No he tingut mai gos. Tampoc conec gaire les diferents races. Si n'aconsegueixo identificar alguna és més aviat en funció dels coneixements que amb el temps he anat adquirint involuntàriament. El pastor alemany, un gos llop en dèiem quan jo era petit, l’identifico amb les aventures de Rin-Tin-Tin. Va ser un gos molt popular als seixanta, als setanta i fins i tot als vuitanta. Ara no se’n veuen gaires. Igual, vés a saber, li va donar mala fama que en Hitler en tingués un que es deia Blondi i que diuen que se l’estimava més que als seus generals; si és que ell mai va arribar a estimar a ningú. A un dàlmata també hi arribo, deu ser culpa d’en Walt Disney. Els collies per la Lassie i els foxs-terrier per en Milu. Ja no sabria identificar l’Idefix, a qui algú sembla trobar similituds amb algun “tipus” existent. L’Scooby és un gran danès, el saltxitxa, com el seu nom indica, és un saltxita! Els dòbermans per “Zeus i Apolo”, de la sèrie televisiva Magnum... Deu n’hi do! Però a partir d’aquí em perdo i en cas de dubte, doncs, molt fàcil; és un gos petaner!
Hi ha molts tipus de gos, "no sé si dir-ne races deu ser gaire políticament correcte". Ara, però, el que vesteix és passejar un gos, a ser possible, el màxim d’especial. Llavors, ja és la rehòstia! Si algú davant les moixigangues del gos pregunta a l’amo: “I aquest gos de quina ‘classe’ és?” s’estofa i relata les qualitats de l’animaló i l’origen, per acabar sempre amb un: “és molt ‘carinyós’ o molt llest o molt creient”, o totes tres coses i alguna altra més a l’hora. Hi ha altres gossos que instintivament ja procures que no se t’acostin, els veus a venir i remugues: “Colló tu quin gos i quina mala cara que fot” i molts cops veus a l’amo i penses: “Hosti tu! Quina ‘mala ganya’ que fot aquest paio!”. D’aquests darrers gossos no esperes cap festa i mantens una distància prudencial, encara que et diguin: “no fa res, és molt manso”. Alguns em recorden aquells gravats vuitcentistes,“dickensians”, on es veu a uns homes, aquissant uns gossos, que van vestits amb barret de copa, lliurea, botes altes i uns pantalons cenyits que semblen calçotets llargs - com a les etiquetes de Johnny Walker -. Uns gossos amb aparença ferotge, plens d’esgarrinxades i amb uns caps que semblen de bou. Uns gossos que s’estan barallant a mort mentre algú aposta. Clar coi! Aquests deuen ser els “Pits-bull”!
Al carrer de casa durant el dia quasi ningú passeja el gos, tenim un veïnat molt enfeinassat! Cap al capvespre ja hi ha més moviment, malgrat que els gossos encara passen força desapercebuts a causa del brogit dels vehicles i el moviment i les veus dels transeünts. La cosa és diferent un diumenge al matí, quan hi ha calma i no és massa tard; el gos no sap de ressaques i caparres vàries o si has anat a dormir de matinada. Els dies de festa al matí la gent treu a passejar el gos i amb un carrer més silenciós, amb els comerços tancats, ja es nota més la seva presència i a vegades alguna coseta més.
L’altre dia, davant meu, es van trobar dos coneguts. Un en duia dos; un danès i un altre “no identificat” i el contertulià duia el seu. En aquell moment el “petaner”, davant la mirada de tòtil absent del gran danès, va fer les seves necessitats enmig de la vorera. Mentrestant, l’amo que continuava xerrant, desplegava de manera rutinària i quasi distretament una bossa de plàstic. Que dic jo que això deu ser com una patata calenta, no? Suposo que dia darrere dia t’hi acostumes. Ja ho diuen que els humans ens fem a tot i que normalment poc o molt sempre ens emmerdem. I sort n'hi ha de l'increment del civisme en aquest aspecte. Perquè anys enrere havies d'estar molt atent i fer sovint passes estranyes i saltirons com en una espècie de ballet sincopat.
Una altra cosa que ha fet augmentar el moviment de gossos al carrer de casa ha estat que des de fa uns anys hi ha instal·lada una clínica veterinària. Malgrat tot, els gossos malalts, pobrets, no molesten gaire, tenen necessitats, però no venen als vorals de casa pas a fer-les. En aquell moment són unes altres les seves urgències. Alguns els veus sortir del veterinari força decaiguts. Molts cops van amb el cap com si el portessin dins d’una paperina i suposo que a la seva manera deuen pensar: “ara jo com em llepo”.
El gos, és un animal territorial i malgrat segles i segles de convivència amb els humans, que Déu n’hi do també com en som de territorials. Molts borden i s’enfurismen quan un altre trepitja per damunt d’on han fet la "pixaradeta". Uns metros més avall del gran danès babau, - tot això passava en uns cinquanta metres en el temps i espai just de recollir el diari i anar a comprar els croissants a la forneria - una senyora intentava contenir al seu gos que s’abraonava sobre un altre que passava per allà davant. L’altre, en aquest cas, es va mostrar indiferent, amb el que els lladrucs van quedar força continguts, que no sempre és el cas. Quan l'altre gos respon i s’encara, ja veus els respectius amos en una posició en la qual sembla que estiguin jugant a estirar la corda, l'un front de l'altre, intentant contenir la seva “mascota”. El gos “bordador” d’aquest diumenge em va recordar el de la pel·lícula “The Artist”, blanc, petit, pel curt, i amb un tros de la cara al voltant de l’ull esquerre de color negre. Al mateix temps, unes passes més amunt, baixava una veïna del carrer a la que conec fa temps de vista. Duia a passejar els gossos, que no eren, ni dos, ni tres, sinó quatre! Uns gossos petits, per sort per a ella. Tots anaven estirant de la seva corretja, que no sé encara com no se les entortolliguen i la fan caure o fan caure a algú que passi pel costat.
Venien tots quatre davant d’ella. Si haguessin estat cavalls hauria semblant que la bona senyora portava una quadriga, malgrat que ella no tenia pas una figura clàssica, diem com la de "Ben-Hur". Quatre gossos petits, peluts, que portaven rítmicament el pas i velocitat que els marcava la senyora d’una manera totalment sincronitzada. Anaven escombrant la vorera amb els pèls de les seves potes i fins i tot els de les seves panxes.
Quatre gossos! Ara sembla que ja no n’hi ha prou amb un! Clar els gossos ara ja no són animals de companyia. Són doblement animals de companyia! Del seu amo i dels seus congèneres. Potser no heu sentit dir allò de: “si n’he comprat un altre, perquè pobret no es trobés sol a casa” Doncs bé, si vostè és dels que ho veu així ja cal que es compri un bon aspirador o un “roomba” d’aquells que van sols, perquè amb tant de pèl! Pel que fa als seus veïns, malgrat que per educació i prudència no li diguin res, pensi que pensen molt en vostè! Que no és pas accidental que sovint li caiguin les coses de les mans! El tenen o la tenen molt present en els seus pensaments. Principalment quan els gossos, “peludets”, deixen empudegat l’ascensor o algun altre record del seu pas, a part dels pèls que els cauen.
15 desembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada