodeterminació". El seu “internacionalisme” no els fa proclius a la creació de nous estats, però tampoc la seva praxi ens pot fer pensar que estiguin en disposició de transformar els existents. Tota la seva política durant aquests darrers decennis ha semblat més orientada a un “postureo”. Sabien que en realitat mai aconseguirien canviar res fonamental. Per això el Procés, que alguns qualifiquen de revolució, els ha trucat a la porta i els ha agafat en “pilotes”.

L’espanyolisme, malgrat que és perjudicial econòmicament i socialment per a les capes més humils de la societat catalana, s’ha fet resielent. Principalment, per nombre de vots obtinguts, entre aquest sector social, per les forces unionistes. La desinformació i la informació manipulada que reben moltes d’aquestes persones des del sofà de casa a través de les principals cadenes de televisió no contribueix a fer-los entendre que els principals perjudicats del manteniment de l’actual “status quo” són precisament ells. Que els cants de sirenes sentimentals que els arriben només tenen com a finalitat el seu desori. Només tenen com a finalitat convertir-los en els col·laboradors necessaris perquè ells mateixos no puguin prosperar ni econòmicament ni socialment. Tenen com a finalitat utilitzar-los com a colons, sense cap dels avantatges que els colons han tingut sempre als països colonitzats. Tot plegat fa que no s’adonin del greu perjudici que imposen a tots plegats, a ells també naturalment.

6 desembre 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada