22 de desembre de 2015

Què ha passat el 20D?

Aquest humil servidor va ser dels que es va pensar que “Podemos” com a molt arribaria a ser la quarta força política de l’Estat i en canvi ha estat la tercera. També creia que on “Podemos” podria treure millors resultats de tot l’Estat seria a Catalunya i així ha estat. Estava convençut que, després del que havia passat el 27S, que C’s podia optar al primer lloc a Catalunya, amb el permís dels independentistes “desconnectats”- que pensen que ja ho tenim tot fet o que simplement estan rebotats –. Independentistes que, per tant, es quedarien a casa; cosa que en certa manera també hi ha succeït.

Però la pregunta és que ha passat? Doncs bé, anem a pams. Primer, Què ha passat a Catalunya amb el milió sis-cents mil vots de JuntxSi? Aquests s’han traduït en 1.160.845 que sumen ERC i DiL? Que ha passat amb els més de tres-cents mil de la CUP? En resum , algú pot arribar a creure que són el mateix la suma dels vots de la CUP més JuntsxSi del 27S al que ara sumen “En comú Podem” més ERC més DiL? Jo crec senzillament que no! Malgrat algun titular periodístic molt optimista, que ve a dir que la suma d’aquestes tres formacions dóna una àmplia majoria al Dret a Decidir i al Sobiranisme -Diari ARA d'ahir-. En segon lloc, pot afectar tot això al Procés sobiranista? Tindrà una conseqüència real sobre les “negociacions” entre la CUP i JuntsxSI? Anirem de pet a unes noves eleccions al març? A Madrid aconseguiran investir al President? Anirem a unes noves generals al maig?

Sempre s’ha dit que unes autonòmiques, per molt plebiscitàries que es plantegin, sempre són diferents d’unes generals. Que es voten coses diferents i així és o era, almenys en teoria, fins a la irrupció del Procés. Des de l’inici del Procés els independentistes convençuts haurien d’haver participat i votat sempre amb la mateixa direcció cada cop que tinguessin al davant una urna, cosa que hauria provocat un “enrasament” entre tot tipus d’eleccions i ens hagués ajudat a avançar. Perquè l’objectiu principal i vital seria la independència i caldria fer-se forts arreu per aconseguir-lo.

Els resultats del 20D ens demostra dues coses: que els catalans som una colla d’indisciplinats i que votar independentisme no era una cosa monolítica per dues raons. Per una banda, perquè hi havia més d'una opció - i els interessos partidistes i els condicionants ideològics pesen més que l'objectiu vital-. Per l'altre, perquè en un moment determinat molta gent va fiar la solució dels seus problemes a obtenir un Estat propi, però amb el temps s'han deixat convèncer que la solució passa de nou per un canvi a Espanya. Un canvi que podia venir de la mà d'unes noves forces polítiques, "prefabricades pels mitjans", obedients a “vés a saber quins interessos”.

En poc menys de dos mesos el cinturó de Barcelona, corona metropolitana, barris o com més us plagui anomenar-los, han passat del color roig al taronja i després al morat. A aquests llocs es va votar el 27S en clau unionista i la millor opció, la més radical, va ser C’s. Ara s’ha votat per fer fora a en Rajoy i s’ha votat “Podemos”. Però en tots dos casos, que ningú sigui portat a engany, s’ha votat en clau espanyola. Al setembre per continuar essent espanyols i al desembre per provocar un canvi a Espanya. Perquè sí que “Podemos” en general, i “En Comú Podem” en particular, defensen la idea de fer un Referèndum a Catalunya, però cal tenir en compte dues coses. Primera existeix una “minoria/majoria” de bloqueig del PP que impedeix modificar la Constitució i segon, que en cas de poder-se arribar a fer aquest Referèndum quina opció de vot defensaria “Podemos”?

Molts independentistes a hores d’ara confonen els termes. La reivindicació del Dret a Decidir, no ens enredem a nosaltres mateixos, era per a decidir una cosa determinada: la independència! Els que estaven en contra del Dret a Decidir ho tenien molt clar i no volien córrer cap tipus de risc, per això s’hi oposaven. PSC i ICV_EUiA, en diferent grau, van jugar a fer “la puta i la Ramoneta”, despenjant-se en diferents moments; uns abans del 9N i els altres després. Però ni tan sols els segons, ara dins l’òrbita de “Podemos”, han defensat mai la Independència de Catalunya; per a ells el sobiranisme no va més enllà del Dret a Decidir, a decidir NO a la independència. Aquest és tot el seu sobiranisme, malgrat alguns dels seus votants, possiblement, acabessin votant Si a la independència si hi arriba a haver un referèndum.

De resultes del 20D alguns creuen que la inestabilitat s’ha traslladat a Madrid i que en el Congrés els 17 diputats independentistes seran determinants. Potser cap de les dues coses acabi essent certa. És molt possible que els partits constitucionalistes es posin d’acord per a Investir a en Rajoy, encara que sigui només amb els vots del PP i gràcies a l’abstenció de PSOE i C’s. Això, al moment d’escriure aquestes línies, sembla més plausible que no pas que la CUP acabi investint a en Mas. Per altra banda, malgrat “Podemos” hagi obtingut 69 diputats, cal tenir en compte que d’estricta obediència a Iglesias només en són quelcom més de 40, la resta provenen de les organitzacions que s’han anat afegint al projecte; en el cas de Catalunya ICV-EUiA o la gent d’Ada Colau. Per tant, ni “Podemos” pot conformar majories, ni pot reformar la Constitució, ni podrà fer un referèndum. Alguns dels seus, a l’hora de la veritat, no voldran saber res d’un Referèndum, al que segurament en principi s’han compromès per a facilitar aliances. En l’hipotètic cas de celebrar-se ells defensarien “la Unidad de España”, com a molt prometrien un "encaje" en Espanya. “Encaix” que tampoc acabaria d'arribar mai, de manera satisfactòria, perquè no aconseguirien convèncer mai a una majoria dels espanyols que som una nació i al que va passar amb l'Estatut del 2006 em remeto.

En resum, els nascuts abans de 1964 ja vam tenir la nostra ensarronada, de la qual molts semblen no recordar-se; es deia “El Cambio” i va aconseguir una majoria absoluta de 202 diputats del PSOE el 1982. Després de 33 anys tots hem vist fins on va arribar aquell canvi. Ara, amb unes dimensions infinitament més modestes, les generacions posteriors nascudes després del 1964 i alguns nascuts abans, amb molt mala memòria, han tingut el seu mig “Cambio” votant C’s i “Podemos”. Mig canvi que alguns diuen que ha servit per acabar amb el bipartidisme, ja ho veurem! Ja veurem, de ser cert, si ha servit per a poca cosa més.

El que queda cada cop més clar, veient els resultats d’aquest 20D, és la pusil·lanimitat de molts catalans i la beneiteria que arrosseguen. Totes dues coses, no ho oblidem, conseqüència d'anys i panys de garrotades i desenganys. Tot plegat ha fet de molts uns rebotats i uns escèptics, si és que totes dues coses, en certa manera, no vénen a ser una mica el mateix. Els diputats catalans molt em temo que passaran una bona temporada a Madrid. El primer que caldrà que intentin forçar és una derogació o canvi de totes aquelles lleis aprovades aquesta darrera legislatura solament per PP. Lleis les quals tots els grups van dir que anul·larien. Lleis que ens afecten als catalans de forma molt directa; reforma exprés del TC, Llei Wert... Fora d'això, aquí a casa nostra queda molta pedra per picar i en primer lloc cal assegurar la nostra Cultura, la nostra Llengua i la nostra Personalitat. Per altra banda, cal esperar un acord després del 27 de desembre o que en cas d'arribar a eleccions el març hàgim convençut a prou gent. Potser només caldrà que simplement més d’un tingui un atac de seny, responsabilitat, patriotisme i, per descomptat, instint de supervivència. En definitiva, ganes de viure millor de manera més justa i adequada a l'esforç que tots plegats fem a casa nostra.

22 desembre 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada