3 de desembre de 2015

La inconsistència dels catalans

Catalunya va ser vençuda ara fa més de tres-cents anys. Però no va haver-hi prou amb la terrible derrota del 1714. Durant aquests darrers tres segles el nostre poble ha estat trinxat quasi cada una o dues generacions. Cada època ha tingut el seu; “allò de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”. No em ve al cap ni una sola ciutat europea tan torturada per l’exèrcit del seu propi Estat. Ara, de moment, són altres temps i la trinxada corresponent no cal pas que sigui físicament traumàtica, per deixar-nos, de nou, espiritualment desfets.

Tot plegat ens ha fet, a una gran majoria de catalans, un pèl inconsistents. Al subconscient col·lectiu hi pesa molt tot el que ha passat aquests darrers segles. En el fons, per això, molts som porucs, pusil·lànimes i una mica caganers. El Caganer –magnífica representació al pessebre creada amb un to irreverent- una figura tan nostrada en “l’interior”, a l’ànima, de molta gent d’aquest nostre poble masegat i maltractat.

Diuen que som sorneguers i murris, quin remei! Però mai ufans i superbs! Explica el tòpic que som una barreja de seny i de rauxa. De seny perquè a causa de tantes garrotades rebudes molts cops ens les veiem a venir abans d’hora. De rauxa perquè és la fugida , l’explosió, i immediatament després de la deflagració un tornar tot seguit al seny.

Excessivament “delicats”, llepafils i Pere-punyetes. Sovint exquisidament impecables, el que ara se’n diu "políticament correctes”. Volem quedar bé amb tothom i aquesta és la millor manera de no quedar bé amb ningú. Davant dels nostres “conciutadans espanyols” normalment ens mostrem agradables al mateix temps que excessivament condescendents, bàsicament perquè ens sentim insegurs. Defugim l’enfrontament en molts àmbits de la nostra vida. Ens mantenim en un marc de neutralitat i equidistància davant els conflictes; amb el que aconseguim, sense voler-ho, fer costat a qui té el garrot i anar contra qui rep les garrotades.

Aquestes no són, ni de bon tros, totes les virtuts, ni totes les febleses i defectes. Tampoc són exactament les de tothom. Però aquesta “caricatura” ens pot ajudar a entendre molt del que ens està passant. Aquesta “mostra” de peculiaritats podrien justificar molts cops el nostre comportament erràtic. Un comportament que alimenta la nostra inconsistència.

Quants cops no hem sentit dir amb un cert aire garlaire: ”a veure si ens foten fora d’Espanya”. Si ens aturem a pensar-ho, és quelcom irreal, però no deixa de ser un desig; un "a veure si es cansen de nosaltres”. Un pensament que podríem traduir per “a veure si un altre ens treu les castanyes del foc”. Aquella manera d’actuar de: "anem-hi, però passa tu davant". Que és un comportament bàsicament mesquí i il·lús. Una mesquinesa i una “il·lusió” inequívocs signes col·lectius de qui ha rebut moltes patacades i que se’n vol estalviar de noves.

Repassant els llargs anys de la Transició fins avui podem adonar-nos de la inconsistència que parlem. D’entrada, i ja venia de molt abans, sempre hem estat una mica quixots. Preteníem arreglar Espanya, pensant-nos que en una Espanya arregladeta en sentiríem ben a gust i que seríem respectats com a poble, cras error! A l’inici de la Transició vam renunciar a reclamar el Concert econòmic: "recaptar impostos era impopular, ja ens farien les transferències per a les diverses partides del nostre autogovern", cras error!

Van ser massa anys de “peix al cove”, de majories de Convergència i Unió al Parlament. Fins i tot, molts ens vam arribar a creure que quasi érem un estat. Llavors la Independència era cosa de quatre somiatruites. No va ser fins al 1989 que, per primer cop, ERC es definia com a partit independentista i a les següents eleccions el 1992 aconseguia quasi doblar el nombre d’escons, però sense fer ombra a la majoria autonomista de CiU. Des de llavors, durant molts anys, a ERC se la va votar més perquè era independentista, que no pas perquè fos d’esquerres. Malgrat que alguns dels seus dirigents, uns anys més tard, es van pensar que eren més d’esquerres, més catalanistes, que no pas independentistes. Érem, ja llavors, als temps dels tripartits i algú creia que es podria reciclar l’electorat del PSC, cras error! I tant que s’ha reciclat! Però cap a C’s.

El 2010, després del segon Tripartit, que en tan sols dos anys va doblar el deute de la Generalitat, l’electorat va castigar ERC i va entronitzar de nou a CiU al govern de la Generalitat . L’objectiu fer fora l’infamat Tripartit! Mentre ja s’havia fet publica la sentència del Tribunal Constitucional que soscavava l’Estatut deixant-lo en total entredit i rebaixant la nostra autonomia, de facto, a la d’una de les regions de règim comú. Al mateix temps es conculcava la decisió democràtica del poble de Catalunya expressada en referèndum. Va ser l’inici de les mobilitzacions i manifestacions . Com a resultat un canvi de rumb des de la Presidència de la Generalitat. Noves eleccions el 2012, convocades pel President Mas que reclamava estructures d’Estat per a Catalunya amb l’horitzó d’un estat propi.

Per primer cop a la Història semblava que la majoria del poble català i el seu màxim representant polític caminaven en la mateixa direcció. Aquest va demanar un clar suport electoral. Però molta gent va dubtar d’en Mas, perquè hi havia en Duran. Van oblidar l’ERC dels tripartits, a la que havien trinxat electoralment just feia dos anys, i la van convertir en la segona força política del Parlament. Això va ser un signe d’aquesta inconsistència de la qual parlem. D’aquest malfiar-se congènit de gent esporuguida. D’aquest voler assegurar el tret, però que ho faci un altre. La resta de la història fins al dia d’avui ja és prou coneguda.

En les darreres eleccions es van tornar a donar mostres d’aquesta inconsistència. La candidatura de "Junts pel Si" a molts no els semblava prou transversal o no els agradava en Mas i van votar a la CUP “perquè aquests si cal ‘apretaran’”, i tant que estan “apretant”!

Ara que ens trobem en un terrible atzucac, tornen a sorgir els nostres pitjors defectes. Inconsistència a l’enèsima potència!, inseguretat pròpia i beneiteria a dojo. Un partit que es diu independentista facilita que abans vagi al Senat un representant del PP que un de Junts x Si; pot semblar anecdòtic, pot semblar caricaturesc, però en el fons és terrible. La inconsistència que va nafrar Mas el 2012 per malfiança, fent-lo perdre 12 diputats, ara el torna a nafrar. Sembla com si aquest país, “caganer de mena” , no pugui suportar que aparegui algú que la pugui liderar. Aquesta inconsistència dels catalans, aquest masegament que ens ha atordit i acovardit tants anys, ha propiciat sempre allò de “tants caps tants barrets". Aquesta inconsistència és la que sempre ens ha procurat qualsevol excusa per agafar una drecera diferent de la que pren el veí. Aquesta inconsistència ha disgregat en lloc d'ajudar a fer pinya.

Nosaltres inconsistents de mena campem lliures i desordenats, cada un al seu aire i amb les seves raons, que, si cal, fotem pel cap d’aquell que en teoria vol el mateix que nosaltres. Sabem que d’aquesta manera no aconseguirem mai ésser un estat, ni preservar qualsevol altre sistema que garanteixi, d’una manera sòlida, la nostra pervivència com a poble. A l’altra banda, els espanyols, que tenen el seu propi estat van majoritàriament tots a una amb el mateix objectiu la preservació de la integritat del seu. Mentre nosaltres els servim de perfecta excusa per a cohesionar-se. Per oblidar els seus veritables problemes, que són la principal causa dels nostres.

3 desembre 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada