29 de desembre de 2015

Tres mil versus dos milions.



M’havia promès a mi mateix no parlar de l’Assemblea de la CUP del 27 de desembre. Per una estona vaig pensar que sortiria el “NO” i que tot ja estaria dat i beneit. Només caldria esperar al dia 9 de gener per a la convocatòria d’unes noves eleccions, sabent que possiblement el Procés, que ha il·lusionat a tanta gent, se n'havia anat a “Can Pistraus”. Ara haurem d’esperar com a mínim fins al dia 2 de gener.

Però m’he repensat, això de parlar-ne, per algun dels inputs rebuts en les darreres 48 hores. En primer lloc la breu intervenció de l’Anna Gabriel després de l’Assemblea on demanava una nova proposta a JxSi. Em va semblar el darrer despropòsit d’una persona que deu fer gràcia a algun acòlit, però que no crec que sigui rebuda de forma “empàtica” per la majoria de la gent. Segurament tampoc per les 1515 persones que diumenge van votar diferent del que ella pensa.

Avui a la portada de l’ARA se la veia en una sala de Parlament, acompanyada del diputat Salellas, en una actitud que semblava d’aquelles de quan la gent que, ja va una mica cansada de marxa i de matinada, surt al carrer d’algun local a fer una cigarreta arrepenjant a la paret. Actitud poc adient, al meu modest mode d'entendre, per respecte. Poc adient per a representar als catalans. Segur que no pensen que molts han d'ajupir el llom per pagar-los el sou amb els seus impostos i que un posat més “recte” i més digne no fora forassenyat que se'ls podés exigir.

Per acabar-ho d’adobar ahir corria per les xarxes una crida del senyor Marfany, ex-vice de l’ANC, en què feia una d’aquelles manifestacions tan “políticament correctes”, com igualitàriament estúpides. Demanava que amb ambdues parts, Junts x Si i la CUP, reflexionessin, "ens deixessin de fer patir” i es posessin d’acord. Aquesta actitud del Sr. Marfany és la d’aquella  neutralitat covard, on els culpables són els altres, tots plegats, i a parts iguals, cosa que em sembla totalment injusta i inexacta.

Als resultats del 27 de setembre em remeto. Si d’alguna cosa es pot responsabilitzar a Junts x Si, i encara, és no haver tingut l’empenta suficient per a ser majoritaris del tot. I això no els és en tot cas imputable al 100%, ni de bon tros! Molt hi té a veure l’actitud, potser frívola, d’aquells, d’aquelles famílies, que van votar repartint el vot, perquè ambdues forces eren independentistes. Perquè la CUP els assegurava que eren la garantia; “que anaven a poc a poc perquè anaven lluny”.

Fa tres mesos que estem fent el ridícul i emprenyats com a una mona, però encara bo i així no m’hagués decidit a escriure si ahir no m’hagués arribat a mans el text d’una carta que l’Eugeni Xammar va adreçar a Josep Pla ja fa quasi 92 anys, pocs mesos després del cop d’Estat de Primo de Rivera. Davant de la idea dels intel·lectuals exiliats que volien aconseguir que al Consell de la Societat de Nacions a Ginebra es parlés de Catalunya, això era el que en pensava en Xammar: “...Una acció prop del Consell a base del resultat de les darreres eleccions és verdaderament una pensada d’albat. Aquests senyors no saben que la primera molèstia que els pobles oprimits es prenen és la de fer triomfar en bloc a la seva gent quan venen eleccions i d’això, a Catalunya, encara no en sabem res. N’haurem d’aprendre tan bon punt hi tornin a haver eleccions i, si no n’aprenem, estem ben frescos...” (*)

Massa actual, per desgràcia, malgrat ser tan “vintage”. Que faríem si demà a algú se li preguntes pel resultat obtingut a les darreres eleccions a Catalunya el passat 20D. Quants diputats independentistes han sortit? 17 sobre 47 seria la resposta!

Que no em vinguin amb què la gent d’ECP –En comú Podem- és sobiranista perquè ho diuen ells i perquè “Podemos” diu voler un referèndum. Diuen voler un referèndum, cosa de la qual ben aviat es desdiran. Malgrat tot, en cas d’aconseguir fer-lo, seria per defensar un NO ben clar. Perquè, com també diu Pablo Iglesias, ells són la millor garantia de la unitat d’Espanya i en una Espanya on ells governessin, es deuen pensar que eternament, ningú voldria marxar. Només ha calgut veure al cap de llista d’ECP dient que a Madrid tindrien el grup parlamentari català més gran, de dotze diputats, ignorant que el reglament del Congrés ara com ara ho impedeix. Potser es va creure una “milonga” que li van explicar els sus companys de viatge de Madrid? O potser s'ho va fer tot ell solet?

Doncs bé, aquí, a Catalunya, on alguns creien tenir 72 diputats independentistes – majoria al Parlament –, resultarà que no! Resultarà que no perquè el grup que en té 10 vol fer “passar el clau per la cabota” al Grup que en té 62. L’excusa és en Mas. La veritat és que bo i haver “perdut” les eleccions "no volen deixar que les guanyi" qui ha tret 6 vegades més diputats, encara que l'objectiu comú de tots, la Independència, perilli. I aquí està el seu gran error. No voler llegir el resultat, no voler responsabilitzar-se, no voler adonar-se que aquestes eleccions eren per a una cosa molt concreta i que fan falta sumant no fiscalitzant, ni vetant o censurant. Tornem a estar, en certa manera, no tan sols com al 36, sinó com al 34, quan des de la FAI/CNT es va encoratjar a la gent a no votar, cosa que va donar lloc al Bienni Negre. Dos anys més tard, malgrat rectificar, ja va començar a ser tard. Després a la guerra civil, per segon cop, molts van tornar a errar pensant que primer calia fer la revolució que no pas guanyar la guerra. La resta de la Història és prou coneguda.

Ho hem tingut a tocar i hom engegat tot a fer punyetes. Tots hi tenim una mica de culpa i d’altres en tenen molta. El que queda clar, malgrat l’empat a 1515 d’abans-d'ahir, és que la voluntat sobirana de 2.000.000 de persones, expressada democràticament a les urnes, ha quedat mediatitzada per una assemblea de 3.000 “notables” amb dret a esmenar la plana a tothom. I com que això no ha estat suficient, atès un inversemblant empat, ara els que acabaran decidint no arriben ni a 100, que com els altres tres mil, “no ha escollit ningú a les urnes”.

29 desembre 2015

(*)  Eugeni Xammar- Cartes a Josep Pla
A cura de Xavier Pla
Quaderns Crema, any 2000
pags 77/78


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada